El cap de setmana passat va acabar una nova edició de la Vuelta a España amb victòria del ciclista sicilià Vicenzo Nibali. Feia més d’una dècada que un italià no guanyava la ronda espanyola, i feia també uns quants anys que el desenvolupament de la carrera no era tant emocionant amb canvis de líder constant, caigudes i ‘pàjares’ inesperades i ports inèdits. Haig de confessar que no m’he perdut ni una sola de les 21 etapes a la tele i que he seguit amb religiosa devoció les cròniques a la premsa el dia següent. Hi estava enganxada. Sempre m’ha atret l’èpica d’aquest esport, la voluntat de ferro d’uns esportistes que van al límit, amb aquells cossos cremats pel sol i modelats com sacs d’ossos a base de patiment sobre la bicicleta.
Els ciclistes són com són i els veiem com els veiem en part gràcies als cronistes esportius, que com sol passar, tenen una gran vocació per la literatura i per l’exageració. Tots ho sabem i ens agrada, i com afamats lectors de novel·la de fulletó, i seguidors de culebrots, ens tirem de cap a llegir i escoltar els que ens diuen. El periodista esportiu transmet i comunica passió, i els mitjans de comunicació viuen d’aquesta passió compartida amb l’audiència. Un bon exemple és l’episodi del passat cap de setmana en que Leo Messi va rebre una entrada brutal al camp de l’Atlético de Madrid. Els guionistes no ho podrien haver relatat millor: han aconseguit treure la son i la gana a milers de persones fins que s’ha fet públic el diagnòstic mèdic i l’autor de l’entrada ha demanat perdó públicament. Més dramàtic, impossible!
Però tornem al ciclisme… El gran desplegament de mitjans que ha fet Teledeporte, TVE, per a transmetre La Vuelta ha estat menor que altres anys, però l’han suplit intentant ser creatius. Al ja habitual helicòpter i el periodista que fa entrevistes als directors d’equip des d’una moto, cada dia han portat convidats diferents al plató, han creat miniseccions, han deixat càmeres de vídeo als corredors per a que es gravessin, han potenciat la comunicació amb l’espectador via Facebook, etc. Tot aquest esforç em va provocar unes preguntes: seria possible algun dia un programa cultural a TVE amb el mateix desplegament de mitjans i transmissió de passió? És més, per què Johan Cruyff té una contraportada setmanal en un diari generalista i no la tenen ni Nando Cruz, ni Diego A. Manrique, ni Lluís Bonet Mojica, ni Carlos Boyero?
Al meu entendre, el periodisme cultural també està basat en la passió. En la passió compartida entre el que crea, el que ho explica i el que ho rep. I aquest procés hauria de poder-se transmetre amb la mateixa intensitat, perdoneu l’atreviment, que una retransmissió esportiva. Mmmmmm… com seria un programa de cultura amb l’estil de Zona Champions (TV3) o Punto Pelota (Intereconomia)? Ànima, del Canal 33, segur que no. Personalment trobo que és avorrit, insípid i el seu presentador no és capaç de transmetre cap mena d’empatia. Crec que els espais que més s’hi acosten són Página2 (La2) i L’Hora del lector (C33), dirigits i presentats per dos tipus, Òscar López i Emili Manzano respectivament, als que els agrada parlar de llibres i es nota.
Una bona reflexiò, però hi ha una gran diferència entre l’esport i la cultura, que es que a grans trets els artistes no competeixen els uns envers els altres (si que es cert que hi ha una mena de rivalitat: ets de rolling o de beatles, de GNR o de Metallica…). Es per aixó que la difusiò dels esdeveniments culturals té una mica menys de feeling que els esportius…quina pena!!
eurovisión i festivals varis són una competició de prestigi entre els estats amb la música com a excusa, no?
OT i altres reallities també juguen a fer competir amb una pràctica cultural com a motiu
per tant, seria matissable el que afirmes arecio
com també la indústria competeix en l’espai mediàtic, en fer-se amb els supervendes i en omplir els estomacs dels gustos del consumidor (vendre, vendre i vendre)… i si sona la flauta, crear imaginaris i identitats generacionals, clànics i/o individuals
per tant, al meu entendre, també hi ha formes importants de competència en el món de la música
La veritat es que jo no incloc eurovision dins del meu imaginari musical. I els festivals no crec que compeixin en aquet sentit identitari, si que és cert que depenen del teu gust musical vas al Hellfest o al Sonar, pero no veig que hagi una competitividad entre els festivals musicals d’estil semblant.
Aquesta competencia jo la entenc mes aviat com a nivell económic.
eurovision, la OTI, San Remo són festivals (em referia a aquests festivals)
i tot i referir-m’hi, no entren dins el meu menú musical… però és igualment cert que si que en formen part del menú musical de molta gent
val a dir que la narració d’eurovisión està a l’alçada de l’esdeveniment: caspa, casposa, caspa
visca el chikilikuatre!
La diferència que hi ha entre les formes de competició en el món de la cultura i l’esport té a veure amb el nivell educatiu, formació i experiència que els espectadors/públic han de tenir per tal de poder comprendre, entendre i aprehendre (en totes dues accepcions) les manifestacions culturals i les esportives. Per gaudir i escoltar de manera activa determinades músiques, per exemple, o tens referents clars o se t’escapa i no saps per on agafar-ho. És cert, que els programes i periodistes esportius eduquen les seves audiències de la mà de comentaris i observacions acurades, que poden passar desapercebudes a un no iniciat. Però, seria possible fer el mateix en un suport audiovisual en relació a les pràctiques culturals? L’hora del Lector de l’Emili Manzano et transmet la passió dels llibres i t’atrapa ell i la plèiade de convidats i col·laboradors. Però per gaudir del llibre l’has de llegir. La Champions la gaudeixen els jugadors en primer lloc, però l’experiència no seria la mateixa sense tots els elements que hi ha al context. I aquí el públic i la seva atenció i tensió juga un paper qualitativament important. De fet, és com en un concert on hi ha comunió entre tots els actors presents, no?
A tall d’enquesta: qui seria el Joaquim Mª Puyal en el panorama comunicatiu cultural del país?
Jo és que en soc fan… el Barça (com a fenomen i experiència) no seria el mateix sense ell.
bé, per clarificar la idea de fons apunts bàsics:
– els gustos musicals i esportius expressats en audiències penso que es comporten de manera diferent: en l’esport l’audiència es troba molt més concentrada que en la música. Fútbol, Fòrmula 1 i el Bàsquet s’enduen la porció més gran del pastís; en la música, el paradigma d’audiència massiva són la radiofòrmula dels 40 principals (que com el seu nom indica són 40)
– en les manifestacions esportives d’audiència massiva acostuma a seguir l’excelència esportiva, mentre que en les manifestacions culturals coincidirem que excel·lència i audiència a voltes van parells, però no té perquè
– reinvindicar una pràctica periodística carregada de passió pels esdeveniments culturals és un anhel de l’espectador (encara que l’Olga com a periodista també ho faci com a professional de la comunicació), no necessàriament del practicant. Per tant, parlar de narració en acte de comunicació és parlar de les capacitats de concentrar audiències i, de retruc, recursos. Entre aquests els humans són els primordials. No per molta tecnologia High Tech es transmet passió en les coses. O sigui q seria possible una narració passional de les pràctiques culturals en segments que no concentrin fortes audiències i recursos.
– Arribats aquí podríem pensar quina és l’actual formació dels qui practiquen el periodisme i les seves condicions de treball en l’era del fast food i la fast info.