Els pirates i el negoci
Per Joan Llobera
El passat 29 d’abril, El País publicava que la indústria musical no havia perdut ingressos entre 2005 i 2008. Es referia a un informe de la Fundación de Estudios de Economia Aplicada (FEDEA) on es deia que el que havia canviat era la font d’ingressos, i que tot i guanyar menys diners en discs, se’n guanyava més en concerts i productes derivats, com camisetes i similars.
L’endemà dia 30 va aparèixer al mateix diari un article on Promusicae -entitat que aglutina la major part dels gestors de drets i les discogràfiques- deia que l’informe era tendenciós i demagògic, i que era essencialment fals. Però no en discutia les dades! Aquest detall mostra fins a quin punt la gestió del dret de propietat intel·lectual i la distribució dels productes culturals han esdevingut temes de debat no tant econòmic, sinó més aviat ideològic.
I aquí cal aturar-se un segon. Tenim la “llei Sinde” a la cantonada, la Unió Europea ha dit que el cànon de l’estat Espanyol no és compatible amb el dret comunitari. Les posicions cada cop es polaritzen més. El debat ideològic acabarà traduït en lleis que imposaran una o altra visió.
Com hem arribat fins aquí? En un text profètic, “L’obra d’art en l’era de la seva reproductibilitat tècnica”, Walter Benjamin ja ens avisava del que ha passat. L’autor preveia que, en un món on la tècnica permet copiar tot sense límit, l’obra d’art perdia el que ell anomenava la seva aura, és a dir, el seu lligam a un ritual o circumstància particular. També que en feia problemàtica la plusvàlua, el que avui es diria el valor afegit del producte, la distància entre el cost de venda i de producció, tot anunciant que l’art esdevindria un instrument polític. De forma conseqüent amb el que preveia, ara aquella conferència es pot trobar a internet en diversos idiomes, es pot llegir en qualsevol circumstància i lloc, i sense pagar res (1).
Em penso que ningú discuteix que el fet de poder copiar i repartir obres d’art és una millora tècnica, i que distribuir-les de forma descentralitzada pot assentar la independència de la producció artística i de tota forma de poder mediàtic. Queda pendent l’apartat d’ingressos, i aquí la clau és la distribució. Durant molt temps, aquesta ha estat la peça més important del control de mercat: si no arriba a la tenda, no es vendrà. De forma conseqüent, qui ha acumulat més poder i més diners no és qui fa l’obra, qui la produeix o l’edita, sinó qui la distribueix. Ara és quan aquesta forma de control desapareix: els productes culturals ja no són necessàriament materials, la distribució no té un centre logístic.
El finançament en el model cultural vigent es basa en la venda de béns de producció industrial -discs, llibres- o en el patrocini -anuncis a televisió, revistes. Al meu parer el que cal és fer propostes per resoldre el capítol d’ingressos d’aquest nou model productiu, enlloc de deixar que els poders establerts imposin lleis inaplicables per tal de protegir interessos basats en un model obsolet.
1) El text original en alemany es pot trobar aquí. També és aquí en castellà. Hi ha una traducció en català, tot i que molt probablement deu estar esgotada.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.