Txarly Brown, rumbero i “celestí”
Per Olga Ábalos
“Un moment, un moment que em poso les ulleres”, diu Carles Closa abans que pitgi el botó de la càmera de fer fotos mentre canvia les seves ulleres de pasta marró per unes altres, enormes, amb adornaments daurats als costats, de disseny setentero. “És que són part del personatge”. Ara és Txarly Brown. Dj, melòman malaltís i dissenyador gràfic que sap de la importància d’una bona imatge i d’un bon logo. N’ha fet molts al llarg de la seva carrera professional en el disseny, caracteritzada sempre per un estil pop, de colors vius. És l’home darrera de la marca UpTight 65 i del projecte Achilifunk, nom amb el qual ha batejat dos recopilatoris de gipsy soul i rumba, gènere que s’ha convertit en el seu nou cavall de batalla. Parla pels descosits, saltant d’un tema a un altre, com si navegués per un gran hipertext ple de links. Una carismàtica incontinència de paraules que el converteix en un gran “celestí” que uneix persones i idees, en una font de noms, dates, títols de discos, anècdotes i històries que en el seu conjunt bé podrien ser una bona radiografia del que ha passat musicalment a Barcelona en els darrers 25 anys.
Ara estàs 100% immers en el món de la rumba catalana, produint discos, fent remescles, conduint un programa a Radio Gladys Palmera, dirigint el Rumba Club – a la [2] de l’Apolo – però ja eres un reconegut melòman i col·leccionista de discos d’ska. Com va començar tot?
De petit, quan anava amb la pandilla, hi havia un que escoltava heavy, però no m’agradava. A mi, Scorpions… no. Hi havia un altre que li agradava més el rock’n’roll… Llavors un amic em va passar una cassette dels Specials, un disc homònim del 79. Va ser el 83 o el 84 i jo tenia 16 o 17 anys. Vaig aprendre anglès per saber què deien aquelles cançons i em vaig fascinar per aquell cassette i per aquell estil, l’ska. En aquell moment a mitjans dels 80 no hi havia molt moviment d’ska a Barcelona i jo vaig començar a indagar i indagar…
Després, quan vaig repetir 3r de BUP vaig coincidir musicalment amb un noi que es deia Blackie, que era un satèl·lit dels mods del Camp de l’Arpa. A mi m’agradava l’ska i a ell li agradava el rollo soul i quan quedàvem per anar a l’institut, anàvem amb uns walkmans de cassette amb una orella cada un escoltant cançons que ens anàvem passant entre nosaltres. I arrel d’això vaig començar a anar amb els mods, a escoltar també soul…
Vas ser espectador del despertar modernista de la ciutat. Ets de la mateixa generació que els germans Albert i Ricky Gil, del grup Brighton 64?
No, ells anaven un pas per endavant. Ells van ser els primers mods que hi van haver. Als Gil els veia habitualment a les festes [mods], i per allà també estava el Kiko Amat que era petitó però ja venia per allà amb els de Sant Boi. Per cert, és fascinant lo bé que escriu i lo bé que explica les coses… De la meva generació estan el Miqui Puig, l’Alberto Guijarro que ara porta la sala Apolo,… Sí, hi ha molta gent de la meva generació que ha fet coses i també molta gent que no ha fet res.
Llavors hi havia dues revistes de música i acabàvem de sortir de l’Espanya en blanc i negre. Vaig començar a escriure fanzines i vaig muntar el “FBI”, que era sobre música ska. Llavors van començar a sortir grups, vaig tenir contacte amb la discogràfica Semaphore i vaig treure recopilatoris d’ska. Cap al 1992, a les Olimpíades, jo ja portava 5 o 6 anys d’ska intens!! Ara estic amb la rumba però mai he abandonat la història del tot… Després a molts d’aquests grups els hi he fet les portades dels discs, conec a la gent de les bandes de l’època que han aguantat fins ara, i vaig fer molts contactes. Jo sempre he sigut dinamitzador: vaig posar en contacte al Lauren Aitken amb els Malarians perquè gravessin un disco, sempre he fet de pont, quan venien els Maroon Town els intentava buscar bolos…
També vas ser dissenyador de revistes com Factory, editada de Rock de Lux.
Sí, però això era paral·lelament. Quan no estava amb això [de l’ska], estava treballant perquè havia de menjar perquè mai he tingut un duro. Jo vaig començar a treballar com a dissenyador gràfic al 89 o 90, i llavors estava molt bé perquè pagaven molt bé, perquè no n’hi havia tants, perquè no existien els ordinadors com ara. Els flyers i els fanzines eren una cutrada, i quan ho vaig començar a fer per ordinador doncs va ser tot un luxe! El RafaMateo, el Sergi Ibañez,… vam ser els guais durant un temps! Els primers que vam tenir accés als ordinadors vam tenir un avantatge respecte a la gent d’ara que ja ha nascut tenint un ordinador a casa.
I no vas intentar tocar en cap grup?
Vaig intentar cantar a Dr. Calipso que van néixer el 89. I vaig veure que amb aquesta veu no podia anar enlloc. Vaig cantar els dos primers concerts i després em van fer fora. Vaig fer una prova d’accés com a trompetista amb els Skatalà però no sabia tocar la trompeta! Volia estar en un grup, era la meva il·lusió. Jo ja estava comprant i col·leccionant discos i em vaig començar a fer la idea que mai podria ser músic ni participar en la música…
Bé, has acabat essent productor, disckjockey d’ska, d’acid jazz, d’electrònica,… Alguns dirien que fer de Dj és com fer un concert.
Ui, no… ser Dj és el desengany més gran del món!
… ?
Quan punxes ho fas per una minoria que tampoc s’entera de molt. El Dj és un idiota que va pel mon posant discos i a cada bolo es troba a dos o tres persones que li ofereixen conversa, amistat, coneixement, sexe o drogues. I ja està. El Dj no farà mai cap revolució. I si algú creu que realment ha revolucionat la vida de les persones és perquè sap ben poc del tràfic internacional de drogues. Tota la gent a la que se li va expandir el cervell amb el Richie Hawtin, el Laurent Garnier amb el Jeff Mills, no anaven d’aigua. A veure, sí que hi ha un fet social, que molta gent pugui tenir un sentiment comú en un mateix lloc i en un mateix moment, un moment d’eufòria motivat per la música, però això ja entra dins de la sociologia i a mi no m’interessa. A mi m’interessa punxar perquè en part sempre he punxat i tampoc m’he dedicat a ser un discjokey professional per ser el que més txana…
Tot i això portes molts anys punxant.
Mira, si torno als inicis, en les primeres festes mods i ska, em gravava les sessions a casa amb casette empalmant els temes com podia, amb el pause i després posant un altre disc que coincidís una mica perquè no es notés el canvi. I després posava el cassette a la festa… El 92 vaig conèixer a l’Alberto Guijarro i al Alberto Salmeron que havien muntat el club Monumental, i allà punxava varios dies… Ostres, semblo un iaio explicant aquestes coses. És que ja fa 20 anys!
Punxaves ska?
No, allà posava raggamuffin. I vaig començar a punxar musica disco i després, acid jazz i hip hop. Un amic em va recomanar el primer disco de De la Soul i vaig flipar! Va ser com una revolució per mi. I l’acid jazz, que en el fons era funky però quedava més modern dir-li així, vaig ser dels primers en punxar-lo.
Me n’anava a Anglaterra i comprava discos i discos. Tinc tota la col·lecció de segells com Mo’Wax, de Talking’ Loud. M’agradava tot i m’ho comprava tot. Cosa que molta gent que fa de crític musical no fa, perquè els regalen els discos. Els melòmans comprem discos i els paguem de la nostra butxaca. Encara tinc el rollo malaltís per comprar i trobar discos, però el tinc a través de persones. Tinc amics molt amics que es dediquen a això… Estem linkats i m’envien emails amb discos que han trobat i em pregunten si vull licitar [a eBay] o no i funcionem una mica així… A casa jo tinc ben ordenadetes les meves col·leccions d’ska, reggae i de música jamaicana, i em compro les peces que crec que valen la pena. En tinc moltes que es podrien tirar a la brossa, però no les llenço, les regalo als col·legues que estan començant en tot això. A mi m’hagués agradat que algú ho hagués fet amb mi!
Has traçat una línia continua que va des de l’ska, el soul, l’acid jazz, l’electrònica… fins a la rumba!!
Si. Això l’únic que demostra és que tota la música del món està interconnectada, perquè s’inspira en tots, ningú no crea de zero. Però en el meu cas, sempre he cregut molt en la figura del gurú, del periodista musical, del diskjockey de club, de ràdio, que són els que t’obren portes. No t’està fent cap favor, si només et fa ballar. Perquè la feina del diskjokey, a part de ser la del cambrer dels discos, és dir-te què t’està posant… Que com? Doncs si et ve algú a preguntar li has de dir! És que hi va haver una època en què fins i tot es tapaven les galetes del discos. Però això és una mica de malalt… Jo ara punxo coses de la rumba i punxo versions que me les faig jo perquè quan m’agrada molt una cançó i em canso de sentir-la, demano el multi-pistes al grup per fer una remescla.
D’aquestes remescles en va sortir “Más Achilifunk” (Love Monk, 2009). I com ho accepten els de la rumba que els remesclis?
És que és una edició, és l’edició llardosa de la cançó que han composat. Quan fas una cançó la fas el més bonica que pots i la remescla és la versió estúpida dirigida a la mitja de les persones. La mitja de les persones que van a una discoteca no té cap cultura musical i necessita coses molt simples.
Llavors perquè ho fas? Sembla que la remescla sigui com rebaixar el gènere.
Doncs perquè sóc socialista i vull que ho entengui tothom! El problema de la música retorçada és que no l’entén ningú. Quan rebaixes una música ho fas perquè la gent la pugui entendre i hi entri. Quan algú em diu que què és el que he posat, els hi dic que s’escoltin l’original que és molt més ric. Tots els matisos en una discoteca es perden perquè hi ha gent cridant, fumant i bevent. I t’ho dic que punxo discos que estan molt ben fets i en una discoteca no se sent, perquè el que es vol és que hi hagin elements rítmics com els batecs del teu cor, per fer-te ballar i melodies que la puguis xiular al cap d’uns segons.
Has portat la rumba a una sessió al Sonar del 2009.
Al Sonar vaig fer el que faig sempre. Sí que em vaig preocupar perquè tot el que posava tingués elements d’electrònica perquè sempre he considerat que és un festival d’electrònica. A mi ningú no em fa cas perquè em diuen que sóc un involucionista, però la meva teoria és que tota la música popular que ha pogut sortir del nostre país està emparentada amb la música d’arrel, i la música d’arrel són el flamenc i el folklore. I el flamenc també ho és d’aquí, el que passa és que se’ns ha esborrat de la memòria. Els gitanos estan a Catalunya de fa segles, de fet van arribar a Catalunya abans que a Andalusia i han desenvolupat maneres i estils que la política ha amagat.
Les primeres gravacions dels 60 són amb un bongo, una guitarra i una veu. A les del 70 ja hi van aparèixer productors paios que van començar a fotre elements del rock i la van comercialitzar. Llavors es tracta de veure com era l’arrel, quins elements de pop, rock o electrònica li puc posar a aquesta arrel per aconseguir que ara sigui música actual. I és el que trobo a faltar a la música d’ara. Jo sempre poso com a exemple els primers discos dels Amaya – un que no tenia nom que es deia “Nuevos Éxitos”, que era el recull dels primers singles – era practicament pop-rock però fet amb arrel gitana i això no s’ha superat. Tenen coses amb les guitarres acústiques que encara no ha fet ningú.
Quan fas una remescla també estàs ajudant a actualitzar el génere?
Sí, és el que pretenc. Agafo el “Zapatero” dels Amaya i li poso un bombo una caixa per a que soni actual, i només amb això ja sona actual perquè punxar això ja un tema nou en sí. I és un tema dels 70!
I creus que tota aquesta nova fornada de grups de folk, com Els Amics de les Arts o Manel, recuperen part de la música d’arrel catalana?
No, els grups de folk copien als interprets de folk catalans de l’època, i aquests alhora estaven copiant als cantants de folk francesos, per exemple. O copien als folkies americans, que en els mitjans tenen un gran ressò. Sé que hi ha hagut algunes connexions com la del Pau Vallvé, l’Estanislau Verdet, col·laborant amb el Micu i els va sortir una maqueta entre electrònica i rumba que no va tenir molt de ressò però va estar molt bé. Va saber mesclar la sensibilitat folkie minimalista amb la rumba d’aquí i és un camí, un hibrid dels molts que es poden fer!
Però com musicalment els folkies fan una cosa que no molesta, doncs tenen ressò als mitjans… Si tots aquests músics agafessin elements de rumba i els portessin al seu terreny… Potser la gent que es compraria un disc dels Amics de les Arts fent rumba low-fi potser s’acabaria comprant un disc de Peret. El Guille Milkyway [de La Casa Azul], un tio molt poppy, quan va fer la rumba “Yo, también” [guanyadora d’un Goya a la millor cançó] ho va fer molt bé, però va posar en els crèdits que “encara que sigui una rumba, mola”. Perquè la rumba s’associa a patxanga i a cutrada. Perquè l’únic que va saber fer lletres va ser el Gato Pérez. Si tots aquests que saben fer lletres fessin rumba… És un gènere per explorar.
Jo penso, què poden oferir grups com Pereza al món? Res. Si ja existeixen tots aquests grups anglesos que ja fan el mateix. Tenen poc a oferir si no agafen algun element d’arrel. Per què Los Planetas estan agafant ara coses del flamenc? És una involució? No, s’estan fent grans i estan aprenent que hi ha moltes músiques que els poden fer diferents. I això és el que reclamo a la música d’aquí, trobar un fet diferencial que et pugui fer diferent a fora.
I com s’aconsegueix que la rumba deixi de ser considerada patxanga?
En part ja està bé que sigui patxanga també. Hi ha coses sèries i hi ha coses molt cutres. La rumba mai ha estat poètica. Es parla de tot però des d’un punt de vista lúdic, humorístic o alegre, d’enfotre’s de tot. La finalitat dels gitanos és divertir-se, venen aquí a passar-s’ho bé. Viuen al dia. Quan hi va haver tota aquesta moguda de la rumba més trista, de ionquis, de la heroïna, marginals, els rumberos catalans es van desmarcar d’aquesta rumba marginal perquè no és la que feien ells, perquè volien parlar de coses alegres. Tot i que el so era proper, la lírica era l’oposada.
Has estat productor de discos com els de Papawa i ara ets el president del Foment de la Rumba Catalana. Com aconsegueix un paio guanyar-se la confiança dels gitanos?
Amb respecte per la seva música. Parlant el mateix llenguatge que ells, no sóc algú que els vulgui treure un profit ni res. Els hi faig preguntes, i a ells els encanta explicar coses i això et fa anar recollint coneixement i aquests coneixements et serveixen per quan parlis amb els altres. Aquesta informació jo me la vaig empassant i davant d’ells doncs això els demostra un respecte per la seva música. Bàsicament que vegin que hi ha algú que creu que el que ells fan té un valor. Perquè és una música amb un valor històric i social, perquè està fet aquí durant els darrers 40 o 50 anys i formen part de la història. I moltes d’aquestes cançons formen part de la tradició popular, formen part d’un moment. Però la veritat és que molts dels artistes que conec escolten ben poca música. Jo els gravo coses. Si fins i tot molts dels artistes no tenen ni els seus propis discos!
No hi ha hagut una preocupació per documentar aquesta música?
No. Crec que la música és cultura i quants més anys passin més difícil serà recuperar tot això, per això un dels projectes del Foment de la Rumba és crear un fons documental on estigui tot, portades, música… El que els passa als músics que fan rumba ara és que no han sentit massa ni a Peret ni als Amaya, per exemple, perquè moltes coses no estan reeditades en cd. I no hi ha diners per reeditar tot això! De fa tres anys que tracto amb El Chacho i m’encantaria que reeditessin coses de la època.
Però això suposo que passa per donar valor a la música d’arrel i reivindicar-la…
Correcte, però és que a més hi ha un altre element genètic territorial que és que nosaltres hem viscut en dictadura i fa que tot el que es faci aquí sigui cutre salchichero perquè ho ha estat durant molts anys i ara no et fies. I aquesta desconfiança fa que t’agradi més lo anglès, lo francès, lo de qualsevol país menys lo d’aquí… Porto anys escoltant coses d’aquí i adonant-me que aquí es feien coses molt bones. Jo crec que molts grups d’ara tindrien que escoltar molta música que fan els rumberos per poder extreure el més primitiu, el més tribal que tenim aquí. Són els gitanos els que mantenen les seves tradicions. Conec nens gitanos que al·lucinaries de com toquen.
Home, el Guillamino ha fet coses amb la sardana.
Tot i que a mi no m’agradi, el ressò que té això és molt més que qualsevol que pugui tenir un grup de rumba. I és una gran sort per la sardana. Si el Guillamino fes una cosa així amb la rumba jo seria el primer en donar-li suport! Nosaltres no volem ser integristes de la rumba, la nostra intenció és fomentar-la i encara no sabem quin serà el camí correcte, però ho intentarem de totes les maneres possibles.
Ets l’ideòleg de la Banda Achilifunk amb l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics. Em pots donar més detalls?
Doncs va sortir arrel dels dos discos que he fet d’Achilifunk, que li van agradar molt al director del Taller. Vaig pensar que potser podem reunir els gitanos amb una banda funky i intentar alguna cosa com es feia als 70, amb arranjaments de vents. Vaig reunir a la banda i el Taller ens va posar 12 vents. El grup Achilifunk són 6: el Paco “Mantecao”, de la Fundación Tony Manero, el Lalo, el guitarra de la Fundación Tony Manero i Chocadelia, i llavors quatre gitanos: el Sam, el guitarra i cantant de Papawa, el Muchacho, el guitarra de la Troba Kung-Fú, el Rambo que va amb Sabor de Gràcia de percussionista i el Johnny Tarradellas. Vam fer un repertori i ho vam presentar com una manera també de recuperar temes del soul i el funk a més a més amb rumba catalana. Ara ja està gravat i estem fent les mescles. Si tot va bé sortirà al setembre amb Love Monk.
Estan oberts els gitanos mentalment a aquestes propostes?
I tant! Home, per fer això ho has d’estar, perquè per a ells això no és rumba!
I el resultat és música achilifunk, un gènere en ell mateix?
Sí, bàsicament perquè hi ha funk i hi ha gitanos implicats. Perquè el terme és molt ampli, es tracta d’agafar la música d’arrel i ajuntar-la amb altres coses, buscar fusions possibles. En la història de la música veus que tot està influenciat per tot, és una cosa orgànica, la música es va mesclant per proximitat. Fins i tot el reggaetón, que surt de la influència dels jamaicans sobre els colombians. Aquí, els paios occidentals vam perdre el sentit del ritme fa segles!
No m’agrada fer comentaris que no aporten res, però en aquest cas ho faré una mica…
Felicitats per la manera de pensar la música, n’hi ha molts que pensem més o menys igual i també intentem fer coses perquè tots plegats ens sapiguem mirar al mirall amb orgull…
Per cert, i de la jota què n’hem de dir…? No ens n’oblidem! Visca el 6×8!
Moltes gràcies. Gran descobriment. A investigar!