Reprenem la tradició que ja teníem a la revista de plantejar temes i preguntes diversos a comentar entre molts. En aquesta ocasió us demanem el vostre parer sobre el paper de l’èxit, tant en la vida en general, com en l’activitat creativa en concret.
Que la recerca de l’èxit és una demanda ben instal·lada en el nostre software vital més bàsic ens sembla que no té gaire discussió. Poca gent posarà en qüestió que plantejar-te uns objectius i assolir-los és una mena de recepta vital a la que tots hem de respondre. A partir d’aquí potser podem entrar en si ens agrada que sigui així o no, en com aquesta idea de l’èxit marca el que ens envolta, o en si hi ha formes diferents d’assumir-ho.
Per si et dona idees, apuntem unes preguntes, però qualsevol cosa que ens vulguis dir sobre el tema, amb un màxim de 1500 caràcters, ens interessa. Pots escriure un comentari públic a aquesta nota (els moderem i triguen una mica, però apareixen), o enviar-nos un text a info@nativa.cat. Amb tot el que rebem abans de divendres 21 pretenem composar la tercera entrega dels articles sobre l’èxit que estem publicant.
- Què tenen a veure l’èxit i la fama? Son el mateix?
- Quin paper té per a tu l’èxit en la teva vida?
- Com creus que l’èxit influeix en la creació artística? Vols explicar-nos algun cas de relació d’un artista amb l’èxit que t’interessi?
per a mi èxit vol dir cumplir satisfactòriament allò q t’havies proposat mentre que la fama la pot assolir un patata amb connexions…tot i que no sempre va així. hi ha molts famosos dolents i conec molta gent que fa molt bé la seva feina i que, fins i tot amb una mica de sort, els seus més propers li reconeixen els mèrits.
a partir de la definiciò qu he donat, si, em considero una persona d’èxit en la meva feina i uns quants, no molts, així m’ho reconeixen.
crec u l’èxit es pot donar tant en la creaciò artística com en qualsevol altre entorn. en canvi la fama va sovint lligada a l’artisteo… voldria afegir que em sembla molt estar vivint en una época on aquesta ùltima, prima. en altres paraules, el papanatisme (gullibility) impera.
per no acabar amb una nota negativa, voldria afegir que els qui tenim voluntat de fer les coses que sabem fer ben fetes (això de l’èxit) sovint ens mantenim en aquesta tesitura. si a més algú de nosaltres acaba o acabés assolint (merescuda?) fama, doncs mira, tindrà més pasta i potser ens hauria de convidar de tant en tant!
salut
Potser cal tenir en compte que en la nostra societat hi ha dos visions sobre l’èxit. La primera, molt influenciada per certa idea de progrés personal típica d’Estats Units, identifica èxit amb adquirir notorietat i diners. Vist així, la fama és un pas més per l’èxit.
La segona, que potser arrela una mica més enrere, estaria relacionada amb certa honradesa amb si mateix. És una visió típicament relacionada amb la voluntat personal. Alguns creuen que aquesta voluntat personal va lligada amb algun tipus de destí. Potser apareix de forma més descarnada en el pessimisme de Schopenhauer. Per exemple, Èdip només pot aconseguir l’èxit matant el seu pare i tenint un fill amb la seva mare. És el que ha de fer per a convertir-se en si mateix plenament.
A partir d’aquí, es poden fer caricatures. Per exemple, Paris Hilton creuria que el seu destí la duu a la fama, diners i poder. Tom Waits creuria que ha de ser fidel a si mateix evitant curosament les tentacions de la notorietat. Kurt Cobain seria un cas de seguir la pròpia voluntat i no poder suportar-ne la fama i els diners.
És evident que cert èxit pot ajudar a consolidar un artista, però que un èxit desmesurat pot destrossar-ne l’ànima. Avui, potser més que mai, els artistes estan sols davant d’una societat que els mira. Tothom pot tenir els seus 15 minuts de fama. Per mi el repte consisteix en arribar al minut 16. I estar content de com s’hi ha arribat.
Entenc que l’èxit és aconseguir el què volies o el que s’espera de tu, i que la fama és ser conegut per allò que fas o que ets. No crec que sigui el mateix. Hi ha molts casos d’èxit poc coneguts i per tant no famosos, i també hi ha l’èxit personal, el que un es concedeix per saber-se satisfet del teus objectius assolits, que per mi és el més important.
Per mi l’èxit és important, m’agrada pensar que les energies que col·loco en qualsevol activitat (de feina o de la meva vida privada) serveixen per alguna cosa. Busco l’èxit constantment, però gaudeixo dels petits fracassos que m’ensenyen molt.
Crec que l’èxit pot ser perillós en relació a la creació artística, la primera part de l’èxit és positiva, confirma allò que l’artista intueix que agrada o té qualitat i li permet (en el millor dels casos) viure del seu projecte artístic. Però l’èxit sobtat o destacat fa que les expectatives pessin més que els objectius o idees inicials i per tant es debilitat l’impuls creatiu.
Aparentment, quan ens pregunten, apostem per la coherència amb un mateix i per “l’èxit íntim”, contraposat al que els altres ens reconeixen, però jo també em pregunto si aquesta necessitat de tenir uns objectius i ser fidel a ells no pot ser una llosa.
Sembla que la distinció entre si l’èxit és amb tu mateix o te’l reconeixen els demés és molt important, i una pregunta a fer-se és si allò que et reconeixen els demés coincideix amb el que tu buscaves, i, quan no és així, quan et desvien l’atenció i et reconeixen per alguna cosa a la que tu no donaves importància, si ja va bé que et desviïn o no.
Per exemple, alguns artistes han estat reconeguts -han obtingut èxit- quan han mostrat una cara humorística que potser no era el principal del seu projecte. Penso, per exemple, en l’Albert Pla o en el Marc Parrot, amb aquell Chaval de la Peca. I són dos casos amb molts matisos a l’hora de analitzar què n’han fet amb aquest moment de glòria.
Us passo un fragment -potser ja el coneixeu- d’un escrit de Nick Cave (de 1996). Crec que és molt al fil d’aquest debat. Salut.
“I have always been of the opinion that my music is unique and individual and exists beyond the realms inhabited by those who would reduce things to mere measuring. I am in competition with no-one. My relationship with my muse is a delicate one at the best of times and I feel that it is my duty to protect her from influences that may offend her fragile nature. She comes to me with the gift of song and in return I treat her with the respect I feel she deserves – in this case this means not subjecting her to the indignities of judgement and competition. My muse is not a horse and I am in no horse race and if indeed she was, still I would not harness her.”
Al meu mode de veure l’èxit i la fama no són el mateix, però en certa manera els seus significats es poden juxtaposar. Crec que l’èxit està directament condicionat per un objectiu assolit sempre de manera personal (o col•lectiva), en canvi la fama és un concepte un tant més abstracte i de múltiples cares pel que fa el seu rang moral en dependre, directament, de la percepció o interpretació pública i social.
Per això, ben al contrari que l’èxit, que inclús en assolir quelcom negatiu sempre és per ser desitjat, moltes vegades ocorre que la fama s’obté per alguna cosa negativa i no desitjada. En canvi, pel que fa a allò assolit positiu, els significats es poden juxtaposar quan en ambdós conceptes és desitjat. Tanmateix quan el desig de fama és assolit s’ha assolit l’èxit.
De fet crec que hauríem de parlar de dues formes de desig d’èxit: el dels diners –o fama per sí mateixa- i el de la qualitat de l’obra en sí. Aquesta última, al contrari de la primera, és subjectiva i pot dependre o bé de l’observador o bé del propi artista, no sempre coincidents. Un exemple força clar seria el del pintor Mark Rothko, el qual, durant els seus primers anys de creació artística, a pesar de les grans dificultats econòmiques, no deixà mai de sentir passió i devoció per allò que feia alimentant així la seva perseverança i continuar sempre en la línia en la que ell fermament creia, fins que finalment la seva obra es va convertir en quelcom vàlid i referencial.
Quan el desig de diners –o fama en sí- és assolit aleshores es pot parlar també d’èxit independentment de la qualitat de l’obra. Però l’èxit econòmic en l’art tampoc té per què significar baixa qualitat. Sovint ha passat, en un camp tan intrínsecament majoritari com és el del pop, que l’èxit econòmic no ha significat un “fracàs” artístic sinó ben el contrari, ja que el pop, per definició, és el que marca els referents pel que fa el gust estètic de les masses. Clars exemples d’això en són els Beatles, Michael Jackson o Prince.
Què tenen a veure l’èxit i la fama? Són el mateix?
L’èxit està relacionat sempre en un fet positiu i destacable entre un cert nombre de persones, mentre que la fama pot tenir connotacions tant positives com negatives. Tant l’un com l’altre son relatius a l’entorn social, cultural, polític o econòmic.
Quin paper té per a tu l’èxit en la teva vida?
Tots anelem l’èxit. Aquest te moltes formes diferents. A nivell de parella, a nivell d’amics, professional, etc… L’èxit és allò que ens fa sentir satisfets per la transcendència que agafem envers els altres o fins i tot en nosaltres mateixos a partir d’un progrés amb els seus esforços, o simplement d’un estat de sort, heretat o trobat. En la meva vida l’èxit consisteix en aconseguir un equilibri personal que em permeti gaudir de la vida sense mancances a nivell de salut, d’amor, amistats i sostenibilitat econòmica. Diuen que un és ric no en proporció a les riqueses sino inversament proporcional a les necessitats.
Com creus que l’èxit influeix en la creació artística? Vols explicar-nos algun cas de relació d’un artista amb l’èxit que t’interessi?
Normalment, un artista busca l’èxit com a reconeixement d’haver aconseguit un producte que satisfà a cert nombre d’espectadors. Hi ha artistes que consideren l’èxit i la fama com a indispensables per donar un sentit a la seva carrera professional. Hi ha molts tipus d’artistes però crec que l’artista integral no cerca l’èxit com a finalitat de la seva obra, sino la materialització de la seu art en la modalitat que practiqui. L’èxit no dona més o menys relevància qualitativa a una obra, aquesta és molt subjectiva.