Enric Juste, passió i tenacitat
Per Marta Vallejo
Seguint les instruccions del poeta, el realitzador Enric Juste encara la tasca de filmar la poesia a l’inrevés, convidant a qui el conegué a dir el que fuig, ja que en Gabriel Ferrater va deixar molt poc dit sobre ell mateix. Després de tres anys de submarinista compulsiu al món de Ferrater que han donat com a resultat el documental “Metrònom Ferrater” (Bellveure, 2009) – del qual ja se n’ha fet una segona edició -, i de vuit anys formant part de l’equip del programa “L’hora del lector” (TV3), Juste ens explica com ha abordat la tasca de documentalista, de consumidor cultural i de lector.
OBSESSIÓ
D’on va sortir la idea de fer el documental de Gabriel Ferrater?
Home, és que el Ferrater és un poeta que més enllà del que pugui escriure, que ja és el primer que em va interessar, hi ha una sèrie de coses que et fan venir ganes de descobrir-lo més i més i més, fins al punt d’arribar a ser gairebé una obsessió per trobar fotos inèdites, cartes, traduccions… La seva poesia em va agradar i després vaig anar descobrint un personatge que, a més de ser un gran poeta, tenia altres facetes que desconeixia i trobava que era interessant mostrar. És un poeta estranyament oblidat. Em va interessar sobretot que fos una persona que es pot dedicar a fer tantes coses i destacar a totes elles.
Cadascun dels entrevistats que surten en el film havia estat seduït d’alguna manera per aquest personatge i la manera de copsar aquesta seducció fa que el documental no sigui un treball biogràfic a l’ús.
El documental emana aquesta passió, aquest poder de seducció que Ferrater tenia i que he intentat transformar en un documental. I crec que al final és una mostra de la seducció que vaig sentir jo mateix per Ferrater. Però no volia parlar-ne com si fos un fan. El que volia és que aquesta passió del Ferrater emergís a través de les persones que sortien, no a través de l’impacte que havia tingut directament en mi.
La manera en què l’has tractat pot fer accessible un personatge que no necessàriament ho és.
Sí, de fet té a veure amb el que dèiem de la seducció. Si la gent parla de coses que li agraden, aquelles coses se t’encomanen. Si tu parles sobre una cosa que t’agrada molt i en parles creient-hi, a mi em convenceràs. L’èxit de formes de “L’hora del lector” o fins i tot del documental rau en què surten persones que allò que t’expliquen t’ho estan explicant amb la passió que els mou i aquella passió és transmet. És inevitable.
En aquesta línia a “L’hora del lector” doneu bastant de marge per xerrar de llibres sense constrenyiments, no?
La veritat és que el documental és bastant deutor dels anys que porto treballant amb l’Emili Manzano, el director del programa.
En quin sentit?
Tot i que en un primer moment no ho vaig tenir tant clar, a mesura que han passat els anys he tingut clar el que volia fer: sentir a les persones parlar, més que fer una cosa mes artística. Volia Fer una cosa basada en les entrevistes, que no hi hagués una veu en off sinó que volia que els personatges teixissin la història sense que hi hagués el meu punt de vista. Perquè si tu ets una persona apassionant que ha viscut de tot i tu estàs allà davant la càmera, la veritat, abans de pensar com faré el proper plano, et quedes embadalit sentint-la parlar i deixes la càmera allà i dius: és que això ja val un imperi! Aquesta és una de les altres coses que val la pena tenir en compte: conservar la memòria de segons quines persones.
Quan es tracta de transmetre passió, també hi ha el factor de les ganes de sorprendre’s amb el material que manegues, no?
Amb el documental em va passar una cosa curiosa, i és que canviava molt de veure’l sol, a veure’l amb dues persones o a veure’l amb cinquanta. Tinc la sensació que és un documental que desperta les ganes de veure’l amb gent i no sé per què. Potser per aquesta cosa de la seducció, de compartir, de demanar-se si el del costat té el mateix gust per això i comentar-ho.
Em sembla molt particular la manera en què has decidit transformar en imatges els poemes, de posar-hi l’aire.
La possibilitat d’il·lustrar els poemes es planteja des del primer moment. Em vaig dir: que surti qui hagi de sortir recitant, perquè surti qui surti acabarà sent una cosa que no és el poema en sí, sinó la persona que el recita. Tenia ganes de fer una mica el gamberro, per exemple amb el dibuix de la careta, que volia que fos una cosa que escandalitzés a algun d’aquests puristes. Volia portar-ho als nostres dies i ho he buscat amb petites coses com el dibuix, els crèdits, la música,…
OÏDA
Per cert, de qui és la banda sonora?
La banda sonora està composta per l’Ignasi Álvarez. Cal dir que a Gabriel Ferrater no se li coneixen gustos ni afiliacions musicals en particular, ni jo tampoc volia posar la música que li hagués pogut agradar. Volia una banda sonora afí a la música que m’agrada i que utilitzo normalment en els reportatges i altres produccions que realitzo. De la mateixa manera que volia “treure ferro” o popularitzar Ferrater amb els dibuixos de l’inici del documental, també volia una banda sonora extemporània a Ferrater.
La veritat és que va costar una mica, perquè tan l’Ignasi com els músics que van preparar els temes són de tall clàssic, en el sentit que són molt perfeccionistes quan toquen i no entenien que jo volia més aviat una sonoritat particular que no pas el perfeccionisme tècnic. Crec que al final vaig aconseguir el meu propòsit en algun tema, tot i que en d’altres van guanyar ells. En tot cas, crec que la banda sonora del documental és compartida: per una banda, els temes de l’Ignasi Álvarez, i per una altra, la remor dels pins del Picarany moguts pel vent que apareixen en el documental.
Quan “L’hora del lector” s’emetia per Btv t’encarregaves dels crèdits finals, on escollies música i imatges. Explica’m una mica més els teus gustos musicals.
M’és bastant difícil descriure els meus gustos musicals. De la mateixa manera que no tinc uns gustos literaris definits. Salto d’una cosa a una altra amb gran facilitat! Per generació he quedat marcat per la música dels 90. La veritat és que escolto aquells grups que m’agraden de bones a primeres i quan un no m’agrada me n’oblido ràpidament. M’estimo més escoltar un bon disc moltes vegades que no pas conèixer molts grups i només haver-los escoltat una o dues vegades.
Posa alguns exemples.
Ara mateix escolto discos sortits fa un parell d’anys, que no són de rabiosa actualitat com Fleet Foxes, Bonnie ‘Prince Billy’, Monsters of Folk, Andrew Bird, She & Him. Llavors hi ha uns clàssics que quan surt un disc seu me l’escolto de seguida i normalment no em defrauden: Bill Callahan, The Magnetic Fields, Stuart Murdoch de Belle and Sebastian, Yo La Tengo, Lambchop, Richard Hawley, etc.. Però també escolto The Go-Team, Beach Boys, Pixies, Leonard Cohen, bandes sonores com la de Badalamenti per “Una hsitoria verdadera”, alguna del Gainsbourg, Karen O and the Kids… Els LCD Soundsystem… Bé, ja veus, grups que s’assemblen com un ou a una castanya. Ja et dic que em costa bastant definir-me. El que sí em diuen és que segurament de jove no em van fer escoltar molta música folk i ara m’ha entrat aquesta passió que a d’altres ja els hi ha passat des de fa anys. Crec que tenen raó.
AUTONOMIA
Crec que has volgut enregistrar la memòria del poeta d’una manera no patrimonialista.
No hem volgut acceptar, perquè no s’ha donat el cas i perquè si s’hagués donat no ho haguéssim acceptat, la ficada de mà d’algú que ens digués com ho havíem de fer. En aquest sentit el documental ha estat independent des del moment de néixer i fins que s’ha acabat. Hem fet el que hem volgut i crec que aquest és un dels mèrits.
Essent una producció tan independent, com us n’heu sortit per produir-lo i distribuir-lo?
Produir-lo la veritat és que no ha costat gaires diners perquè per sort disposo d’equip de gravació propi i amb això ja pots fer qualsevol cosa. Però vulguis o no els diners els has de tenir i la resta és temps i ganes de fer-ho. Sobretot ganes de fer-ho. Per la distribució en vam fer 500 còpies. S’ha venut tot i no hem guanyat ni un duro, però ara estem pensant en una segona edició amb materials extres com la pel·lícula familiar dels Ferrater sencera i uns talls extres amb en Lou Reed recitant “La cambra de tardor”, o algunes declaracions del Gil de Biedma i en Barral d’un reportatge del 1987. La idea és fer-ne una altra edició, no per forrar-nos sinó per que sembli que és una mica rentable.
El projecte encara està ben viu!
És que encara no l’he donat per acabat! Tinc ganes de fer el documental més llarg, treure material que s’ha quedat al calaix, aprofitar potser el moment en què surtin les obres completes perquè segurament apareixerà material inèdit. Però fins d’aquí un temps no hi tornaré. Que descansi un temps i jo mentrestant seguiré fent altres coses, que no sé si seran documentals…
Resulta difícil trobar l’equilibri entre les ganes de tirar endavant un projecte, els mitjans limitats amb que comptes i l’escassedat d’espais on mostrar-lo?
El que està clar és que per això mateix la independència en aquest tipus de produccions està bé. Que puguis fer el que tu vols, no allò que la gent s’espera que tu facis. No, jo faré això i després el resultat ja buscarà el seu lloc. Però també crec que per fer aquestes coses es necessita un suport institucional darrere força important si no vols acabar fent una cosa molt homogènia. Jo vull seguir fent certes coses i si cal en el meu temps lliure, però tenint una mica més de temps o d’ajut o de sentir-me una mica més acompanyat per tal de poder fer-ho. Però si tot es concentra en els mateixos de sempre, que t’ofereixen el mateix de sempre i els que estem als marges els oblides, després als que estan als marges els hi acaba fent cas només el Festival de Caldes d’Estrac, el Festival de Poesia de Girona, el Festival de Sant Cugat,…
TENACITAT
P. Donada la situació no deixa de ser significatiu que et vegis obligat a sortir de Barcelona i anar arreu.
Sí, sí. La centralitat econòmica o política no té perquè implicar la centralitat en termes de consum cultural. I la gent es pensa que és així. Hi ha més cinemes, més sales d’exposició, més centres culturals però després tot el que es mou al voltant del territori és inabastable i és importantíssim per mostrar l’obra de segons qui. El seu paper és fonamental. Tant se val que hi hagi una institució o que n’hi hagi quatre, quan a un se li posa al cap voler tirar un projecte endavant ho fa i ja està.
Precisament sembla que amb la constitució del CoNCA alguns d’aquests entrebancs s’haurien de poder alleugerir, no?
Respecte el CoNCA, segons tinc entès, s’ha creat per tal d’ajudar a aquells creadors que ja estaven instal·lats però també per intentar obrir el pastís a aquells que quedaven fora. Però quins acabaran sent els projectes subvencionats? Potser caldria que hi hagués també una comissió que avaluï un cop s’han atorgat els ajuts i realitzats els productes, si allò que s’ha fet val la pena o no en relació amb els diners que se li han destinat.
És possible que estem parlant d’un sector on els treballadors, els creadors, encara no estiguin preparats perquè la viabilitat econòmica entri dins dels seus paràmetres, no?
És evident que els diners en la cultura van a fons perdut, no estic dient que si s’atorga una subvenció de dos milions d’euros el PIB que hagi de generar aquest producte cultural hagi de ser equivalent. És evident que sempre hi ha un dèficit en això, però també cal pensar en crear estructures que ajudin a revertir els models en reacció als quals s’han creat les ajudes.
Sembla que a vegades al sector cultural li falti l’audàcia de saber jugar amb les regles del joc per fer el terrorista, per donar-li la volta. No sé si és que no la tenim o ens l’han acabat domesticant a base de subvencions.
No es tracta d’eliminar el sistema de subvencions a la cultura, és el mínim que podem demanar, però caldria canviar el model. Però després hi ha tants models, que quan els canviem per veure si ho podem fer d’una altra manera, ho acabem arreglant sempre igual. Per sort hi ha gent que segueix fent les coses al marge de tot això perquè sinó no farien el que els hi agrada. Als marges hi ha un munt de gent.
PASSIÓ
Per últim, d’on et surt l’afany per la lectura?
Surt bàsicament des que vaig anar a la universitat, la veritat és que jo d’adolescent tampoc era un gran lector, mai he estat un lletraferit. El que passa és que després al treballar a L’hora del lector, et puja la lecturina! Perquè si algú et parla amb passió d’alguna cosa que li agrada, te la transmet i ja està!
Aquí podeu veure el trailer de “Metrònom Ferrater”:
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.