(Un tros retallat a banda de l’entrevista a Jordi Puntí, feta per Àlex Torío)
“Els discos de The Smiths, per mi, tenen un ordre inalterable. Me’ls sé de memòria, i això és sagrat.”
P: Et volia preguntar per un altre tema que contraposa música i literatura: els drets d’autor. Què en penses del fet que la pirateria estigui tant condemnada intel·lectualment i en canvi, a la literatura hi hagi centres autoritzats com les biblioteques o el simpàtic bookcrossing?
R: Crec que això de les biblioteques és una qüestió que caldria començar a sol·lucionar. A alguns països, com Finlàndia, per cada llibre teu que agafen a una biblioteca, la gent paga un euro, i tu en cobres la meitat. Un escriptor amic meu em va dir que guanya més diners amb el que cobra de biblioteques que amb el que ven. Està molt bé que la gent llegeixi, però els autors haurien de cobrar alguna cosa. Jo crec que des d’el moment en què el que tu fas, genera negoci i algú hi guanya diners, tu, com autor, has de cobrar. El problema de la SGAE és que està molt mal gestionada. Si resulta que sempre cobren els mateixos, aquí està el problema. Si Víctor Manuel encara està cobrant per aquella cançó de fa mil anys, que jo no escolto mai a la ràdio ni a la tele… alguna cosa passa aquí. Si les emissores fessin llistes de les cançons que posen i tot això es gestionés. Per exemple, a RAC 105 pengen a Internet els títols que han punxat cada dia; doncs aquesta mateixa llista la podria veure SGAE, no?
P: I què penses quan surten algunes veus dient que s’està acabant amb la cultura? Creus que el que no va passar a l’edat mitjana pot passar ara per culpa d’uns perruquers i demés inconscients?
R: Jo, això ho trobo d’un gran cinisme, pur cinisme. A més, ells mateixos han creat el problema. A l’època de les cintes de casset, ningú no es queixava, i era perquè la mateixa Sony tenia accions de Basf, i també guanyaven diners amb les còpies que la gent es feia. De cara a un futur, potser sí que canviarà el format, i ja està. Jo mateix, compro per iTunes.
P: Es clar, a iTunes es fomenta la venda de cançons sense format disc, però què et sembla la notícia aquesta de Pink Floyd, que han guanyat un judici contra la seva discogràfica perquè no volen que les seves cançons es venguin per separat, ja que consideren el disc una obra indivisible? Amb un llibre pot arribar a passar? La intervenció del lector arribarà a nivells d’edició? Pot passar que algú et retoqui, per exemple, el tercer capítol del teu llibre en considerar-lo massa llarg o erroni, i que aquesta versió retocada circuli per Intenet i potser passi a la història?
R: M’explicava una agent literària que a un autor americà, Michael Chabon, que havia escrit una novel·la de cinc-centes pàgines, l’editor francès li va dir que estava disposat a publicar-la si la deixava en tres-centes. Li va dir que no, es clar. Si tu t’has trencat les banyes perquè una obra tingui un ordre i funcioni d’aquella manera, s’ha de respectar. Els discos de The Smiths, per mi, tenen un ordre inalterable. Me’l se de memòria, i això és sagrat. En el primer llibre de contes, vaig estar a punt de fer cara A i cara B, m’ho vaig imaginar així. Però per mi, el que és cinisme, és que els mateixos que et diuen que no baixis discos, fan els programes per baixar-te’ls. És com el que fa l’Estat dient-te que no fumis i tenint la Tabacalera alhora. Jo em baixo només la música que ja tinc en suport físic.
P: Amb la creació del llibre electrònic, creus que a la literatura arribarà el problema de la pirateria que fa temps funciona a la música? No creus que passarà que els artistes hauran de viure d’una altra cosa?
R: És que ja és així, Guanyes més diners amb el que se’n deriva d’haver escrit un llibre, amb les conferències, treball a premsa, etc., que amb les vendes del llibre. Fa molts anys que les tarifes del món editorial estan marcades: autor un 10%, llibreter 20-25%, editor 30- 35% i distribuïdor 35-40%. Això, fa vint ó trenta anys, tenia sentit: l’editor arriscava diners. Avui dia, amb les màquines que hi ha, si vol fer-ne deu còpies, en fa deu, va comprant paper a mesura que en necessita, el llibreter també arrisca poc, pot retornar els llibres, el distribuïdor té un control per Internet de tot el que necessita a cada lloc… aleshores, com és que l’autor continua cobrant una merda de 10%? Intenta canviar això: és impossible.
P: I el que dèiem de l’autor no-professional?
R: Jo crec que si tu fas una cosa en la que hi creus, tot i que els canals siguin diferents, hi haurà algú que cregui en tu. No em refereixo a una discogràfica o un editor que posi diners, em refereixo a arribar a la gent. Potser és una manera massa romàntica de pensar… És molt complicat. És molt més democràtic. Jo faig servir algunes pàgines web, com www.pitchfork.com , www.spotify.com o www.last.fm , on descobreixo coses. Aleshores, et vas fent una selecció: si tres cops seguits te l’encerten, ja t’hi quedes. Una altra cosa que funciona molt és Pandora, un programa que serveix per descobrir coses a partir d’unes altres, per semblança: hi poses el nom d’un músic que t’agrada i te’n busca de semblants. Per a mí, aquest és el futur. Amb un iPhone, o una connexió a Internet a la qual hi pots accedir des del carrer, i hi tens tota la discografia d’algú. Suposo que el futur serà així, no ho sé… En quant al meu àmbit, els diaris estan començant – o tornant al començament- a tancar les webs gratuïtes i posar-hi una quota. La Vanguardia fa dies que anuncia que Le Monde ha passat a ser de pagament, això vol dir que aviat ells… El que passa és que en aquest país la gent ja no llegeix gaire diaris, com vols que ara comencin a pagar per internet? Ja veurem….
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.