Diuen que la gestió de l’espai és un problema a les ciutats. No ens cap tot el que tenim i, atenent això, van sorgir un munt de negocis que ofereixen sol.lucions als problemes derivats: els garatges per deixar els cotxes, el transport públic, els trasters, els locals d’assaig,…
A casa també és fàcil que tinguem complicacions per encabir els objectes. És prou comú que tinguem armaris plens de roba de la qual probablement només en fem servir una part, la que més ens agrada o simplement la que millor recordem. El mateix podem dir de les prestatgeries plenes de llibres, de les col.leccions de música, dels records de viatges i de tantes coses. També hi ha negocis que donen sol.lucions a aquestes dificultats més domèstiques. Objectes que contenen la promesa que podràs guardar-ho tot en un espai reduït. Primer van ser les navalles suïsses, també podríem parlar dels detergents concentrats, però és evident que l’ordinador va ser el gran invent per simplificar la organització de les coses sense ocupar espai. En un PC pots tenir-hi moltes coses sense que t’ocupin lloc.
En el seu moment, el problema dels recursos que oferien sol.lucions a la gestió de l’espai era el seu cost. Els primers ordinadors eren cars. Però progressivament es van anar abaratint superant el límit: després de les limitacions materials de l’espai també teníem sol.lucions a les limitacions econòmiques. La xarxa, per exemple, ens ofereix de tot, sense ocupar lloc i sense costar diners.
Però com més límits ens saltem més ens apropem a les pròpies limitacions humanes. Moltes coses no ens costen diners i no ocupen lloc, però el nostre cervell no ho pot assimilar tot, i el temps per fer-ho també és limitat. Potser resulta que el problema de l’armari ple de roba no és només que no hi ha prou espai pel que tenim, sinó que el nostre cervell no és capaç de tenir presents més de trenta peces de roba per escollir la que ens posarem avui.
Hi ha un meravellós text de Julio Cortázar, el “Preambulo de las instrucciones para dar cuerda a un reloj” que adverteix contra alguns regals, i diu que quan et regalen un rellotge no et regalen un rellotge sinó que tu ets regalat al rellotge pel seu aniversari. A mi el text m’ha acompanyat des de fa molts anys, i quan el remiro em sembla profètic. El que diu Cortázar sobre els rellotges -una miniaturització significativa en el seu temps-, amb els anys és aplicable a molts altres objectes. Quan et regalen un telèfon mòbil,… quan et regalen un portàtil,… quan et regalen les “xarxes socials”,…
El debat sobre la xarxa que ens hauria d’ocupar no és el de si els productors de continguts han de cobrar o no per què en tinguem accés sinó si l’accés il.limitat ens beneficia realment o no. No per prohibir-lo, es clar, sinó per adaptar-lo a la nostra vida.
Al Fòrum d’Indigestió, podríem interpretar que Jorge Larrosa i Fernando González en parlaven de tot això, i la seva proposta era un cant a la resistència davant els reclams, a fer el que ells en deien “oidos sordos”.
A la nova etapa de Nativa ens preocupa tot això, i farem tot el possible per no ocupar el teu temps i cervell amb coses innecessàries.
Nota: Aquí es pot sentir el relat de Cortázar, llegit per ell mateix:
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.