Festival Faraday 2010
2, 3 i 4 de juliol 2010, Molí del Mar (Vilanova i la Geltrú).
Per Sònia Galve
La setena edició del Faraday va destacar per la gran qualitat artística d’un cartell que va saber equilibrar els estils i les bandes més representatius del panorama local i internacional. Els dos jardins del Molí del Mar, amb balconada a la Platja del Far, varen alternar les actuacions d’aquest festival de petit format (1.200 places d’aforament).
Els barcelonins Fred i Son van inaugurar el festival la tarda de divendres, a continuació, la un pèl descafeïnada actuació de Mee and the bees. Malgrat el desplegament instrumental, Abraham Boba deixà prou indiferent al públic, tot al contrari que Joan Colomo, que amb la seva esponeitat i irreverència naïf va convèncer i revifava el vespre. La banda saragossana Bigott va exhibir un mestratge del folk ianqui més experimental inèdit, un concert rodó. La nit arribà el seu clímax amb la recreació de Zuma de Neil Young per Clem Snide, Eef Barzeklay va signar una de les millors actuacions del festival interpretant la conegudíssima “Cortez the killer” i “Don’t cry no tears”. Pel que fa als The Wedding Present, correctes.
El rockabilly enganxós de Mujeres es solapava al jardinet amb els primers temes de la sessió dels A viva veu Djs, l’únic retret a fer a l’excel·lent organització de l’esdeveniment. I un altre descobriment, el pop post-punk dels londinencs Is tropical, que van brodar un directe trepidant, em temo que aquest hivern els tornarem a veure a les nostres pistes.
Dissabte va estar la jornada àlgida del festival, la gaditana Marina Gallardo va col·locar el llistó alt des d’un bon començament, imbuint-nos en un estat hipnòtic, misteriosament fosc i addictiu, recordava a Nick Cave o a la PJ Harvey d’antuvi. Els madrilenys Delco, s’ho van deixar tot, brillaren per una professionalitat impecable. Allà mateix, l’optimisme polifònic dels Apple ens va contagiar; Amb només 2 singles, són candidats a una carrera meteòrica. Els va seguir el folk psicodèlic de El petit de cal Eril, que allà on va captiva l’audiència. I, finalment, arribava “el moment”, l’acústic de Jeff Tweedy, va ser pràcticament impossible no estremir-se amb ”I’ll fight” i resta de clàssics de Wilco, la nit també ens va deixar espurnes surrealistes; intimitat a l’escenari i pirotècnia futbolera fora, encaixats amb humor per Tweedy.
Diumenge la selecció de Dj Mayfield feia creure que aquell petit paradís sibarita podia ser etern, fins que les germanes Melero, Hello cuca, trencaren els nostres paradigmes amb el seu garatge. Molt bones les lletres, destil·len inconformisme i profunditat, i molt bo el solo de guitarra de “cinta de 90”. Encara no m’he recuperat del shock de l’evolució de l’ex-líder de Rialto, Louis Elliot, que amb The Embers, ha tornat al folk anglès més primitiu. Fantàstic tancament el de Nick Lowe, melodia perfecta i vers esmolat, com se’n riu de la tragicomèdia humana… Vaig marxar a casa tot somrient, recordava la tornada de “All men are liars”.
Enllaç a la galeria de fotos del festival que va fer la Sònia
Un moment en l’actuació de Jeff Tweedy:
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.