Algú que passa, un teló que s’alça
Per Martí Sales
Lluny de les flaires japoneses del Grec 2010, en un culdesac de Gràcia s’alça l’edifici que feia servir de taller el Teatre Lliure. Ara està reconvertit en tallers d’artistes, vivendes d’estranquis i el despatx de la companyia de teatre Colectivo 96º. Aparco la bicicleta al davant, regalimant de suor, i truco perquè em baixin a obrir. Al costat de la porta principal hi ha una finestreta barrada per on apareix mitja cara, una clepsa pelada i uns ulls que fugen, divertits, d’estudi. És en David Franch, membre fundador i amic, que m’obre i em fa passar, barbotejant barbaritats escatològiques, cap al seu centre d’operacions on l’escardalenca Lídia González Zoilo, l’altra meitat d’aquest col·lectiu de dos, està pendent de l’ordinador.
*
El Colectivo 96º sorgeix de les cendres d’Amaranto, companyia de teatre que va eixorivir el panorama de l’Estat Espanyol amb espectacles tan reeixits com Tazón de sopa china (o cómo hacer el gilipollas) i Indignos, on barrejaven performance, teatre de text, una actitud cabaretera i transgresora i tots els mitjans tècnics i disciplines que tenien a l’abast. Finiquitada l’etapa anterior, la desbordant energia creativa de la Lídia havia de trobar una altra vehicle per manifestar-se i poder créixer. I així, amb el David, es van inventar aquest Colectivo 96º, amb el que ja han fet Encontré un trozo de mí en un vertedero (Es Baluard, Palma de Mallorca, juny de 2008), Después de mí, epitafios (Centro Párraga, Murcia, octubre de 2008) i Dar patadas para no desaparecer (Festival de Teatre de Terrassa, abril de 2009), obres que tenen, evidentment, un deix dels seus treballs com a Amaranto, però que alhora marquen un camí molt personal i una nova manera de fer que els diferencia i els dóna una entitat pròpia. Una nova aventura, potser un pèl més conceptual (els temes no són l’amor o la indignitat humanes tractades com una patada a la cara sinó la construcció de la identitat, els mecanismes del record o els jocs de màscares), un nou camí ells el defineixen així:
“Colectivo 96º té com a objectiu evitar trobar una línea de treball. Els motors que ens han portat a crear les peces presentades fins avui tenen en comú que es qüestionen: què és la representació?, què la ficció?, i què hi pinto jo en tot això?. És per això que juguem a construir identitats en aquest marge de confusió entre realitat i ficció, per qüestionar així la pròpia construcció/decostrucció d’uns jos inexistents i que són una representació tant en la escena como en la vida real.”
Hi ha una altra artista, Macarena Recuerda Shepherd, que acaba de debutar amb l’espectacle That’s the story of my life (Radicals Lliure, 2010) i que treballa a partir de supòsits semblants als del Colectivo 96º, explorant els mateixos terrenys dels mecanismes de construcció d’identitat i posant-los en escena amb gran despullament de parafernàlia espectacular, anant al moll de l’os de l’heteronímia i del treball artesanal del desamor.
*
M’ofereixen un got d’aigua, els demano una pila per la gravadora i comencem.
Què en penseu de la frase que utilitzaven la Sociedad Doctor Alonso per treballar en els seus tallers: “Treballar amb, des de, a través i sobre la forma, utilitzar, observar i disseccionar els seus mecanismes, regles, límits i possibilitats per des d’allà arribar al contingut. I no a l’inrevés.”
És una falsa dictomomia. Ells mateixos parteixen d’una premissa, d’un discurs teòric –contingut– per treballar en aquest taller. La pròpia estructura de treball és un contingut. Fons i forma són indestriables.
Sempre heu treballat amb la mateixa dinàmica de producció basada en les subvencions del departament de cultura? Creieu que és possible un altre model de producció, que és necessari un canvi de model cultural?
Mai ens hem queixat, fem el que volem amb el nostre temps i això ens fa sentir afortunats. Existeixen altres maneres de funcionar que ens agradarien? Que es paguessin millor els bolos –és a dir, que el circuit funcionés, que no es donessin paradoxes absurdes com les de rebre 20.000 eur. de subvenció per un espectacle que només es representa dues vegades– o que els centres estiguessin més dotats per programar autònomament amb cara i ulls. Donar diners als espais perquè puguin programar, ni donar-los només a les companyies ni invertir-los en totxo. Ja tenim companyies i infraestructures, ara cal rendibilitzar el circuit, donar visibilitat a les obres, invertir en política de fons, crear públic, crear cultura real.
Quina importància té la música en els vostres espectacles? Em sembla que teniu una comunicació fluida amb altres disciplines: és una qüestió de simple curiositat i interès o programàtica?
És curiós perquè amb Amaranto vam estar fent servir molta música durant anys i ara amb Colectivo 96º cada cop en posem/fem menys. Té a veure amb el concepte d’espectacularitat, que l’hem anat treballant de diferents maneres i ara creiem que el silenci és molt més potent que l’impacte emocional d’una música. Permets que l’obra respiri, no imposes res, hi ha més espai perquè l’espectador pensi o s’involucri voluntàriament amb el que veu.
Em podeu fer cinc cèntims de la vostra manera de treballar, de crear una producció, o, si varia molt segons quina producció sigui, de les vostres diverses maneres de treballar?
No tenim una manera única de treballar. Depén molt del muntatge, de com volem explicar la història, quin llenguatge volem fer servir i quins mitjans volem utilitzar.
Us sentiu part d’un moviment o generació?
Més que dir que formem part d’una generació –evidentment hi ha tota una sèrie de gent amb qui tenim afinitats estètiques o personals que són de Barcelona i del món de les arts escèniques– crec que podríem dir que hem crescut, com a companyia, paral·lelament a una sèrie de programadors com ara Roberto Taboada, Lola Correa, Juan Nicolás, Narcís Puig, Mariví Martín, Andrés Veladiez…
Com veieu la situació actual de la creació a Barcelona, comparada, per exemple amb la de finals dels norantes? Creieu que s’està vivint un bon moment creatiu?
Realment, de la mena de feina que fem nosaltres, quasi no existia escena, a Barcelona, a finals dels norantes. Després de la General Elèctrica, amb l’obertura de l’Antic Teatre, La Caldera, La Poderosa, Àrea Tangent, i les companyies La Vuelta, en Fäustino, Los Corderos, la Sònia Gómez, i la posterior coordinació a través de plataformes d’artistes afins o la “institucionalització” del Radicals Lliure… No sabem si el moment és bo o no, però hi ha molta gent treballant una aproximació diferent a les arts escèniques que no passa pel teatre de text d’altri.
Què en penseu del model de ciutat que s’està elaborant, culturalment parlant? L’erradicació del circuit de música en viu, l’aposta per les fàbriques de la creació, i, ja fora de Barcelona, l’intent de descentralització promocionat pel MAPA, o pel Festival d’Olot, o pel CAER, o per Can Xalant A Mataró, etcètera, etcètera? Us imagineu algun escenari millor plausible? Quin seria?
Pensem que la descentralització és positiva. Que tota l´acció cultural d´un païs succeixi només en una ciutat ens sembla molt pobre. A més a més es deixa de banda tot un públic i uns creadors que no tenen perquè viure a Barcelona per fer o veure coses.
També ens fa una mica de por el model de ciutat cultural que és Barcelona, se’ns fa una mica estret, restringit, encaixonat i ens agafen ganes de liar-nos a patades per sortir d’aquest model tan cívic i tan de marca. I lo de l’erradicació del circuit de música en viu és una barbaritat, el model de ciutat que s’està elaborant es basa en coses que no tenen quasi res a veure amb la cultura.
Què en penseu del tancament de “El Canto de la cabra” (sala madrilenya)? Què en penseu de la xarxa de sales alternatives a nivell estatal?
Va ser una notícia molt trista per a nosaltres, perquè era una sala molt potent amb una trajectòria llarga i amb una programació molt interessant i diferent de la resta. Un mojón pels responsables d’aquest tancament. El circuit és una molt bona opció per poder treballar per la península amb unes condicions econòmiques dignes. Però creiem que la xarxa hauria de ser més precisa a l’hora de combinar els espectacles amb les sales on es faran… perquè de vegades no té res a veure una cosa amb l’altra i aleshores és probable que no hi hagi una bona acollida de públic.
Com ha estat l’experiència de treballar en residències d’artistes a l’estranger?
Molt interessant, però no podem dir que hàgim estat en residències com cal, més aviat cases de colegues amb una mica de calé i poca cosa més. Però sense aquestes “residències” no haguéssim pogut fer Después de mí, epitafios, per exemple.
El teatre, segons Peter Brook, és un espai buit que algú creua mentre algú altre ho presencia. En canvi, per Lorca, el teatre és més aviat un teló que s’aixeca i després cau. Amb quina definició us trobeu més còmodes?
Amb la de Brook. És més humanista, menys conceptual, i l’espai de representació no està tan emmarcat.
gente buena
buena gente