Per Nicolás Barbieri.
Llibres blancs, llibres verds, memòries d’organismes oficials, informes tècnics… El món de la cultura (i les seves polítiques públiques) està ple de literatura grisa, una idea popularitzada pel món anglosaxó que defineix aquest tipus de documents. Informes que poden acabar habitant calaixos, naufragant a la web, però també transformar-se en font de coneixement. Aquest any, a Catalunya, la manca de tradició, interès i suport a la recerca científica sobre polítiques culturals ha trobat un contrapunt (i només això) en aquesta literatura. Si el juny veia la llum el primer informe anual sobre l’estat de la cultura elaborat pel CONCA, es presenta ara Politica Cultural a Catalunya 2010, informeencarregat pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i elaborat seguint la metodologia del “Compendium of Cultural Policies and Trends in Europe” (Consell d’Europa/Ericarts).
El document, elaborat de forma molt entenedora per Anna Villarroya (Universitat de Barcelona), inclou un repàs històric i un perfil actual de l’estructura de les polítiques culturals implementades a Catalunya: principis d’actuació, normativa, finançament, actors implicats i, finalment, una mirada sobre els instruments de suport a la creació i els nivells de participació. Encara que potser trobem a faltar algunes referències a recerques prèvies, el treball de síntesi és rigorós i l’informe és una font d’informació i una eina de treball molt útil per a qualsevol agent del sector a Catalunya i a Europa.
Una anàlisi més a fons del document escapa d’aquest espai., però entre les moltes preguntes que suggereix la seva publicació i el seu contingut, podem mencionar-ne dues. D’una banda, l’informe postula (en paraules del Conseller) i demostra que les polítiques culturals de Catalunya no són elaborades i implementades només per la Generalitat, i que la resta d’administracions i “agents culturals privats” hi tenen un lloc. Ara bé, la radiografia sobre el paper d’alguns d’aquest agents (per exemple, les organitzacions de tercer sector) demana probablement un aprofundiment.
D’altra banda, el document insisteix en que es tracta de la primera vegada que s’elabora un informe d’aquest tipus que correspon a una “cultura sense estat”. Així, com acostuma a passar quan Catalunya parla de les seves polítiques culturals al món, sembla sortir reforçada la idea que la cultura ha estat i és un pilar de les polítiques públiques catalanes. Tanmateix, aquesta afirmació no sempre troba un correlat empíric. Enlloc d’això, una pregunta resta oberta: ha estat realment la política cultural una política pública central en l’acció de govern?
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.