Amb l’empelt de les interminables discussions sobre lladrocini artístic, pràctiques corsàries, autories i drets -de subsistència? de cuixa?-, no ens n’hem adonat i tots plegats ens hem situat al bell mig d’una vella qüestió postmoderna. Perquè, com se sap, la postmodernitat és ja quelcom demodé, i titllar a hom de “postmodern” sembla desprendre la mateixa fetor que, fa anys, desprenia el qualificatiu de “bohemi”. Amb similars acusacions de liqüefacció i relaxació moral incloses. No em deturaré aquí a insistir en els diferents viranys que la postmodernitat ha conegut, des de molt abans que a una banda i l’altra del camp de batalla gent com Jameson o Lyotard n’esculpissin la famosa marca de fàbrica. Però em convé fer un petit vol rasant per aquestes historietes; en cas contrari els especuladors precoços correm el risc de fortes patacades.
Van ser els fills -reconeguts i també bastards- de l’estructuralisme els que van començar a furgar a la llaga del que anomenaven, a l’ombra dels bigotis de Nietzsche, la mort de l’humanisme i amb ell la del concepte d’autor. Primer, confiant la sort de la cultura al desplegament sobirà del l’immanència profana de l’estructura i del llenguatge. Després, reduïnt la subjectivitat a un univers de partícules volàtils, tan escassament lligades al que coneixem com a humà, que resultaven fàcilment designables com a “màquines” o fins i tot “autòmats”. Llegir les consideracions de Foucault sobre l’escriptura o de Deleuze sobre el cinema resulten exercicis prou útils per a endinsar-se en aquesta sci-fi filosòfica. I cal recordar que això no les converteix en irreals, sinó en anticipatòries. Al cap i a la fí, la ficció és un mecanisme tan real com la ciència mateixa.
Com a seguidor d’aquest gènere no puc deixar de fabular a propòsit del marasme al que em referia al començament. Extremar les consideracions i fantasejar -que no és altra cosa que provocar aparicions- sobre les conseqüències d’una mort “radical” d’aquest ens il·lustrat i romàntic que és l’autor, tan agermanat per altra banda amb la irrupció d’aquesta la nostra burgesia. Doncs sí, em permeto el luxe d’imaginar l’absoluta dissolució de l’autor, molt més enllà de la seva desaparició del circ de la cultura oficial.
M’imagino, per exemple, un cinema sense autor. I no només això, sinó també sense espectador. Un cinema convertit en autòmat. Un company filòsof (i músic, i vasc, ja veuen quantes feridures pot carregar un sol individu) em parlava un dia de les idees de Bresson sobre el cinema i també d’Eugenio Trías. Mencionava una cosa anomenada “la matriu”, que seria el grau zero de l’experiència cinematogràfica, la que s’activa quan s’abandona a la seva sort una càmera deixant que registri en la seva solitut automàtica la realitat que té al davant, sense intervenció d’ulls humans que la dirigeixin i sense pensar en uns altres ulls humans que en contemplin el resultat. També penso en la possibilitat d’una música sense compositor i sense audiència, una música propera a allò que el llibre de Marta García Quiñones i l’Orquestra del Caos anomena la “música que no s’escolta”. Anant més enllà, música que tampoc es crea, sinó que es genera. Música que ja no és música, sinó un esdeveniment produït per mitjà d’alguna estranya conspiració on hi tenen cabuda l’atzar, la despersonalització i la tendència del so a hibridar-se amb l’espai, en una còpul·la gairebé imperceptible de tan natural. Cap ingerència personal, cap intencionalitat. Música sense consciència. Un autòmat samplejant, una computadora calculant i generant fins a l’infinit. Per exemple.
M’imagino un món poblat per aquestes dissolucions i no puc deixar de sentir-ne un poderós interès. Entre d’altres coses, perquè en ell s’hi disolen també determinades discussions i amb elles fins i tot determinades persones, organismes i qui sap si fins i tot nacions i estats. I, imaginant-me això, em dissolc jo també, aprofitant que ja he dit el que volia dir. Fos en negre.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.