BETH
Segueix-me el fil – Música Global (2010)
En el panorama musico-industrial, exemples diàfans dels perills de l’enlairament meteòric cap a les cotes més elevades de la sobreexplotació, el tic i la vergonya aliena, n’hi ha per donar i per vendre. Per això, tranquil·litza humanament un cas com el de Beth. De tots els intèrprets musicals que va brindar-nos aquella primera acadèmia d’artistes televisius, la de Súria deu ser qui millor ha sabut truncar la popularitat i fer-ne un futur professional estable, fins i tot, atractiu. En el seu cas, força hi tenen a veure les carícies catòdiques de TV3 i les incursions en el teatre musical. A part de qüestions localistes ben nímies, el fet que Beth trenqués amb l’agenda trumfalera, d’alguna manera, potser ens la fa més “nostrada”.
Sospir.
En aquestes digressions em té encallat l’escolta del seu quart disc. Resulta tant melós que no sé com posar-m’hi, però una cosa és certa, Beth sap de qui deixar-se acompanyar. A més, com a intèrpret, ha trobat una terreny musical en el que sentir-se a gust. Els temes són senzills i van vestits amb sensibilitat, executats amb l’eficàcia independent, quasi ja una marca de fàbrica, de cal Ricky Falkner. Alguns talls, especialment els composats per Parrot, Jaume Pla i companyia, sorprenen gratament; d’altres, ballen al llindar de l’acceptable, sense caure d’un cantó ni de l’altre, llastrades per unes lletres que abusen del diminutiu (encara que a la segona pista ens confessi que no en sap d’escriure, hi ha frases que costa passar-les per alt).
Per moments, tots aquests mitjos temps em deixen una emoció familiar, com de tranquil·litat per només haver de prestar una atenció vaga. Un disc que mostra la voluntat d’esforçar-se, d’aprendre a deixar alguna empremta personal, per bé que anodina. El CD l’obres deslligant una beta color rosa. I no molesta.
aviam, com fer un comentari constructiu…. malgrat l’admiració que sento per les persones que fan allò que els agrada, també m’agradaria veure a qui l’interesa la Beth, sense ser una cara dels vespres de TV3, sense els 012 de turno, en definitiva, sense els seus padrins, que vulguis o no, i acompanyats d’una cara mona, van molt bé. Perdoneu, però algú ho havia de dir.
Lo de les lletres no és merit seu, tan les músiques com les lletres li han fet altra gent. I lo de rodejar-se be no ha estat un gran esforç, triar Ricky Falkner per la producció i Lyona pel dissney i videoclip no és una cosa massa difícil de pensar… Bluf total. No cola.
Tampoc n’hi ha per tant, home, que n’esperaves grans coses? Potser la ironia de la revisió és massa poc afilada, però es tracta d’una crítica, no d’un comentari constructiu. Per cert, algunes lletres si són mèrit seu. :)