Skip to content


Cultura i mitjans de comunicació

Escrit el 30/06/2010 per Nando Cruz a la categoria Cultura i democràcia, Periodisme musical.
Tags:

Tradicionalment la cultura ha estat un tema de segona divisió en els grans mitjans de comunicació. No només a la premsa escrita, sinó també a la televisió i a qualsevol emissora no especialitzada en continguts culturals. No és casualitat que la secció de cultura sigui la que apareix en darrer lloc als diaris i que, tot i suportar un major pes d’insercions publicitàries, disposi de menys planes. Tampoc és casualitat que, tot i que puguem intuir fàcilment quina és la línia política de qualsevol diari, ens sigui molt més difícil deduir quina és la línia editorial pel que fa a política cultural.

La posició cultural d’un diari bàsicament no existeix. En el millor dels casos és un ens difós que es va definint sobre la marxa alimentat, en proporcions variables, per la sensibilitat del cap de secció, els gustos d’alguns superiors, la pressió d’empreses del mateix grup editorial i, també, les opinions dels especialistes de cada disciplina (cinema, teatre, música…). Quan el responsable de la secció manté el càrrec uns anys la possibilitat de definir unes directrius creixen, però tot està diària i permanentment en suspens davant el possible efecte d’elements aliens certament capriciosos.

La posició cultural d’un diari bàsicament no existeix.

Una directiu estesa darrerament a les seccions de cultura i espectacles diu que la crítica de concerts ha de desaparèixer. S’ha aplicat en major o menor grau a diaris com ‘El Periódico’ i ‘El País’. Els temes culturals ben poques vegades salten a les planes d’opinió, però què passaria si es marqués la mateixa consigna a les seccions d’esports, de política o societat? És impensable! L’opinió és un ingredient essencial en el producte informatiu, però sembla que en determinats aspectes de la informació cultural no és tan essencial. Fins i tot, hi ha la sensació que la opinió (desfavorable) pot fer perdre lectors. En definitiva, és molesta.

Cal assenyalar que la darrera dècada ha estat especialment favorable per al periodisme cultural. Gairebé tot els diaris van crear suplements setmanals on es parlava d’artistes minoritaris i, per tant, s’ampliava un ventall temàtic que en els grans mitjans havia estat sempre monopolitzat pels artistes més populars. Però, es clar, quan ha arribat la crisi de la premsa de paper i s’hi ha afegit la crisi econòmica els suplements culturals i d’espectacles són els primers en patir retalls o, directament, han desaparegut.

L’opinió és un ingredient essencial en el producte informatiu, però sembla que en determinats aspectes de la informació cultural no és tan essencial.

Però, es clar, la quantitat d’oferta cultural disponible fa que avui dia les esquifides seccions de cultura i espectacles dels diaris siguin incapaces d’informar de tot el que passa. En aquest sentit, les quatre planes són un reflex mínim del que genera cada dia una ciutat com Barcelona (ja no parlem de la resta de Catalunya). De fet, les seccions de cultura dediquen cada dia gairebé més temps a descartar continguts que a treballar els que publicaran.

En els darrers anys internet ha multiplicat el nombre de mitjans d’informació i ha donat a qualsevol individu la possibilitat de convertir-se en un mitjà d’informació a través de blogs i webs particulars. Això, afegit al cop que van suposar els diaris gratuïts, ha fet que els grans diaris hagin entrat en una doble crisi. La de vendes ja es veia venir, però potser encara més greu sigui la crisi d’identitat. Ara tots es pregunten com han de ser els diaris del futur. Més ràpids? Més superficials? Més vistosos? Més prims?

De moment, sembla que la tendència general és rebaixar la qualitat dels continguts. La retallada d’ingressos i pressupostos també apunta en aquesta direcció i, de fet, els diaris no són més que una altra de les moltes empreses que en aquesta època de recessió practiquen la perillosa estratègia de reduir la qualitat i mantenir el preu de venda al públic tot esperant que el client no s’adoni i no els abandoni. Però quan els articles es fan amb poc temps, quan el ‘recorta i pega’ es converteix en pràctica habitual, quan l’especialista és substituït pel becari, quan l’anàlisi i l’opinió estan mal vistos i quan el reportatge d’investigació queda exterminat per manca de pressupost el perill que el diari de pagament se sembli cada dia més al diari gratuït és imminent.

Si abans es deia que els mitjans de comunicació eren el canal, ara es parla d’internet com una finestra. Són metàfores ben gràfiques.

Davant l’empenta del món digital, la única resposta clara que han donat els grans diaris és reforçar la seva presència a la xarxa. Però, es clar, en aquest nou espai la immediatesa, la vistositat i la brevetat són valors fonamentals. I, un cop més, l’anàlisi, la reflexió i la contextualització de la informació queda en segon pla. Els grans diaris renuncien als trets que els van caracteritzar durant segles per apuntar-se a una nova guerra amb molts pocs avantatges respecte els joves i nous competidors.

Com a mínim els grans mitjans de comunicació ja s’han adonat de l’abisme generacional que els separa de les noves generacions. Els joves no compren diaris, no escolten la ràdio i cada cop s’adrecen més a l’ordinador per consumir continguts que temps enrere haurien buscat a la tele. En l’àmbit de la informació cultural (i, especialment, la musical), els grans mitjans han deixat de tenir un paper de prescriptor únic o principal. Els joves són els principals consumidors de continguts musicals, però ja no se’ls acut anar als diaris a informar-se’n. Han trobat uns altres canals.

Curiosament, i davant la gran oferta de continguts (imatges, arxius sonors, enregistraments audiovisuals…) que circulen per la xarxa, els grans diaris i altres mitjans s’han afanyat a oferir-los als seus portals web. Però, es clar, són continguts generats per altres i gairebé mai venen acompanyats d’una reflexió contextualitzadora. Si abans es deia que els mitjans de comunicació eren el canal, ara es parla d’internet com una finestra. Són metàfores ben gràfiques. El canal té una longitud i en el camí de l’entrada a la sortida del canal la informació és digerida, analitzada i servida (manipulada, també). La finestra no té profunditat; mostra el que té al davant. No treballa la informació: l’ensenya tal i com l’ha rebut. Qui l’ha treballat abans és qui la posa davant la finestra. I així és com el gran mitjà d’informació s’ha convertit en un distribuïdor més i ha renunciat a ser el que era: un generador de continguts informatius.

És normal preguntar-se quin paper han de jugar els mitjans de comunicació en una societat que vol fomentar la participació ciutadana.

És normal preguntar-se quin paper han de jugar els mitjans de comunicació en una societat que vol fomentar la participació ciutadana. Potser la pregunta és, què hem exigir als grans mitjans? O fins i tot, què en podem esperar? La crisi de valors és massa profunda com per esperar o exigir-ne massa. D’entrada, ens hem de fer a la idea que la societat emergent, la més jove, ja no veu en aquests grans mitjans la seva principal font d’informació, així que potser ens hem de començar a fer a la idea que també nosaltres hem de adreçar-nos a aquests altres canals, més atomitzats i petits, que estan construint les noves generacions. (I on, per cert, la idea de participació ciutadana és més viable que al mitjà tradicional).

Potser l’únic que podem exigir encara als grans mitjans de comunicació tradicionals és que es plantegin d’una vegada quin paper volen jugar en la societat. Que deixin de córrer cap a no se sap on, se seguin un moment i es facin preguntes com: Què pretenem amb la nostra feina? Quina relació volem establir amb els nostres lectors? Quina posició volem adoptar davant el fet cultural? Són preguntes que també s’haurien de fer tots els mitjans emergents si no volen caure en els mateixos errors. Amb aquestes coses clares la feina serà més fàcil. En cas contrari, la sensació seguirà sent la mateixa: que el periodisme ja no vol captivar el lector sinó simplement no destorbar-lo, no fer-lo perdre el temps.

Nando Cruz

Periodista


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )