Jordi Puntí: “Escriure una novel·la és com tenir una vida extra”
Per Àlex Torío
Entrevisto a en Jordi Puntí, que acaba de publicar la seva primera novel·la, Maletes Perdudes, Ed. Empuries, 2010. La idea és parlar sobre el procés creatiu, i, tenint en compte on som, ampliar la temàtica de l’entrevista a altres terrenys culturals, no només la literatura. El seu llibre està narrat per quatre germans fills únics que busquen un pare desaparegut. Els lectors poden estar en contacte amb els narradors a través de facebook, fent la recerca amb el nom del llibre. Qui busqui la seva faceta com a articulista, el poden llegir a El Periódico o al seu bloc, https://solodeunderwood.blogspot.com
La gent d’Indigestió, els de la lamentablement desapareguda antiga revista Nativa em truca per telèfon. Com que sóc una persona amb dos telèfons, no veig la trucada fins dies després, ja que em truquen al més antics d’ambdós, i mai no el porto a sobre, el tinc fent de telèfon fix al meu estudi de gravació, encara que no sé per què. Com que fa un temps que no trec disc, em pregunto com han endevinat que estic a punt de fer-ho, però no es tracta d’això. Em proposen una cosa curiosa, que d’entrada em fa gràcia: em diuen si vull entrevistar l’escriptor Jordi Puntí, que acaba de publicar Maletes perdudes, Empúries, 2010, on narra la història de la recerca d’un pare perdut per part de quatre germans, fills de quatre mares diferents. Aquesta és la primera novel·la de Puntí, que arriba després d’haver rebut el reconeixement de la crítica amb els seus anteriors tres llibres de narracions curtes. Més enllà de la crítica, fins i tot va rebre elogis de Quim Monzó, que d’això de contes en sap. Moltes vegades reduïm una discussió a triar si preferim l’aplaudiment de crítica o de públic, i penso que encara és millor l’aplaudiment dels companys de professió, com és el cas. M’agraden els llibres del Jordi Puntí. Ara diré una d’aquelles coses que fan ràbia i que fan alguns periodistes per fer-se l’acostumat i el privilegiat: vaig conèixer el Jordi Puntí a Nova York, a un acte de cultura catalana l’any 2006; em va descobrir un restaurant xinès a Chinatown on feien Dim-sum líquids per dins, i va ser un gran dinar. Vaig veure que en Puntí era algú que tenia curiositat i que vivia les coses d’una manera afí a la meva, i això va fer que tingués ganes de llegir els seus llibres. Després ens vàrem veure alguns cops a Barcelona, i ara feia uns anys que no coincidíem, per diferents ocupacions d’ambdós. Així que l’entrevista (per dir-ho d’alguna manera), serviria també per retrobar-nos. Vàrem quedar a la cocteleria Harry’s del carrer Aribau. Quan concretem la cita, amb en Puntí ja pactem que no serà una entrevista, que serà com una conversa – diguem- . Això està bé, a mi em va de conya; a més, és el somni de tot entrevistador modern, no? Volem tractar sobre el procés creatiu i la cultura, i relacionar literatura i música, resumint. He pensat que començaria preguntant-li una cosa tècnica : el canvi de format.
P: Com has viscut la creació d’una novel·la comparat amb l’escriptura de contes? Tinc la impressió que un conte és una idea molt concreta, un gènere on pots tenir molt clar el que vols dir, però una novel·la és una mena de contenidor que t’acompanya durant un temps de la teva vida i hi vas posant coses, potser amb una idea premeditada, potser no, potser trobant-te l’argument….
R: Mira, crec que són les dues coses: primer de tot és una cosa premeditada, però després es converteix també en un acompanyant a la teva vida. Quan escrius contes tens resultats immediats: l’escrius, el deixes reposar, el deixes llegir, el retoques una mica… però és difícil que canviï gaire. Després, amb altres contes vas donant-li forma a tot el llibre, però el fet de tenir resultats immediats fa que el procés sigui molt descansat. En canvi, la novel·la, primer vaig estar un temps escrivint sense saber a on volia anar. L’ impuls d’escriure-la me’l va donar el fet que els darrers contes se m’allargaven molt, i em costava molt limitar. Em venia de gust allargar les branques de les històries en comptes de podar-les.
P: A “Maletes perdudes”, es nota molt, que fas créixer molt els personatges secundaris.
R: Sí, quan m’agrada un personatge secundari, el deixo créixer, o millor dit, el faig créixer i, si convé, per que l’arbre no estigui desequilibrat ja tallaré, però hi trobo molt gust al fet de deixar-me endur pels personatges secundaris. Això es va convertir en un impuls per la novel·la, perquè, durant un primer any, jo no sabia cap a on anava: anava escrivint, fent coses, desenvolupant diverses idees… i , en el moment en que vaig trobar la veu narradora (una de les peculiaritats estilístiques del llibre), que els quatre germans protagonistes fossin els que expliquen la història, vaig veure la novel·la. M’ho imaginava una mica com una actuació de The Platters, com un grup de cantants que conten tots quatre alhora i, de cop, un s’avança i fa un solo, com passa al llibre, on cadascun dels germans, de cop explica part de la història des del seu punt de vista. Aquest fet em permet, en aquell moment, convertir-me en cadascun dels Cristòfols, viure a través dels seus ulls, i en aquests sentit, la novel·la, m’acompanya dia a dia.
P: I en ella hi bolques les teves coses viscudes, les sensacions que vius durant aquest temps….?
R: Més aviat invento. M’encanta dur les coses molt lluny, a l’extrem, per veure fins a on aguanten, fins on hi ha versemblança i a partir d’on és una farsa o una astracanada. Hi ha moments que -per mi- són versemblants i hi ha gent que no ho troba així. Per exemple, el fet que siguin quatre, els germans. Al principi vaig treballar amb la idea de dos, després de tres….vaig arribar fins a set, vaig veure que perdia versemblança, i al final em vaig quedar amb quatre. L’altre dia, Saragossa, em van explicar un cas real d’un boxejador, Perico Fernández que va tenir tres fills amb tres dónes diferents i que a tots tres els va posar el mateix nom, Pedro, un cas de narcisisme bestial! També vaig trobar un documental que es diu “My Architect”, sobre un arquitecte americà, Louis Kahn, que va tenir també tres fills amb tres dónes i que mai es van arribar a conèixer entre ells. Així que, al final, no hi ha res d’inversemblant, el que ho fa versemblant o no, és la manera d’explicar-ho. És com els acudits, hi ha gent que els sap explicar, i que et fa graciós el més dolent de tots, i a l’inrevés. Per mi, el que fa creïble la història del llibre, és el fet que el narrin tots quatre germans. Al principi, vaig començar escrivint amb el germà de Barcelona com a narrador únic, però després vaig decidir que fossin tots alhora. Amb això pretenc que el lector es converteixi en ells, i que tingui el mateix interès que ells tenen a saber qui és el seu pare. Al llibre, tinc interès a explicar moltes coses : el fet de ser fill únic, descriure una època de Barcelona, explicar la història dels tres camioners….coses que pretenc com a narrador, i la recerca del pare és com la pastanaga per fer-ho. Garanteixo que al final del llibre, el lector sabrà qui és el pare, què li ha passat, i perquè tots els germans es diuen igual.
P: És que les obres de recerca d’un personatge perdut sempre són atractives, no? Penso en “El tercer home”, per exemple. Més, si fem que sigui un pare, una figura tan misteriosa, no?
R: Sí, per mi, això és un gènere en si mateix. M’encanta, per exemple una obra de Jonathan Safran Foer, “Tan fuerte, tan cerca”, la història d’un home a qui se li mor el pare a les Torres Bessones, i l’única cosa que li queda d’ ell és una clau. I la novel·la tracta de saber què obre aquella clau, i a través d’això saber qui era el pare.
P: La novel·la la vas escriure d’una manera lineal temporalment?
R: No. Aquest llibre el vaig començar a escriure per la meitat justa. Vaig escriure unes vuitanta pàgines i aleshores em vaig adonar que necessitava explicar més coses del passat, donar informació que em mancava, per tant vaig començar per la part que ara és el principi. A més, els capítols dels solos dels germans, els vaig escriure independentment, per separat. En alguns capítols, com el que passa a la pensió, faig un altra cosa: creo un ambient, un paisatge, i hi poso els personatges a dins. Faig el decorat, i després i poso la gent. Treballar així m’ha fet trigar tants anys a acabar-la. Hi ha autors que treballen més estructuradament, amb esquemes dels capítols, i jo no, podria dir que pagava la novatada. Pensava que seria una novel·la de dues-centes pàgines, al final passava de les cinc-centes trenta, i he retallat bastant.
P: Vas fer com amb els contes, de deixar-ho a gent de confiança i demanar opinió?
R: A la meitat, vaig deixar la primera part a tres persones properes, i vaig demanar opinió. Em va ajudar per canviar algunes cosetes de la segona part.
P: Això em porta a preguntar un tòpic: Per qui fem les coses? Per nosaltres? Pels demés? Per uns quants dels demés?
R: Jo escric per mi, però tinc molt clar que el llibre no existeix fins que no arriba al lector i se’l fa seu, potser interpretant-lo d’una manera que no té res a veure amb el que tu pensaves quan escrivies, però, per mi, el rollo aquest de dir “jo escric per mi, i si després no tinc lectors, m’és igual”, mira…. segurament sí que escriuria per mi mateix, però a mi m’agrada que la novel·la s’acabi quan algú la llegeix. Si no, no valdria la pena publicar, fer promoció…M’agrada molt, per exemple, anar a un club de lectura i veure que la gent s’ha llegit el llibre, i què en pensa. De vegades em dic : “quin horror, que ho hagin interpretat així”, però la gent te dret a llegir-lo de la manera que li doni la gana, en el fons.
P: Aprofundint en el fet que la teva obra sigui una novel·la, i llarga. Et volia preguntar què penses sobre una qüestió del format de les obres artístiques: La música, o la poesia, per la seva forma, tenen una immediatesa de consum que les fa una cosa repetible, present de manera reiterada (si volem) en el nostre dia a dia, en canvi la novel·la és una cosa que t’ocupa un temps, et deixa un pòsit, i potser anys després rellegeixes, sempre és allà….
R: Tens raó. Fixa’t en que la música té una peculiaritat: actua molt sobre la memòria. Té la facultat de fixar records, ambients. Potser escoltant una cançó cinc anys després, tornes a la situació en què la vas sentir per primer cop. Una novel·la és diferent- no voldria ser cursi -, és com tenir una vida extra, o alguna cosa així, como una projecció de tu mateix. Per mi, per exemple, és una sensació molt estranya pensar que ara mateix potser hi ha tres-centes persones llegint el meu llibre. Una cançó, amb la ràdio, encara l’escolta més gent de cop, però amb més immediatesa. La novel·la demana més fidelitat.
P: Perquè sembla que la literatura és cultura i la música és entreteniment? De fet, l’Administració pública, només fixant un diferent IVA per llibres que per discs, ja sembla estar dient això, no?
R: Per a mi la música és art i cultura, em transmet sensacions, emocions, idees, em fa passar bones estones i també em fa pensar. Per mi, la música té un punt d’investigació- i no cal que sigui música experimental- , un estudiar què s’ha fet tradicionalment, que m’agrada. A la literatura també hi ha molta merda.
P: Es clar, això ens duu a pensar: la gent, la societat és conscient de la – podríem dir, amb por de ser pedant- separació de nivells dels “productes culturals”? Jo penso que potser sí.
R: Vols dir? Jo crec que no, que cada cop menys. A veure, quan acabes de publicar un llibre, posicionar-te pot ser complicat. Dir “Jo no vull fer literatura de consum” es molt esnob, però tampoc no vull fer alta literatura. Quan escric, la meva pretensió, tant en els llibres anteriors de contes com ara, amb la novel·la, és fer un llibre que tingui diferents registres: que es pugui llegir com un divertiment per passar l’estona, però també que qui vulgui llegir-ho com una reflexió, uns records, una descripció d’un moment de Barcelona, un anàlisi, qui vulgui entusiasmar-se amb la llengua, ho pugui fer, qui vulgui fixar-se en un estil, també… Ara, aquesta anomenada “alta literatura”, em deixa molt indiferent. Això de construir grans teories amb deus grecs i nosequè, i matemàtiques…Això un crític en deia “Realisme histèric”, i trobo que és una bona definició : té un punt d’histèria personal.
P: Diries que les coses pretensioses estan passades de moda?
R: Més que estar passades de moda, crec que el que passa és que hi ha una cosa que no s’ha assumit prou, no s’ha assumit bé, i és la idea que la cultura popular, la cultura pop, és un referent cultural viu, actual, i no pel fet de ser popular té menys qualitat, menys capacitat de generar idees, de suggestionar. Sempre hi ha la creença que la música clàssica és la que et fa reflexionar, i en canvi la música popular és de consum immediat. Jo crec que els referents culturals pop en tots els àmbits: el cinema, la televisió, tot el que hem mamat….tot això, és patrimoni cultural.
P: És que potser es poden donar totes dues coses, no? Per exemple, Frank Zappa és un cas d’altíssima qualitat tècnica, investigació i popularitat també en el fons. O en la literatura, les avantguardes de principis del segle XX…
R: Per exemple, aquests són un cas d’investigació. M’agrada molt una cosa que diu William Burroughs : “quan diem literatura experimental, vol dir que l’experiment ha fallat”. L’experiment ha de ser un mitjà, no una finalitat. L’experiment ha de tenir un sentit. Zappa, pel que he escoltat d’ell, és així. Un disc com “Music for airports”, de Brian Eno, és un exemple d’aquesta popularitat ben entesa, parlant dels aeroports, i fent experimentació, anticipant el que seria el lounge després, no? A la literatura catalana, que és el que em toca de més a prop, trobo que aquesta popularitat és més una tendència al costumisme de tele-novel·la, al Ventdelplà. Per mi, això no és natural, el que és natural és mirar al teu voltant i intentar explicar-ho d’una manera similar, absorbir les influències, que aquestes no siguin només Goethe, per exemple, sinó també puguin ser-ho “The Wire” o “The Sopranos” o qui sigui, és igual. A “Maletes perdudes”, hi ha també un punt de paròdia, de buscar l’antiheroi. A partir de l’ èxit de “Soldados de Salamina”, que era un llibre que estava molt bé, van aparèixer molts altres llibres sobre herois a la guerra civil. Tot era ple d’herois anti-franquistes, i la realitat és que hi havia molta gent no tenia temps de ser anti-franquista, que el seu dia a dia era massa dur. El meu pare treballava onze hores al dia i quan venia Lluís Llach a Manlleu, anava a veure’l i “Llibertat, amnistia….”, però no era un anti-franquista actiu de manifestació. I els meus personatges a la novel·la són una mica això, uns anti-franquistes passius que estan tot el dia pujant i baixant mobles al camió de mudances. M’en foto una mica de la visió estereotipada que alguns autors tenen quan fan novel·la “històrica”.
P: Dins la literatura catalana, tu pertanys a una “generació” (no en el sentit de coetanis), per dir-ho així, juntament amb Quim Monzó, Sergi Pàmies, Empar Moliner, Toni Sala, i d’altres que compartiu una certa manera de fer? Quines serien les característiques?
R: Potser sí, potser compartim una mirada, si vols dir-ho, irònica, neutra, sense deixar-te emportar…. sense sacralitzar. No jutjant. Hi ha altres tendències on jutjar és molt important, on hi ha molta ideologia, però jo crec que la gent ja llegeix el diari, no cal anar fotent cullerades d’ideologia una darrera una altra a cada paràgraf. A part, per una altra banda hi ha la literatura per tietes, que funciona molt bé, que té els seus lectors. A més, els que s’hi dediquen, escriuen molt.
P: Escolta, per acabar, et voldria demanar que, seguint amb això que deies al principi de la cultura pop entesa com totes les manifestacions culturals, en qualsevol format, fessis algunes recomanacions.
R: A veure… Una novel·la que m’ha agradat molt darrerament, és “Residuos”, d’un anglès que es diu Tom McCarthy. M’agrada molt “Middlesex”, de Jeffrey Eugenides, que és com un clàssic, per mi. Ja “Las vírgenes suicidas” era molt bó. En quant a música, un grup que m’ha agradat molt els darrers mesos ha estat “The last shadow puppets”, un grup del cantant dels Arctic Monkeys. També m’agrada molt una cantant sueca que es diu Jenny Wilson, que fa una música molt estranya, una mena de música a capella, amb ritmes de hip-hop…coses molt diferents, molt personal. En quant a televisió, m’agrada molt el programa Saturday Night Live, a la novel·la en parlo. Intento veure’l cada setmana, tot i que fa dues temporades que ha empitjorat. A youtube es poden veure alguns dels gags antics. Us recomano molt un d’antic, de Chris Farley amb Patrick Swayze, “The Chippendales”. I també un de molt incorrecte, “Dick in a box”, amb Justin Timberlake.
Poc després, marxem. En Jordi Puntí paga la copa que ens hem pres (en el meu cas, d’aigua, en el seu de cervesa). Són quatre euros. L’apropo en cotxe a casa seva i quedem que el proper dia ja beurem una altra cosa.
ÀLEX TORÍO
Un tros de l’entrevista continua aquí.
Totalment d’acord en això de que l’experiment ha de ser un mitjà i no una finalitat. Sempre ho he pensat. En la cultura, s’ha de pensar en el producte final. Limitar-se a experimentar és quedar-se a mig camí.
I felicitats pel retorn.
En general estic d’acord amb l’afirmació de Burruoghs, però també trobo interessant que es mostrin els experiments fallits.
En les disciplines científiques passa sempre que tan sols es públiquen els experments que tenen exit. Llavors, resulta que hi ha un pilo de científics, separats geogràficament, que no paren de formular-se les mateixes hipotesis erronies, i com que els seus experiments no tenen èxit, mai ningú els coneix, tot i que també serien un abans en la ciència ja que llavors no es cometrien els mateixos errors…
Per tant, jo opino que de tant en tant, també va bé de mostrar expermients fracassats, en l’àmbit cultural també.
Però estic totalment d’acord en que es tracta d’un mitjà.
Felicitats pel retorn!