Skip to content


Traumnovelle

Escrit el 24/12/2010 per Sebastia Jovani a la categoria Avatars d'Oulipo.
Tags:

Per Sebastià Jovani

L’home ha sortit de casa alertat per la trucada desesperada d’una amiga. Abans d’això, havia mantingut amb la seva nòvia -comissària d’exposicions a l’atur- una conversa que, probablement fruit de les glopades de marihuana, havia derivat en acalorada discussió. Un intercanvi força delirant de recriminacions sobre la fidelitat a la parella, provocada per un somni d’ella en què un barbut i corpulent bateria de pop la posseïa al camarot d’un vaixell mentre ell apurava el seu darrer gintònic amb els seus amics a coberta. A ran d’aquesta anècdota onírica, havien sorgit d’altres escenes, aquestes basades en fets reals: que si el flirteig d’ell amb dues models durant la festa d’aniversari d’un segell discogràfic, que si els voluptuosos apropaments d’ella a un escriptor categoria “canós interessant” en el moment en què una altra festa a casa d’algú que ja no recorden havia desembocat en la inevitable pista de ball.

La discussió no ha donat més de sí perquè ell -periodista cultural molt amic dels seus amics- ha hagut de sortir amb cel·leritat de casa a ran de la inesperada trucada. Creua mitja ciutat en un taxi mentre les paraules de la seva amiga li ressonen al cap com un fons de dubstep en un moment inapropiat : “en tal -el seu company- s’ha pres no sé què i no es desperta, no sé què fer”. Naturalment, ella havia estat nòvia del nostre protagonista fa ja un temps, i de fet sembla que mai ha aconseguit desempallegar-se d’un evident sentiment de dependència emocional respecte ell. La situació a casa de la parella resulta especialment violenta, però no pas perquè la vida del company de la seva ex-nòvia -i que també, òbviament, és molt amic seu- corri perill, sinó per les explícites insinuacions que ella li llença, totes elles encaminades a fer-li veure la necessitat de que reprenguin la seva relació frustrada. Abans que l’escena arribi a uns extrems que l’obliguin a ser desagradable, cosa que detesta, decideix marxar a corre-cuita un cop s’ha assegurat no deixar cap ferit de mort en aquella casa.

Mentre pren el camí de tornada decideix encetar una passejada a peu. No pot evitar de pensar en el somni que ella li ha explicat, en aquell músic barbut -que ell coneix perfectament tot i que no formi part del grup de les seves millors amistats- descarregant la seva lubricitat melòdica i al mateix temps cavernícola sobre la seva dona, completament entregada a la causa. Sense adonar-se’n, mentre es recrea de manera un xic masoquista en aquesta imatge, els seus peus l’han conduït a un bar musical on casualment un amic de la infància a qui no veia des de feia temps toca amb una formació de free jazz integrada per músics locals. Un gin tònic el fa recuperar una certa solidesa mental, o al menys una certa laxitut emocional. Abraçades amb l’amic, intercanvi breu d’anècdotes de fa un grapat d’anys i, finalment, el seu amic passant-li la mà per l’esquena i convidant-lo a venir a una festa molt exclusiva en un local del centre, que de fet és la casa d’un artista a qui no coneix, però aquest detall és irrellevant.  Ell hi actuarà posant música a un happening que promet fer història. “Un rotllo entre Fluxus, Cabaret Voltaire i el post-conceptualisme romàntic, ja m’entens”, li diu.

Les 3 de la matinada. El nostre periodista dubta sobre si convé enfilar ja cap a casa, però la veritat és que en aquests moments li fa una mica de basarda retrobar-se amb ella, encara que l’episodi d’infidelitat hagi estat un mer somni. En el feu del seu inconscient, desitja fer-la patir una mica. Així que li envia un missatge de mòbil dient-li que arribarà tard, que necessita estar-se a casa de la seva amiga cuidant del seu amic -procura no mencionar cap cura respecte ella, no fos cas- fins que no vingui el metge. Silencia el mòbil, atura un taxi i li dóna les indicacions pertinents. Un cop el deixa a la imponent porta d’entrada del local -que més que un local sembla un palauet venecià-, el cotxe engega la retirada amb una rapidesa inopinada.

El què viu dins d’aquell local és quelcom que no li agrada recordar. Desenes d’oficiants vestits amb els mateixos colors porpra i les mateixes combinacions de vellut vintage i ulleres de pasta fosques rera les quals els seus rostres resulten difícilment reconeixibles. Música electroacústica escomesa amb una displicència entre esnob i psicòpata, i un inacabable ball de parelles que es perden i  es retroben rera les portes dels lavabos o a les terrasses de cada un dels pisos del local. La performance, que inclou nuus, sang falsejada i esgarips de violència bastant hipòcrita, tampoc li deixa una sensació precisament agradable. I menys encara quan, d’un dels lavabos estant, sent un grit agut i tallant seguit d’una corredissa que indica, sense ombra de dubte, que alguna de grossa s’ha produït. Com que no vol veure’s encofurnat en un assumpte tèrbol -sempre l’ha intimidat la idea de trobar-se dins d’un local en plena redada de la policia-, decideix prendre el camí de sortida. Abans de fer-se fonedís, una part dels assistents el miren amb gesticulacions de desaprovació: només ara se n’adona que és l’únic que no duia aquelles ulleres ni aquells tratjos, i que la clau de pas que ha donat a l’entrada (“Dialèctica Negativa”), si bé era correcta, no era suficient, ja que calia donar-ne una altra per accedir a les dependències interiors del local. Mai sabrà quina era aquesta.

Camí cap a casa, imagina com entomarà la seva nòvia aquesta maratoniana absència. Sabedor del que s’ha esdevingut les altres ocasions en què ha intentat encobrir la veritat amb cròniques impostades que ben bé haurien pogut publicar-se en alguna de les revistes de tendències on escriu, arriba a la conclusió de que el millor serà dir-li la veritat, per molt que li resulti desagradable exposar-se com un pendó d’aquesta manera. Quan les aigües es tranquil·litzin entre ells dos (que espera no sigui molt tard, en dos dies tenen sopar de Nadal i després marxen a Berlín), ell li preguntarà què faran amb la seva vida a partir d’aquell moment. I ella, amb expressió de no acabar de veure-ho clar, però també de saber que a aquestes alçades de la vida les dreceres comencen a escassejar, li dirà: “doncs, de moment, i abans de res, cardar”.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Duvrovnik says

    Cardar… ¿pero con quien?



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )