Resum realitzat per Sara Revilla
Esmorzar 02-03-2010
“CULTURA I DEMOCRÀCIA: POTSER QUEDEN MOLTES COSES A DIR…”
Introductor: Fernando Pindado
La proposta d’abordar el binomi cultura-democràcia ens porta directament a tractar qüestions relacionades amb la participació, l’accessibilitat, la iniciativa o les polítiques culturals. Així ens ho va presentar en Fernando Pindado que, des de la seva experiència com a Sots-Director de Participació en l’Àmbit Local a La Generalitat de Catalunya, aposta per un model interactiu i compartit de les propostes socio-culturals que es duen a terme des de les institucions representatives.
Si entenem el terme cultura no només en tant que objecte comercialitzable o programable, sinó com a tot el conjunt de formes d’expressar-se i de comportar-se en societat, podem entendre també l’enriquiment que suposa estimular la participació activa del ciutadà en el disseny i en les activitats pròpiament dites de qualsevol ens cultural. Tal i com es senyala durant el debat, hi ha hagut una escissió molt forta entre aquells qui decideixen, per exemple, què és el que es programa i quins són els artistes que hi participen, i aquells que reben el resultat d’aquesta proposta.
Tanmateix, s’hi dóna un fort acomodament per part del ciutadà que es reafirma en el seu rol de públic passiu apartant del seu camp d’accions i responsabilitats tot allò relacionat amb la iniciativa i la implicació. L’especialització de les àrees culturals i polítiques ha generat una extrema compartimentació de les responsabilitats i, per tant, una desvinculació molt forta del ciutadà envers els drets que, en tant que ens democràtic, li pertoquen.
D’altra banda, des del ciutadà, es demanen més camins d’accessibilitat cap a l’objecte cultural, és a dir, menys privatització dels bens culturals, menys encariment d’aquestes vies d’accés. El principi de democràcia cultural defensa, en part, aquest accés igualitari, la no estratificació o jerarquització de la naturalesa de l’objecte cultural; però també hem d’entendre com a democràcia cultural “el reconeixement de les capacitats de la gent”, és a dir, la concepció des d’un mateix nivell i en les mateixes condicions, de tots els individus que formen la societat, així com de les seves capacitats, i que, per tant, participen en la seva continuïtat i expressió. Tal i com assenyala en Fernando Pindado “la cultura és un dret i per exercir aquest dret calen tan accions públiques com individuals”.
Durant el debat s’emfatitza en el fet que els ciutadans, en els últims anys, demanen més del que proposen. Des de les institucions i les administracions es promou un esperit consumidor més que un esperit iniciador o creador. Degut a aquesta especialització i forta compartimentació que abans mencionàvem, s’ha delegat en els professionals de la cultura, aquells considerats ‘artistes’, quan aquests són només una petita part del fenomen cultural.
Es proposa, durant el debat, entendre la participació des de dues perspectives diferents. La primera d’elles seria des del binomi cultura-mercat, en el qual la participació formaria part del conjunt d’objectius o metes, i l’altra seria des del binomi cultura-democràcia, en el qual la participació seria considerada com a mitjà i com a eina de treball per arribar als objectius, no pas com a finalitat en sí mateixa.
Estem, llavors, davant una tensió de realitats i interessos desiguals entre, d’una banda, el ciutadà com a espectador passiu que demana i s’acomoda a la oferta; d’altra, les institucions que assumeixen el rol de creadores de fenòmens i tendències culturals; i per últim, la condició de dependència que entre aquestes dues realitats s’hi dóna. S’ha abandonat la perspectiva democràtica que comporta traspassar la major part de la responsabilitat social a l’individu, com a ésser social; és a dir, s’han descuidat els drets del ciutadà que tot sistema democràtic comporta i la obligació que té aquest d’exercir-los, donat que el poder de transformar o de crear nous fronts recau totalment en les seves mans.
Actualment existeix una distància enorme entre els polítics culturals que decideixen i els receptors dels resultats d’aquestes decisions. Les relacions entre ciutadà i institucions estan tremendament mediatitzades, fet que ha comportat un estat permanent de passivitat el qual només pot ésser combatut pel propi ciutadà exercint els seus drets.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.