Per Andreu Viñas
La llum del far que guia a J.C. un 10 d’octubre de 2010 és: 1] Donosti per amor i gastronomia; 2] apostar per un barri en contínua transformació amb l’olor inclosa que desprèn el “curry” que cuinen els seus veïns al raval de Barcelona i 3] un profund convenciment de que “la vida s’ha de regir per un contundent renovar-se o morir”… sic. A nivell musical la llum passa pel triangle Javier Krahe, Sex Pistols i Beyoncé. [*]
Joan Colomo: “…Com a creatiu si no tens nous projectes contínuament, és estancar-se… Per exemple el gat del Botero, no entenc el fet de que estigui fent personatges obesos tota la vida. Entenc que li dóna diners i per això ho fa …. Però per a mi no és justificable vendre’s així, no per a la idea d’artista que tinc en ment…”
Criat i educat en plena natura conforme a les seves lleis directes i sense falses aparences, la seva vinculació amb la música arriba aviat i sense vacil·lacions. Amb 11 anys forma amb uns amics la seva primera banda de hardcore-punk. El bateria de Zeidun i guitarra de Les Aus, en Mau, estudiava amb ell i van formar Sigue Buscando. El germà gran els introduïa en bandes com 24 ideas, Sex Pistols,… Van fer una maqueta i apunteu la dada: els pares els portaven a cases okupes a tocar. Si voleu fer recerca musical busqueu Ariadna, Rain still Falling i Zeidun, on inicia l’etapa amb BCore. Allà contacta amb Unfinished Simpathy [dissolta fa pocs mesos], experiència que compagina amb La Célula Durmiente i que és el primer pas cap a la recerca de la proposta més personal fins a la data: Joan Colomo. De l’àngel inofensiu al músic professional hi ha un paisatge incert per revelar, i escoltant les lletres del seu disc s’ens fa atractiva la possibilitat de saber més de Joan Colomo, amant del cigaló matinal. Compartim una conversa un dimecres de tardor.
Alt i prim, blanc de pell, cabell negre i mans estilitzades… no li costa gens respondre ni preguntar. Utilitza indistintament el català i el castellà tot i que quan parlem dels idiomes se sorprèn que durant l’entrevista ho ha fet en un 99% en català. No ha tingut mai problemes en fer el ridícul a l’escenari, diu que ho ha fet gairebé tot. Ara, el que més li agrada fer dalt d’un escenari és explicar acudits i no descarta incloure uns quants tracks d’humor de collita personal al proper àlbum.
Ha editat un disc Contra Todo Pronóstico [B-Core Disc] que té flaires de convertir-se en mític. Una petita llegenda fresca i existencialista que podria recórrer món. Cantat en tres idiomes: castellà, català i anglès, inclou el que podrien ser tres de les millors cançons fetes al país aquest 2010. Martí Sales dels Surfing Sirles li va fer l’escrit pro ecologista que es pot llegir al perfil del seu myspace, molt recomanable, per cert, com a regal per haver anat a tocar a la seva festa.
/// Track 1: Todo es jodidamente relativo.
Entenc que la natura influeix en el teu procés creatiu?
L’escrit d’en Martí és una anada d’olla genial que li vaig agraïr posant-la al myspace… Però hi ha alguna cosa de veritat… He viscut tota la vida a la muntanya i tot i que en aquests moments sóc més urbanita que cap altra cosa em vaig criar en plena serralada del Montnegre. De petit anava sol pel bosc i no jugava amb nens, jugava al bosc fent de “tarzán”.
I com arribes a Barcelona?
L’adolescència l’he viscuda a Barcelona… a mitja hora en tren des de Sant Celoni, hi he vingut sempre de festa i hi he estudiat fins que fa 3 anys vaig decidir instal·lar-m’hi definitivament amb la meva parella… Aquí estic tranqui, tinc el local al carrer València. Mig estudi, mig local d’assaig, era el local d’Unfinished. Ara a més, tinc un altre espai per gravar maquetes… Al final, estar a Barcelona em surt a compte pels contactes, per qüestions de feina bàsicament. Estaria millor a la muntanya [riures] però aquí estic bé. De fet me n’hi aniria si no fos per la meva xicota… [membre de la desapareguda Perlas del Infierno]
Tornaries a la muntanya doncs?
Ella és de les que pensa que s’ha de viatjar contínuament. Viuria a l’estranger i no pararia quieta… Però la veritat és que jo no tinc cap necessitat de tenir una vida moguda, prefereixo el sedentarisme. La veritat és que no tinc cap necessitat d’anar a Chicago o a Dublín.
Viure al Raval és com bastant exòtic. Jo vinc de Sant Celoni que és tot el contrari. Aquí tinc veïns paquistanesos, sud-americans, xinesos, indis, africans…
I això no es contradiu amb el renovar-se o morir?
Clar, potser, però per a mi és molt important el rollo de la música. Al novembre aniré a gravar i aquests dies quan me’n vaig a dormir estic donant-li voltes als arranjaments i al disc en general. I viure experiències a altres llocs, per què? Si aquí tinc els meus amics i tinc el meu rollo muntat? No, no tinc com a prioritat sortir a voltar. De fet conèixer món ja ho faig amb les gires i els bolos. No a fons, perquè quan vas a tocar no tens molt temps, però ja és moure’s.
Per on?
Més d’una gira per Alemanya, França… Amb Unfinished l’any passat vam estar a NY, a Austin,.. Però sobretot per Espanya, que és el que més em mola. Anar a Galícia, a Cadis o a Andoain, on fan uns patxarans boníssims! [Riures]
Diuen que si vius al carrer Escudellers, ja no fa falta donar la volta al món…
I tant, ho comparteixo… és el que m’ha molat de venir a viure a Barcelona. Viure al Raval és com bastant exòtic. Jo vinc de Sant Celoni que és tot el contrari. Aquí tinc veïns paquistanesos, sud-americans, xinesos, indis, africans…
/// Track 3: L’ocell. “…s’ha d’aprendre a aixecar el vol… algun dia ell serà un ***…”
Per què s’acaba Unfinished? Ho dic perquè el comunicat de Subterfuge era com molt oficial, com deixant clar que no hi havia marxa enrere…
Doncs perquè els projectes tenen una vida i si no hi ha algú que motivi la il·lusió, els projectes s’acaben morint. El tema dels grups és com les parelles però amb més gent. Els camins es van separant, cadascú va agafant altres projectes, altres visions. No hi ha molts grups que visquin eternament.
I el fet de voler oficialitzar-ho tant?
Sí, perquè va ser com imprevist i hi havia concerts programats. Va ser una mica traumàtic. I es va haver d’anunciar per deixar-ho clar a tothom. De fet encara ara vaig a Vic o a Torelló, per exemple, i em vénen nanos rollo ofesos recriminant-me: per què ho heu deixat?, havíeu de venir a tocar aquí, i demanant-me que tornem…
I tornareu?
No…
T’ha alleugerit la motxilla deixar Unfinished? Més temps per Joan Colomo, potser?
Sí… també perquè Unfinished era un projecte molt serio, que exigia prioritat o exclusivitat respecte tots els altres projectes paral·lels. Unfinished era com una empresa. I al final no hi ha tants cap de setmana a l’any. Si et sortia un concert no podies dir que no perquè era la feina de cinc tius, era una cosa molt seria. La veritat és que a l’última etapa em treia la possibilitat de fer altres coses. Ara, en canvi, si vull puc dir que no perquè no perjudico a ningú amb la meva decisió.
/// Track 12. I’m eating from your hands ”… You feet my soul and head… and it’s nice to say that all I ever had it’s burning cause I’m eating from your hands…”
La Célula Durmiente va ser el principi de la sonoritat de Joan Colomo?
La Célula de fet neix com un projecte bastant individual. No neix com un grup, va ser bastant espontani. Tenia uns temes que vaig voler gravar, li vaig dir al Narcís que toqués la bateria i en dos dies li vaig ensenyar uns “ritmillus” per fer el primer disc. El segon també va ser bastant semblant però al final es va convertir més en un grup. Però la Célula ja era una cosa bastant meva.
Per tant Contra Todo Pronóstico, és la consolidació del projecte personal…
Joan Colomo neix del fet de sortir a tocar moltes vegades sol, anant a tocar temes de la Célula Durmiente jo sol amb la guitarra i amb la idea de fer alguna cosa molt més acústica. Va ser anant a l’estudi i a base de treballar com va sortir. Té certes similituds amb la Célula Durmiente: el rollo eclèctic, diferenciar molt els temes… perquè és el que més m’agrada…
Joan Colomo neix del fet de sortir a tocar moltes vegades sol, anant a tocar temes de La Célula Durmiente jo sol amb la guitarra i amb la idea de fer alguna cosa molt més acústica. Va ser anant a l’estudi i a base de treballar com va sortir.
Però el resultat és molt diferent!
També per l’idioma, que ha sigut un dels canvis més importants. Jo sempre cantava en anglès sense saber anglès, quan de sobte penses que què “collons” fas cantant en anglès si no tens res a dir?
Tot i així hi ha tres cançons en anglès?
Si, però per por…o no se per què. Ara ja en el nou l’he finiquitat
Apostar per tres idiomes a la vegada què t’ha ensenyat?
No el vaig fer amb cap visió comercial i de fet no m’esperava que la gent em fes gaire més cas que amb la Célula Durmiente. No m’esperava res, de fet! Però he vist que al fer el disc en anglès ningú em va fer ni “putu” cas perquè estava cantat en anglès. I ara m’he adonat que per fer un disc en català et programen a més ràdios. Fins i tot al meu poble, Sant Celoni, que no m’han fet mai cas i ara de sobte han vist la llum… i això crec que és bastant trist, perquè trobo que es fan coses molt interessants cantades en tots els idiomes, també en anglès. Jo no crec que sigui millor aquest disc que l’anterior! Estic cansat del filtre idiomàtic. I en un món que ja està tan globalitzat, en què tot està en anglès, em sembla bastant ridícul que et facin més cas si cantes en català. Sobretot perquè a molts grups anglesos se’ls hi ha fet molt cas sense saber què deien les lletres. Reconec que és un tema complicat.
Per altra banda m’agrada molt aquesta llibertat de barrejar idiomes. Precisament per treure-li ferro a la qüestió de l’idioma. Ara estic preparant un tema en euskera. En un disc meu pot aparèixer qualsevol idioma. I ho vull deixar clar. A mi ara m’escriu gent de fora dient-me que no entén el que dic a les cançons cantades en català però els hi encanta i em sembla fantàstic!
/// Track 6. La mort ”… no tingueu por, jo sóc la ***t i sabeu que jo sóc la millor opció…”
M’agrada Todo Es Jodidamente Relativo per diverses raons però sobretot per com enfoques la producció combinant les dues cares de la qualitat sonora del músic…
Sí, perquè està gravat a l’estudi amb els “zooms” de dos micros i el fet de tenir els sostres molt alts li dóna aquesta sonoritat. Ara hem fet un vídeo d’aquesta cançó, has de veure’l! Surto de mag, fent trucs de màgia, súper currat, ja veuràs, et riuràs una estona… l’ha fet un col·lega de Sant Celoni.
Hi ha un parell de vídeos més que no estan malament.
Sí, aquests són els que ha fet el meu pare que abans era escultor, ara s’ha fet gran i s’ha fet vídeo-artista… [riures] … Està amb el Premier que treu fum. S’ha baixat el nou per treballar amb HD. Aquí on els veus, aquests vídeos estan gravats en 2 hores, dues passades de la cançó i “pim pam”… i el muntatge en 20’… [riures]… No, ara fora bromes, el meu pare sempre ha sigut autodidacta i ara està fent unes coses increïbles, aprenent contínuament.
Veient els vídeos tinc la sensació com si no t’agradés ser frontman…
No ho sé, la veritat és que tots els vídeos són cosa del meu pare. Per exemple al vídeo d’El Camí jo no m’havia donat compte i ja havia liat a tots els meus amics que surten per allà… jo li deixo fer i al final veient el resultat em sento bastant satisfet…
I no ho sé, sobretot en català no sé què em passa que em surt una veu diferent que en castellà… no és pensat ni res… és que aquesta cançó me la imagino així…
I no hi ha res de por escènica?
No ho sé, sí que és veritat que sóc tímid en algunes facetes de la meva vida, però en cantar i fer el ridícul no… ja fa anys que porto fent el ridícul a l’escenari…
Tornant al disc, hi ha algunes cançons on utilitzes un registre vocal diferent, un pel infantil. Per què?
La veritat es que no estava buscat i que hi havia cançons en que el tècnic que m’estava gravant em deia: però per què fas aquesta veu? I no ho sé, sobretot en català no sé què em passa que em surt una veu diferent que en castellà… no és pensat ni res… és que aquesta cançó me la imagino així… Es molt curiós això de l’idioma. També busco evitar veus estàndard i en aquest sentit no em tallo en experimentar…
I la producció?
A mi m’agrada produir els meus discos. La idea de Joan Colomo és “no haver de discutir amb ningú”. M’agrada fer els arranjaments i el procés de gravació en general, m’agrada controlar-ho personalment sense que ningú em digui res. Sempre he gravat amb el Santi García a Sant Feliu de Guíxols i ell sí que proposa coses però no sobrepassa mai aquesta faceta del que podria ser un productor que participa en més àmbits de decisions.
Algun productor amb el que t’agradaria treballar?
Doncs no especialment. Jo crec que està sobrevalorada la figura del productor… no ho sé… però també és perquè jo vinc d’un altre món… el del punk on el 4 pistes al local d’assaig era l’únic productor real. Tu graves el baix, la guitarra, la bateria a pèl i punt…
Quan es parla de producció “aquí” apareix ràpidament el nom de Ricky Falkner? El segueixes?
Sí! I em flipa tot el que fa! Sobretot com a instrumentista… l’altre dia vam estar tocant junts a Donosti. Tocava Standstill i em flipa com toca el baix o quan ho fa amb The New Raemon. Els discos que produeix em molen molt! A més, tinc notícies de que s’ha escoltat el meu disc…
Per exemple, m’he adonat de que el que m’ha influït molt són els concerts de la Mandrágora i Javier Krahe que escoltava de petit a casa, i que ve a ser això, catxondeo… i passar-s’ho bé…
Et veus a la llarga controlant tot el procés?
Sí… de fet al Surfing Sirles [Bankrobber ‘10] els he gravat jo! Amb 4 micros Beringer…el problema és que no tinc quartos per tenir un equip millor… però tinc l’espai, l’estudi. La veritat és que juntament amb composar, el que més m’agrada és gravar… Ara estic disfrutant fent les demos perquè ja sonin bastant bé… m’agrada gravar i mesclar igual que composar! El dia que faci la primera pela, el primer que faré és invertir-ho en trastos per l’estudi. Amb el Santi Garcia contava les vegades que havia passat pel seu estudi a gravar i va sortir el número 13! 13 o15 vegades gravant amb ell amb diferents grups. I vulguis o no vas aprenent, i te n’adones que si hagués invertit aquesta pasta en comprar-me trastos… [riures]… ja estaria gravant a casa des de fa temps!
/// Track 7. L’infern ”… si això és l’*** em sembla que m’hi vull quedar… qualsevol cosa menys anar a treballar…”
I el so del directe de Joan Colomo busca sorprendre o emular el disc?
La veritat és que amb J.C. tot i la producció del disc hem vist que amb 4 tius i un teclista emulant una mica tot el que no són guitarres hem trobat una fórmula bastant diferent al disc. No crec en copiar el so del disc en un directe! Tot el contrari! Canviar cançons, posar interludis, interactuar… Per exemple, quan vaig sol amb la guitarra xerro més que canto! [Riures]… És una incontinència que tinc! Suposo que per suplir el fet que vaig sol amb la guitarra, intento utilitzar el sentit de l’humor, la comunicació amb el públic… La meva mare s’emprenya i em diu: Has tallat aquella cançó que m’agradava molt per dir una parida…. [riures!] Però m’ho passo bé i no penso canviar-ho. De fet estem pensant en fer un disc doble, un amb cançons i l’altre amb acudits!…[riures]…
I d’on et ve això?
Del que deies abans de la influència dels pares… Per exemple, m’he adonat de que el que m’ha influït molt són els concerts de la Mandrágora i Javier Krahe que escoltava de petit a casa, i que ve a ser això, catxondeo… i passar-s’ho bé…
Fins i tot influència musical, doncs! Les guitarres que caminen soles amb un missatge que té més del que sembla?
Musicalment, és clar, una altra influència també via pares ha estat la del basc Mikel Laboa, músic, cantant i poeta… Va morir fa dos anys però és un tiu amb una guitarra espanyola, inventant-se idiomes i experimentant contínuament a l’escenari…
/// Track 2. El Abismo de uno mismo ”… este es el ritmo de la desobediencia y yo no sé qué leches explicar… las letras se me dan fatal […] saca unos vasos y brindemos por el fin de nuestro honor…”
Més informació: https://www.myspace.com/joancolomo
[*]: Beyoncé, no és la seva musa, ni espiritual ni musical, però observa amb atenció i curiositat les seves produccions.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.