STEVEN MUNAR & THE MIRACLE BAND
The Language of the Birds – La Produktiva Records (2010)
Per Marc Masó
M’ha caigut a les mans com per art de màgia i només fa que confirmar la llum càlida de finals de primavera que entra per la finestra. En canvi, contraresta excepcionalment amb la remor ininterrompuda dels cotxes, amb les cotorres que han fet base al parc de davant de casa, i amb la música abusiva que surt de tots els spotifys de cada un dels veïns de la meva escala. Això, de primeres i per començar.
De segones, el disc sona a estiu imminent, a Mallorca, a Califòrnia, i a Austràlia. Sona a mar i a tranquil·litat. Les guitarres acústiques s’inflen al sol com les rodes d’una bicicleta, els arbres es sacsegen, és capvespre i la melodia et fa venir al cap, d’alguna manera, el “Suicide is Painless” de M.A.S.H., Gram Parsons, els Byrds. Sona a retorn d’alguna cosa intemporal, com xiular dins del porxo sota el cel blanc del matí, com quedar-se quiet escoltant els grills que omplen les vores de la carretera.
Un grapat de cançons que cerquen la proximitat amb la natura i no es queden en el mer bucolisme, doncs cerquen la unitat amb el tot. Són cançons ben travades que s’aparten del traginar dens i diari, fan recompte de penes i possibilitats de redempció, celebren que el món sigui més gran que el que ens cap dins del cap, i s’aboquen al plaer de tastar la infantesa del món i la maduresa dels records.
Les pors també hi són, perquè hi han de ser. I també la mort, la culpa, o el blues. La nostàlgia, la pèrdua, els viatges, els amors. Però ni ombra de desconsol, com diu la cançó, la tristesa millor mantén-la a distància. En definitiva, cançons que són per a l’oïda, el mateix que el sol per al cos, amb totes les seves propietats curatives.
Aquest és, val a dir, el segon disc de Steven Munar (The Tea Servants) amb la Miracle Band. Més llum. //M. Masó
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.