Fòrum Europeu d’Indústries Culturals
29 i 30 de març del 2010 – Casa Llotja de Mar (Barcelona)
Per David Franquesa i Casacuberta
El passat 29 i 30 de març, a la Casa Llotja de Mar de Barcelona, el Ministeri de Cultura i la Comissió Europea, en col·laboració amb la Cambra de Comerç, van organitzar el Fòrum Europeu d’Indústries Culturals (FEIC), amb la pretensió de ser la principal trobada en matèria de cultura sota la presidència espanyola de la UE, precedint la reunió informal de ministres de cultura europeus. Segons resava la convocatòria, el FEIC tenia l’objectiu de fomentar i donar suport a les indústries culturals, en el marc d’assolir els objectius fixats en l’anomenada Estratègia de Lisboa per tal de situar estratègicament, al 2010, el coneixement, la cultura i la creativitat al centre del desenvolupament sostenible, tant social com econòmicament.
Ara bé, com sempre cal esbrinar quins són els actors, els objectius i les accions reals que hi ha darrera dels discursos oficials. I arribats aquí penso que el que va passar al FEIC es podria resumir en que d’una banda, es buscava, posar sobre la taula, i en nom dels creadors, les mesures que interessen a la indústria per tal de garantir les seves inversions i, de l’altra, posar sota pal·li la Ley de Economia Sostenible, el producte estrella del mandat de la Ministra González Sinde, i així que la seva aposta política fos beneïda pels seus homòlegs europeus.
Si aquests eren (o penso que eren) els objectius de la trobada, l’agenda cada cop menys oculta que motiva determinades decisions polítiques del Ministeri no va sortir molt ben parada, a jutjar pel que va passar en determinats moments clau. A saber, les sessions inaugurals i de cloenda. D’una banda, el Dr. Punset en la sessió inaugural, va voler advertir a la Ministra i al seu seguici, de l’error que suposaria voler controlar Internet, amb una clara al·lusió a la dubtosa legalitat de la mesura de tancar pàgines web o connexions a Internet. Error que va qualificar d’històric i que va equiparar al maltractament de les dones, els infants i els animals.
La bufetada va ser majúscula. L’altre moment colpidor per la construcció del món feliç de la Ministra i els seus acòlits, va venir d’on menys s’ho esperaven. La Ministra de Cultura portuguesa, Gabriela Canavilhas, a la sessió final -una mena de taula-debat amb preguntes pactades- i davant de determinades exposicions, va afirmar: “a mi el que em diu el cor, és que la cultura ha de ser lliure, doncs sóc artista”. Després de tant parlar i repetir el discurs, i d’engreixar als participants amb uns caterings per fer oblidar la crisi, el maligne continuava present a la sala i de ben segur que a més d’un li deuria provocar en el millor dels casos una indigestió, quan no recordar i maleir la família de la mandatària.
Ai, quina tensió! Encara hi ha contraris, reticents i resistents a determinades mesures, que segons el credo oficial, són favorables a la cultura i als creadors. Doncs, tal i com va dir Mercedes Elvira del Palacio, subsecretària del Ministeri de Cultura, per defensar la posició del Ministeri de les afirmacions del Dr. Punset: “con las cosas del querer y del comer no se juega”. I seguint l’estela d’aquesta inquietud pels creadors que traspuaven les paraules ministerials, en Federico Motta, president de la Federació Europea d’Editors, ho tenia clar i no es va cansar de sentenciar a la taula on va participar el que segur que és el menys particular dels atributs de la cultura. Deia: “la propietat privada és sagrada!”. I és que sense garanties no hi ha inversions (ups! Vull dir creació!). En síntesi, el FEIC va ser pura gesticulació de cara a la galeria amb l’ànim d’harmonitzar les legislacions europees de foment de les indústries culturals i creatives. Està per veure com s’acaba traduint aquesta voluntat. Si hem de guiar per la fonètica de l’acrònim de la trobada, mal presagi, doncs FEIC sona com en anglès fake.
si interessa algu,
al monde diplomatique del març hi havia un article interessant de com s’aproven
amb una dictadura de facto les normatives internacionals de propietat intellectual,
i despres els parlaments nacionals es veuen a aprovar els acords que s’han assumit
en connivencia amb els grups de pressio corresponents.
Aixo es especialment important no nomes per la musica i les industries culturals, pero
tambe per la salut del planeta, ja que el mercat mundial de medicaments esta controlat
per unes “majors” que basen tota la seva estrategia de mercat en el control de patents,
que esta protegit pel mateix tipus de legislacio.
un enllaç:
https://www.monde-diplomatique.fr/2010/03/LATRIVE/18881