Skip to content


Comentaris al marge – Maig 2010

Escrit el 17/05/2010 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Música, ciutat, país

Per Ramon Faura Coll

Aquests últims mesos tothom parla de la bona salut de l’escena musical catalana. I és cert que el panorama s’ha enriquit bastant. Han aparegut noves formacions i d’altres, les més velles, han publicat els seus millors treballs. Fins aquí, res a discutir i tots contents.

El que ja no és tant evident és en què consisteix aquesta nova escena catalana i si, com  a tal, existeix. De fet, l’apel·latiu “nova escena catalana” o similars és més un mal auguri que una altra cosa. La Catalanitat i la música no tenen gaire a veure. És cert que al romanticisme, i d’això ja fa uns dos-cents anys, l’impuls nacionalista que va convertir Europa en un camp de batalla, va generar tota mena de músiques amb voluntat nacional: Wagner, probablement, amb la seva recuperació dels mites germànics i el deliri sobre els aris com a dipositaris de l’essència dòrica, és el cas més conegut.

Tanmateix, avui, l’adjectiu “català” hauria de desaparèixer de la crítica musical per què no vol dir res. És un adjectiu comprensible des del llenguatge administratiu, útil per saber d’on prové tal músic, si t’ho mires des de molt lluny… però, afortunadament, no indica cap cosa en termes musicals com no indica res dir que el Lou Reed fa música nord-americana o que fan música australiana els Wolf & Cub.

De vegades sí passa que els llocs, quan són ciutats, posen nom a una moguda: So Liverpool o Mersey Beat (pel riu que passa per la ciutat), So Philadelphia, l’escena de Seattle, Jazz New Orleans, So Manchester. Quan es parla de ciutats, s’obvia l’eufòria nacional. Al cap i a la fi, sabem com es tracen les fronteres. I és lògic pensar que una ciutat, sorgida de forma més espontània, pot generar un determinat ambient on proliferi, per proximitat, una forma d’entendre i fer la música. Però quan enlloc d’un nom de ciutat, s’agafa un nom de país, apareix la sospita de si no som davant d’una maniobra política que tracta de treure rèdit de l’esforç d’uns artistes a qui, d’altra banda, ningú ha ajudat gaire. Només cal pensar en allò del Brit Pop (sense que això comprometi el valor de grups com Blur o Pulp). Tots sabem d’on ve la Bossa Nova, i només aquells que no tenen ni idea de Bossa Nova  s’hi refereixen com a música Brasilera. La resta, sap que a més de la Bossa, a Brasil hi ha moltes coses més: el Braxixe, el Choro, la Samba, la Brega, el Candombe (també a l’Uruguai i a l’Argentina), el Forró, etc.

És alarmant, símptoma d’un salut precària, creure que l’ús d’un idioma concret és capaç de crear un tipus de música. Insisteixo, Britney Spears i Joy Division, tot i cantar en la mateixa llengua tenen poc a veure. Sé que vivim en un país petit, sense un estat efectiu que el suporti i que cal, per tant, adoptar estratègies forçades, però aquesta, crec, no és útil.

Algú ha citat com a tret comú de la “nova escena catalana”, la durada de les cançons, uns tres minuts i mig. Bé, no és un paràmetre definitiu, però al menys sí fa referència a la música; al cap i a la fi, la duració és una qualitat musical. Potser hauríem de començar a preguntar als músics quina música escolten, perquè aquesta és la veritable pàtria de tot artista, la font que l’alimenta. La resta és només una qüestió administrativa.


35 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Pau Todó says

    Ja era hora! Fa uns quants anys que s’hauria d’estar insistint en això, i s’hauria d’haver fet d’una forma més eficaç i seriosa del què es va fer, quan es va fer, quan tot allò del Rock Català.
    Ara que hi penso, Ramón, crec que fins i tot t’has quedat curt. Les conseqüències de la categorització exclusiva i bel·licosa nacionalista no només ha fet passar les ganes de cantar en català a més d’un grup que, per ràbia o vergonya, va acabar fent-ho NOMÉS en castellà; també va aconseguir crear un clima de rebuig contra qualsevol expressió musical en llengua catalana i generar del no res tot un univers de sospita i tufillu a nacionalista-kumbaià que sovint ni tan sols existia.
    Si en pot arribar a fer de mal, una línia de subvencions!!!

  2. Miquel says

    Completament d’acord amb l’article. I sincerament, això que esmentes dels “tres minuts i mig” és una xorrada.

  3. Pau Vallvé says

    Totalment d’acord Ramon. Jo també fa temps que ho dic tot això. Al final alguns ho entenen, d’altres no ho voldran entendre mai.

  4. Jordi Salvia says

    Amb tot al respecte a la disparitat d’opinions, crec que no hi ha res de descabellat en utilitzar l’apel·latiu “escena catalana”. Més enllà de la música que es mama, el fet de compartir circuits, relacions, llengua, paisatges… impregna amb una personalitat pròpia aquesta escena, sense que això li resti universalitat. El mateix val per altres expressions artístiques.

    • Ramon Faura says

      Encantat de la disparitat, sincerament.
      Dius “més enllà de la música”… però és que jo només parlava de música. De res més que de música. Bona part de la música que es fa aquí (bé, els artistes que tenim al cap quan es parla d’escena Catalana) escoltada amb objectivitat i distància, més enllà de l’idioma en que es canti, és una música molt poc definible per la seva localització. Hi ha altres factors molt més determinants. I això em sembla fantàstic. En canvi, obviar-ho em sembla empobridor. Si quan volguem explicar què fan els Standstill, els Mishima o els Mendetz, per posar tres casos, ens limitem a dir música catalana, no estarem dient res de res (o molt poc). Parlem de música. I si hi ha varietat, ajudem a precisar-la.
      Sobre els paisatges tens tota la raó, però aleshores sí que caldria concretar més. En el meu cas, Lloret, el centre Barcelona, ara Reus, i també Paris i Teruel i el Mississipi a través de Faulkner o St Petersburg a través de Dostoievski… però “catalunya” , així a seques, és massa abstracte per no evocar (amb tots els respectes) realitats d’ordre administratiu. D’altra banda, el paisatgisme és un gènere molt concret que no tothom practica. És més, els bons artistes són aquells que arriben a crear el seu propi paisatge i per fer-ho recorren a tota mena de referents, no necessàriament marcats per qüestions de veinatge.
      Picasso va néixer a Malaga, Braque al nord de París; quan pintaven junts feien cubisme, no pintura francesa, ni pintura comunista; coses, les dues, que tots dos eren però que mai van traduir en panflet artístic (al menys com a cubistes). Fer-ho hagués estat un límit.

  5. J says

    Doncs jo no veig que el fet que existeixi i es promocioni una escena musical catalana sigui un problema. Sempre i quan sigui plural i diversa com, per exemple, la islandesa.

    • Ramon Faura says

      Humilment crec que els bons polítics són com els bons bateries, ens adonem de la seva existència (fonamental) quan deixen de tocar o toquen malament.
      No cal que promocionin res. Tan sols que no prohibeixein la música. Com ha passat tants anys a Barcelona (i encara passa) on es tanquen locals per programar música en viu (i poesia!!) al mateix temps que es tolera la proliferació d’una indústria turística degradant. No cal promocionar; tan sols protegir determinats espais públics de la voracitat comercial, com qui protegeix un espai natural: ràdios i televisions públiques, en especial; però també auditoris municipals o entitats beneficiades pel diner públic (mireu quina música es programa al Palau de la Música i sabreu de què parlo). En tercer lloc, “promocionar” seria comprende des de la política, que amb programar un músic local a determinat lloc no n’hi ha prou; forma part de la feina, avisar la gent del dia i hora de l’actuació, el lloc… és a dir publicitar-ho i no donar-ho per perdut, com qui dóna almoïna. Ningú s’ha encarregat fins ara de fer un seguiment professional de la gestió d’aquest diners públics que “promocionen” la música. Pregunta als músics: Quan toques per un privat, la sala s’omple. Quan toques per una administració la sala està buida per què ni tan sols s’han enviat mails!. Dir les paraules “Escena Catalana” no vol dir promocionar la música que es fa a Catalunya.

      • J says

        No parlava d’una promoció des del punt de vista polític sinó social. Concretament, les paraules “escena musical catalana” haurien de voler dir promocionar la música que es fa a Catalunya i també promocionar l’educació musical en tots els àmbits.

      • Arecio says

        Em treus les paraules de la boca ramon!! Es nota que em patejat les mateixes coses!!

  6. Jordi Sánchez says

    Normalment trobo encertades les teves reflexions, però en aquest cas no és del tot així.
    El cert és que hi ha una “escena catalana”, en tant que els grups d’aquí principalment toquem aquí i ens relacionem amb gent d’aquí (exemple: propers concerts de Le Petit Ramon segons el teu MySpace: tots a Catalunya; propers concerts d’en Pau Vallvé segons el seu MySpace: tots a Catalunya; propers concerts de -trio a l’atzar- Ix!: 70% a Catalunya).
    Podria seguir, i potser hi trobariem excepcions, però majoritàriament és així, mal que ens pesi. I això fa que la gent que forma aquests grups sigui d’aquí, i que el públic -poc o molt- que tenen sigui en gran part d’aquí. Ja tens l'”escena”.
    Una altra cosa seria parlar d'”escena catalana” només referint-nos a l’idioma en què es canta, que seria una bajanada; o bé denunciar -i en això estic d’acord amb tu- l'(ab)ús per part dels polítics del fet que hi hagi força gent fent música en un mateix país.
    I això dels tres minuts i mig fa força gràcia. Qui és el malalt que ho ha dit?

    • Ramon Faura says

      Estic totalment d’acord amb el que dius; però tractava d’enfocar-ho per una altra banda.
      El blues del delta del Mississipi és indissociable del lloc on s’ha fet. El Pau Vallvé, Ix o jo mateix, som explicables sense dir la paraula “catalunya”. Els Ix, no els conec tant. Però per parlar de la música que fa el Pau (suposo que estarà d’acord), d’entrada ens serà més útil parlar de Radiohead o dels Beatles (i moltes altres coses que ell sap i jo no). El que crítico d’aquest tipus d’etiquetes és que no generen contingut artístic; només redit polític a qui millor les branda.

  7. Anna Cerdà says

    Ramon, sóc fan dels teus articles nativeros! Força d’acord amb el que dius, només que ampliaria la idea que les etiquetes reduccionistes són una caqueta a totes les etiquetes (exemple pràctic: mai no trobo la música que busco a la fnac, si no és a novetats, perquè per mi la seva classificació és absurda). Doncs això, que sí, que tens força raó. Ara que també crec que estar encara donant voltes a la cosa pesada aquesta del rock català està més vist que les bambes Victoria dels mudernus…

    • Ramon Faura says

      oK, però una observació.
      Les etiquetes, en la mesura que paraules, poden ser una primera indicació sobre la cosa a la que es refereixen. La paraula “Punk” per posar un exemple la controlaven (al menys a l’inici) els seus protagonistes. Definir-se com a “basura” era una manera de renúnciar a determinades pràctiques comercials. “Renaixement” és el cas més flagrant, tot un programa ideològic tan sols en l’etiqueta. De vegades són fruit de l’insult: Barroc, Manierisme,… en tot cas, el seu camp semàntic ja genera discussió i sentit.
      Però quan l’adjectiu no és ni tan sols un locatiu, sinó que és una construcció administrativa – el nom d’una nació – què indica? qui gestiona el seu significat? qui en treu beneficis?… els artistes, segur que no.
      PS: I sí que està molt vist, però el text era una resposta (inconscient) al que darrerament em trobo als diaris més generalistes.

  8. David Mulor says

    bon dia a tothom,
    Jo sempre he parlat de grups anglesos, grups alemanys, rock argentí, música francesa, per molt que els seus estils dins de cada una d’aquestes geografies siguin dispars (i com no ho han de ser!), sovint ténen trets comuns en la manera d’entrendre i produïr la seva música.
    Britney Spears (usa) i Joy Division (uk) no ténen res a veure… Britney Spears i Metallica, déu n’hi dó

  9. arecio says

    totalment d’acord ramon!

  10. Xarxes says

    Ramon, entenc el que dius… però no ho acabo d’estar-hi d’acord. La música és música… però no deixa de ser escoltada per gent i produïda per músics. Hi ha aspectes socials lligats a la música. La música no flueix sense gent. La música no només són sons ordentas. També hi ha uns productors, uns oients, uns escenaris, una indústria,… Parles de les qüestions extramusicals únicament com un interès dels ogres aquells dels que diem “polítics”… i no és cert.
    Fa un temps era usuari de last.fm. I m’encantava pensar en l’algoritme que utilitzaven per a posar-te música pareguda al grup que tu triaves. Una vegada vaig arribar a conèixer els Ruöska gràcies a que me’ls va oferir com a “similars” als Rammstein. I realment, Ruöska és un cal finès dels alemanys Rammstein. Però una vegada li demanaves que et posare coses similars a Ruöska, t’apareixien grapats de grups finesos. Curiosament, quan posaves Soziedad Alkohólica, t’apareixien grups… de l’escena del “rock radical basc”. Per què no em posava grups de “musicalitat” calcada a la de SA, indiferentment de l’escena? Jo volia aquella musicalitat….
    Aleshores canviava als Obrint Pas, i a part de tenir força lligams amb l’escena de rock i ska estatal… apareixien els Pets. Què cony em posa a mi els Pets? Què tenen a veure?
    Doncs molt senzill: potser tu escoltes “música”. I evidentment, hi ha gent que tria més que altra, que coneix més que altra, que s’influencia més que altra. Però la gran massa d’oients de l’escena catalana es mouen entre els Pets, els Manel, els Obrint Pas… amb una facilitat més increïble del que pareix. Com l’escena espanyola fa que un gruix molt important de públic es moga amb facilitat dels Chambao, als Estopa i a Amaral.
    No podem explicar l’escena de rock radical basc sense entendre una conjuntura on els ogres de corbata (“polítics”) hi tenen poc a veure. Totes les escenes són creades per relacions entre públic, mitjans de comunicació, indústria, publicitat… L’escena catalana la crea el públic i les poques emisores que la potencien. L’espanyola té un gran altaveu mediàtic i una potent indústria. Hi ha que tenen més oportunitats de mantenir una escena que altres. Els 40 principals són més potents per a configurar escenes que el iCat.fm
    I ambdós escenes són pràcticament impermeables a l’escena francesa, tot i estar a “pocs” km’s. Hi ha escenes més permeables que altres. La catalana és més permeable que l’espanyola. Però hi ha un rerefons que sí que pot deixar-nos parlar d’escena. Tot i que la música puga ser diferent…

  11. Nando says

    Potser hauriem de considerar la possibilitat que quan a un diari es fa servir l’adjectiu català no es vol dir res més que… fet a Catalunya. Sense consideracions estilístiques o polítiques. Els periodistes tenim el vici (l’ofici) d’intentar establir conexions entre coses, ficar-ho tot en un sac i així explicar-ho millor. Potser de vegades el que fem és embolicar-ho més o reduïr-ho, però si en un article es parla de vuit grups afincats a Catalunya i se’ls posa l’adjectiu comú de catalans no s’està cometent cap error… geogràfic. Quan un periodista escriu ho fa per entendre’s amb qui el llegeix i qui llegeix un diari generalista no té perquè saber que Standstill, Mishima i The Unfinished Sympathy són catalans. Quan ho aclareixes, se’n assebenten. No hi ha malícia. És una dada.
    Potser la paraula més perillosa és “escena” i no “catalana”. Entenc perfectament que la suma de les dues paraules provoqui rebuig perque n’hem vist de molt grosses anys enrera. Però també em sobta que quan es fa servir l’adjectiu català sempre ens posem les mans al cap i pensem quina intenció política pot haver al darrera. Sospito que això no deu passar a massa països més. D’altra banda, dubto que un diari pugui treure rédit polític d’un article sobre música. Jo, al menys, no ho he vist mai.

    • Ramon Faura says

      És probable que el text no sigui del tot clar. Hi ha l’espai que hi ha; és periodístic. Però en tot cas, el text no volia ser un judici moral sobre l’ús de determinada etiqueta. Tampoc una apologia romàntica al mite de la deslocalització com assenyala el Jordi. Tampoc he dit que el periodisme vulgui treure redit polític de res, ni he censurat que els diaris especifiquin la procedència del subjecte que tracten. Potser no he sigut clar, però res de l’escrit suggereix això que esmenes sobre el rèdit polític que pugui treure el diari (d’altra banda, tots sabem que la política no és un monopoli dels polítics; i tots sabem, també, quines polítques recolzen tots i cada un dels diaris). Però en tot cas no volia parlar d’això.

      Bàsicament volia dir que l’art (i la música és el cas més extrem en la mesura que abstracció pura) es manifesta en els seus propis termes.

      “Escena catalana” em sembla útil com a locatiu; però no em diu res sobre la música d’aquesta escena catalana. Per què? Doncs per què musicalment parlant, els trets que hi puguin haver en comú, no passen per la catalanitat dels seus membres. Res més que això.

      “Lletres sobre la vida quotidiana” una vida quotidiana molt semblant a la de Tolouse, Milà o León. “Paisatges”, radicalment diferents als de Cambotja o Madagascar; però molt semblants a Sòria, Alacant, Aix-en-Provence o Gènova. Estructures laborals, les mateixes que a tot territori governat per l’administració espanyola; etc.

      Sempre he pensat que per parlar d’art (i de música) cal tenir en compte les relacions socials, laborals, històriques en què es produeix; sempre hi quan, i és clar, això es tradueixi en una influència directa sobre les produccions artístiques. Per parlar del baldaquí de Bernini cal referir-se a l’esglesia Catòlica; però no és indispensable referir-se a Catalunya per parlar de Sidonie, Entartete Kunst o els Amics de les Arts.

      En la mesura que sempre he defensat que les formes artístiques tant les genera l’artista com qui reflexiona sobre elles (crític, historiador, etc.) em sembla prou important obrir un debat sobre com “s’anomena” a les coses. Les paraules, encara que es consumeixin amb l’ús, generen sentit. És important per tant triar-les bé i no estic d’acord en que les etiquetes no serveixin per a res. Pel que fa a l’art, quan parlem d’art, es tracta tan sols d’utilitzar apel•latius que generin sentit artístic, no adhesions a causes extra-musicals. Ara no entrarem en debats sobre lingüística, però és cosa demostrada, que el llenguatge té moltes propietas; no només posa nom a la realitat, fonamentalment la genera.

  12. Bel Zaballa says

    Els periodistes i els crítics tenen (tenim) el mal costum de tirar de tòpics i etiquetes. És un mal que sembla que no ens traurem mai de sobre. Dit això. Entenc que fos una etiqueta el “rock català”, que englobava tot d’estils que no tenien res a veure, molts, amb el rock, i que va ser un llastre durant molts anys. Però no veig quin mal fa parlar d’una “escena de música catalana”, que fa referència a la música que es fa al país. Entenc que és una manera d’especificar de què es parla. Quan hom diu que la música catalana gaudeix de bona salut queda més clar que si diu que la música (en abstracte o en general) té bona salut. És una manera de concretar que destaquem el bon moment de la música que es fa a casa nostra, sigui de l’estil que sigui.
    Justament, aquest bon moment es deu, en part, a haver-nos trets molts prejudicis, per contra del comentari que llegeixo aquí damunt. Ja no canten en català només els cantautors o els qui reivindiquen la llengua. Els músics canten en català perquè és la seva llengua habitual i ho fan en tots els estils musicals. Aquesta és la riquesa i la bona salut a què fem referència, i per això trobo destacable i gens sobrer parlar de “música catalana”.

    Salut.

  13. baxter says

    Em sembla que un dels problemes de la política postmoderna el comparteix amb la crítica postmoderna: l’afany per certificar microperiodes històrics; davant la inexistència de la necessitat de futur, el present continu precissa de la ficció de passat.
    Crec que les músiques populars fetes a Catalunya, o a Barcelona, o a poblacions de menys de 3000 habitants el nom de les quals comenci per T, en un periode temporal concret, no poden ser interrelacionades, interpretades com un fet col·lectiu vinculat a un territori degut a les seves (unes, qualsevulles) característiques i a una idiosincràsia específica, en el moment en què estan passant, per qui està irremediablement vivint el mateix moment al mateix territori.
    Això és quelcom que solament es pot fer des de fora i/o des d’una anàlisi en el temps, és a dir, en el futur. La resta és màrqueting i llenguatge administratiu, no musicologia.
    En el present, l’única cosa que podem assegurar és la coincidència espai-temporal d’aquestes músiques.
    Podem fer un exercici d’imaginació i pensar com definiran aquestes tendències musicals actuals els que les analitzin d’aqui 30 o 40 anys. Potser no hi troben cap connexió, o li diuen “música X”, el que sembla segur és que no li diran “escena catalana”, perquè aquest apel·latiu l’estaran usant per a l’escena contemporània d’aquell moment. Si encara existeix Catalunya, és clar…

  14. Jordi Oliveras says

    Comparteixo allò que hi ha de contestació en el teu article, Ramon. No obstant, apunto dues esmenes:

    – Sota el meu punt de vista, la proximitat física sí que és significativa en això que anomenen “nova escena catalana” pel que fa als resultats artístics. Li podràs dir catalana o no però jo crec que hi ha trets homogenis pel fet de viure aprop i en condicions similars, tant significatius o més que per tenir en comú els Beatles. Arribats a cert punt, crec que la cultura deslocalitzada pot tenir tant de mite romàntic com la cultura nacional.

    – Estaria entre els que els hi fa mandra donar tanta importància al tema però, a jutjar per la passió que aixeca aquest debat, sembla que interessa molt més enllà de l’àmbit dels qui en poden obtenir rèdit polític. Potser és un altre mite recurrent. No interessa només a les estructures administratives, com entenc que dius. És més, jo diria que de moment hi ha més músics, programadors i periodistes que en parlen que no pas polítics.

  15. Roger Palà says

    “Però quan enlloc d’un nom de ciutat, s’agafa un nom de país, apareix la sospita de si no som davant d’una maniobra política que tracta de treure rèdit de l’esforç d’uns artistes a qui, d’altra banda, ningú ha ajudat gaire.”

    Les ciutats no tenen institucions que les governin? No construeixen identitats, també, aquestes institucions? Quina diferència hi ha llavors, a aquest nivell, entre el ‘so barcelona’ i ‘l’escena catalana’?

    • Ramon Faura says

      Tens raó, però cal matisar.

      El “So Barcelona” (al menys el que jo tinc al cap, mestissatge i tal), reutilitzat o no per les institucions existia abans que hi fiquessin mà, i els grups que més o menys hi participaven, compartien bastantes més coses que ser a Barcelona (de fet molts no eren a Barcelona). És una música de la que no sé massa coses i no vull dir cap animalada, però des de la recuperació de la rumba, l’ús de ritmes negres, instruments de fanfarria (trompetes, trombons), abundància de percussions (palmes, bongos, congas, maracas, guiros); coquetejos tecnològics (samplers, dj’s,), voluntat de fer ballar, versos amb mètriques hàbils per encaixar eslogans, etc, etc… A més se suposava, així ho explicaven alguns dels seus ideòlegs, que es reivindicava la Barcelona portuaria, la tradició libertària de principis del XX, la catalanitat dels inmigrants, etc, tot allò que la Barcelona post-olímpica va esborrar del mapa. Que després fos utilitzat, és possible. Però existien abans. Fins i tot tenien una oficina on hi vaig ser un parell de cops.

      Al marge de les institucions, crec que és sensat pensar que entre un músic del carrer Mallorca i un del carrer Diputació, hi ha més probabilitat de coincidir a la tenda de guitarres o al local d’assaig, que entre un músic que viu a Tortosa i un altre que viu Figueres. No parlo d’absoluts, parlo de graus.

    • Arecio says

      Hi ha molta, de diferencia, jo crec.
      Quan va sorgir el “so barcelona” (jo en aquet moment tocava amb la kinky beat, que se suposa que era un dels grups que definia aquesta etiqueta) aquet estil de música era un resultat de una barreja d’estils que representava molt be tambe unes condicions socials que es donaven a Barna i periferia. Es a dir, multiculturalidad, principalment: es cantava en molts idiomes barrejats i es tocaven molts estils barrejats. Aixo era aixi per que en aquet moment la gent feia música sense pensar massa precisament en aixo, en etiquetes i estils.
      Per acavar et dire, enllaçant amb el comentari del Ramon, que jo soc un “barriota”, es a dir, la meva patria es el meu barri, jo soc de Gràcia i soc de Valdenoja (Santander). I aixo, en defineix moltisim mes que dir que soc català o soc espanyol. Un altre cosa es que la gent vegi el tema de la nacionalitat o del sentiment de pertenencia a una patria de otra forma, jo ho veig aixi, i ben orgullos que estic.
      Gracies i perdo.
      :)

      • Roger Palà says

        “es cantava en molts idiomes barrejats”

        t’asseguro que em costaria enumerar grups d’entre tots els d’aquesta ona i d’aquella època que, a part d’idiomes ‘estatals’ com el castellà, l’anglès o el francès, fessin servir el català.

  16. Arnau Sabaté says

    Jo estic totalment d’acord amb la opinió d’en Ramon. Trobo, fins i tot, que s’està utilitzant aquest bon estat de salut per parlar d’aquesta “nova escena catalana” per tal de buscar-li un rerefons comercial i, si ho apurem radicalment mercantilista.

    De música catalana n’hi ha hagut sempre i en continuarà havent. És cert que jo sóc dels que es mira des del punt de vista romàntic molts artistes, sovint deixats de banda per part dels mitjans “majors”, i que sí que aposten per un veritable significat del que significa cultura catalana, i que ho fan cantant en català.

    D’alta banda em repugna una mica aquesta voluntat generalista de voler donar massa protagonisme a bandes pel simple fet de cantar en català o ser residents a catalunya. Puc assegurar que he rebut moltes notes de premsa de grups a la meva bústia de correu on d’una parrafada enorme només en destaquen dues paraules. “Català” i “indie”.

    Siguem coherents, per l’amor de Déu…que al nostre país es fa música catalana que val la pena i que és digna d’exportar i d’entrar a formar part de la història. Les Aus no canten en català, però perquè fan música instrumental, i són un dels nostres referents més importants en música underground catalana.

    Crec que ens hem de deixar de romanços i de noves escenes catalanes. La importància d’un músic és d’on és, i en el nostre cas crec que queda prou clar.

  17. Uri says

    BRAVO!!!

  18. Ilia Hug says

    Jo crec que per començar hauríem de fer el gest d’etiquetar els que posen etiquetes: què tal sona “etiquetaires” ?

    Tinc la impressió de que el propi gest d’etiquetar -activitat principal dels etiquetaires- té part de por a allò desconegut, necessitat de simplificar, i ganes de controlar. Prefereixo no entrar a valorar si això és bo o dolent – que cadascú faci el que vulgui- però en tot cas, dur a terme aquesta activitat en mons com el de la música no és cosa fàcil i s’ha de ser molt valent o molt inconscient per intentar-ho.
    A mi em sembla una tasca tan complicada com voler tancar una freqüència sonora en un tuperware.

    Pel que fa al terme “nova escena musical catalana” intueixo que el valent etiquetaire -sempre intentant ser el més concís possible- no es va atrevir a allargar encara més el terme per, enlloc de dir “catalana”, potser dir “feta a Catalunya” per referir-se a la creada en aquest raconet del planeta on vivim o “escrita en català” per referir-se a l’escrita en aquesta llengua minoritària que ens van ensenyar les nostres mares.
    En tot cas, “catalana” no només aporta poca informació – com bé diu en Ramón- sinó a que a més de restringir és imprecisa a l’hora de fer-ho, ja que mai sembla acabar de quedar clar si Sidonie, Love of Lesbian o Miguel Poveda (entre tants i tants d’altres) pretenen tenir-los dins o fora de la seva etiqueta.

    Sempre amb les imprecisions pròpies de la nostra espècie, però, els etiquetaires seguiran etiquetant i els musics seguirem fent musica:
    “Etiquetí, etiquetar.. que cada dia sho te quieru má! etiquetí, etiquetá…”

  19. quique says

    jo crec que se’n parla, d’aquesta escena perquè realment existeix un sentiment d’escena. L’extranyesa que em provoca l’etiqueta ve per la disparitat de petites escenes que inclou. Si que hi ha una sèrie de grups que han crescut a un lloc comú o han coincidit temporalment a un lloc. Es conèixen, xerren de música, etc. I tot això, per qui l’escolta, a poc que s’hi fiqui una mica a fons, és ben evident. Suposo que més evident que pels artistes mateixos!

    tenim tanta tendència a classificar com a voler destacar la unicitat de cada artista. I totes dues coses son veritat. Crec que no hi ha un só català però si una escena catalana que coincideixen a festivals com el popArb i a llocs com l’Heliogabal. Que podriem relaciona els Sidonie, els Love of Lesbian, Standstill, New Raemon, Mishima, etc, sense fer gaires malabarismes, parlant de llocs, de membres compartits i tècnics que han treballat amb tots, igual que podriem acabar relacionant a tots ells amb Manel (comparteixen local amb algún dels grups), i als Manel amb tu mateix Ramón, ni que sigui per espais compartits. La paraula escena té més a veure amb això que amb el só. La gràcia, i d’aquí això del bon estat de salut, es que soneu diferents, que us podeu alimentar els uns dels altres sense mimetitzar-vos, o que fins i tot podeu conviure sense alimentar-vos mutuament perque tot i les diferències, harmonitzeu

  20. helena says

    Per què no podem estar contents i punt, que tenim “una bona salut de l’escena catalana”?! Per què sempre busquem tres peus al gat, posem pals a les rodes o rebreguem el dit a les nafres de sempre? Si ajuntéssim esforços per tirar endavant el carro, potser tiraria més! …Bé, però com suposo que som tots una mica perepunyetes i sempre hem de dir la nostra, també m’apuntaré al bombardeig:
    M’agrada molt la música, però crec que els músics de vegades obliden que els qui llegeixen sobre grups de música no només són músics (vaja, ho passaríem tots encara molt més malament… seria molt més un guetto, crec). A mi una de les coses que em preocupen especialment en aquest país és donar a la música popular (i sí, sobretot la cantada en català) el prestigi i la difusió que tenen altres arts, aquí i arreu (avui dia moltes altres opcions d’oci es mengen el pastís d’oients que tenia la música fa uns anys, per exemple).
    Pel que fa al país (que tothom veu com el viu), avui a La Contra de La Vanguardia el dissenyador Claret Serrahima comenta: “Creo que este país no funciona. Los catalanes somos cínicos y lo que nos importa es el dinero, nos venderíamos el país por nada, somos nacionalistas de fin de semana: el tortell, la sardana, els castellers, pero entre semana nos cargamos el país. (···) Los vascos, como tienen una lengua muy complicada, han defendido su identidad a través del territorio; en cambio, en Catalunya el territorio lo hemos olvidado, está hecho una porquería, y nuestra identidad se ha construido a través de la lengua”. Ens hem carregat el territori i sembla que també a molts els agradaria carregar-se la llengua, la cultura, o directament el país. Crec que està bé dialogar, discutir temes, és molt interessant! però, tants caps, tants barrets.
    Jo que em dedico a allò que alguns redueixen al nom d’ “etiquetaires”, prefereixo pensar que el curro que fem els que treballem per la música/cultura del país (les notícies, les entrevistes, les cròniques de concerts, els concerts i actes de presentació de nous discs, la revisió de joies del passat, les mil trucades o emails i, sí, de vegades les sessions de teràpia o els ases dels cops del sector), té un sentit almenys, i és simple: allò que ha creat algú-que-té-el-talent musical-o-artístic (que jo no tinc perquè ni m’hi dedico, ni sóc el ‘músic frustat’ del que parlen alguns que són els crítics), aquelles creacions meravelloses (quan ho són), arribi a quanta més gent millor. Vaja, simples intermediaris!
    I tothom té els seus propis gustos i mites, i no sempre són ni grans il·lustrats ni potser grans músics, Ramon: Marc Ros (Sidonie) confessa haver descobert, a “El día que canté con Serrat”, que coincideix amb el mestre del poble sec que no sap llegir partitures! Diu: “Ahí está, Serrat no sabe leer partituras como tampoco sabían leer Lennon, Dylan, Brel, incluso Pavarotti, estoy encantado ¡que empiece la sesión!” (podeu llegir l’article sencer a: ).
    The show must go on… Salut!!!

    • Ramon Faura says

      Bon dia, Helena (suposo que ets l’Helena que conec !)
      m’encanta que s’hagi generat aquesta tertúlia civilitzada, espontània i útil.
      Però tornant al text original, insisteixo en què el tema central era que la música, art abstracte per excel•lència, està fet amb so, timbre, silencis, ritme, color, espacialitat, etc… coses poc influenciables per conceptes aliens com la nació on es practica. Res més que això (i això no implica cap reflexió sobre “nació” i encara menys sobre el que jo entenc per “catalanitat”, tampoc sobre el periodisme).

      També insinuava que quan apareixen formes de definir la música que, a priori, no guarden cap relació amb la música, és lícit preguntar-se, en la mesura que no afegeixen sentit a la música de la que parlen, a quin impuls responen (polític, divulgatiu, corporatiu, identitari, reductiu, comercial, etc.)

      De totes maneres, han sorgit temes interessants. Ja tinc índex per tot un any.

      Salut!

  21. Joaquim Vilarnau says

    Em sembla que tant l’article original com les aportacions posteriors generen un bon debat però, com passa sovint, barregem naps amb cols. Sincerament, per molt que m’esforço en trobar les maldats del concepte ‘escena catalana’ i les bondats de l’escena ‘barcelonina’ no me’n surto. He provat de traslladar-ho a un altre escenari i el resultat és encara més confús. Per exemple, si parlem d’escena ‘valenciana’ referint-nos a la que es fa al conjunt del País Valencià resulta que és un terme horrorós i en canvi si només ens parlem de la que es fa a la capital del Túria és un concepte modern? No ho entenc.
    Em sembla que usar el gentilici ‘catalana’ per definir l’escena que té lloc a Catalunya és el més normal del món. No veig quin altre nom podem utilitzar per referir-nos-hi. Evidentment el raonament serveix per definir l’escena barcelonina o l’escena gracienca, si volem. Em sembla normal que els que fan música des del mateix lloc i volen retratar la seva societat tinguins uns trets en comú. Potser la vida a Barcelona i a Leon s’assembla molt –em costa d’estar-hi del tot d’acord– però segur que els referents musicals, poètics i vitals d’un grup català i d’un de lleonès no són els mateixos. I no són els mateixos, entre altres motius per l’idioma, perquè cada idioma té el seu imaginari i encara que les paraules es puguin traduir, no es poden traduir tots els intangibles que evoquen. Detecto en alguns comentaris –que no en l’escrit original– una certa animadversió pel terme ‘català’. Que moderns que som i com ens molava fa anys el ‘rock radical basc’ i mai no ens vam preocupar pel gentilici. A ningú li va passar pel cap dir-ne ‘rock radical bilbaí’.
    L’altra és la de la música. No crec que ens poguem referir a una escena d’un determinat estil posant-li un gentilici. Ni català ni espanyol ni barceloní. La Dharma és escena barcelonina? I ja no entrem a això dels tres minuts, que no és parlar de música ni res, sinó abaixar el cap als dictats de les ràdiofórmules. Tres minuts o tres minuts i mig i que la veu se senti com a molt tard entre el segon deu i el segon quinze de la cançó. Hahahahaha. Que lliures que són els artistes i quina casualitat que les cançons surtin així.
    Discrepo també sobre el fet que el més important sigui la música. Per mi, la lletra i la posada en escena (inclosa la manera de cantar) són tan importants com la música. Només els artistes que ho entenen són capaços d’anar un pas per endavant dels altres.
    I la més bona és parlar de les subvencions i relacionar-les amb el malanomenat ‘rock català’. Com si l’Ajuntament de Barcelona, molt cosmopolita ell, no s’hagués afartat de subvencionar tota mena de mestissos i fussionats, alguns no de segona ni de tercera sinó de quarta categoria. Faig meves les paraules d’en Joan Josep Isern quan assegura que “som el país del cosmopolitisme tifa, de la modernor encarcarada i del mestissatge asimètric (és a dir, el que sempre ens fa afluixar als del mateix costat). I de l’autoodi n’hem fet imatge de marca.” I la movida madrileña tampoc no va ser gens subvencionada per l’ajuntament de Madrid, nooooooo. Potser sí, Ramon, que els grups mestissos ja ‘existien abans que hi fiquessin mà’ les institucions però el mateix argument val pel ‘rock català’.
    Jo crec que l’escena catalana la dibuixen els grups que canten en català. I com a totes les escenes del món, alguns d’aquests grups són molt bons, altres no estan malament, alguns fluixegen i n’hi ha de molts dolents. I també hi ha els aprofitats que es pensen que cantant en català viuran a costa de l’erari públic. I els que es pensen que han inventat la sopa d’all i que abans que ells ningú havia fet un determionat estil en català. Vaja, una escena similar a la de qualsevol altre lloc del món. De bons, dolents, aprofitats i ignorants n’hi ha a tot arreu.
    Si el que vol dir en Ramon és que les etiquetes s’haurien de referir més al producte musical, parlem-ne. No faltarà qui ens digui que només hi ha una sola etiqueta que és ‘música’. Vaja, em jugo el que vulgueu que mai no trobarem cap etiqueta que convenci tothom. Mentrestant podem seguir fent literatura.

  22. Carles Sanjosé says

    La que has liat Ramon!
    M’afegeixo a la catarsi :

    La música sense cantar només s’entén i es pot explicar des de la música mateixa. Per tant, definir la música des de les paraules és impossible. Només es pot fer per analogies amb d’altres músiques. Històricament s’ha pogut dir “música d’un lloc”, perquè els referents culturals i les eines d’aquell lloc eren similars i limitades i van crear una estètica… La música té autors que viuen a un lloc i que tenen els coneixements i les relacions que tenen. Ara mateix, podem estar més connectats amb el món que amb el veí, tot i això encara tenim més amics catalans, no? A més a més, a l’hora de fer la música la majoria la fem en un estudi situat a Catalunya… Els humans encara ens hem de situar en un lloc concret… Per tant, entenc que encara es pot parlar de la música feta a un lloc i amb uns referents culturals d’aquell lloc. Tot i que cada cop és més difús… Les cançons cantades normalment incorporen un idioma. A Catalunya majoritàriament es parla castellà i també català. Si cantem una jota en japonès, no crec que fos música espanyola… no? Per tant, si es canta, l’idioma encara és important. Tot i això, és un tema complicat de definir, no vivim en un lloc senzill de definir.

    Per tant, no crec que hàgim de ser reduccionistes, i sí que s’ha de ser pràctic, i “escena musical catalana” és un comodí inexacte però útil i amb cert sentit per descriure, des dels mitjans no especialitzats, el que s’està fent a Catalunya. Jo no hi veig el component nacionalista que a tu no t’agrada. Una bandera, per alguns és un símbol i per altres un tros de drap, i no és culpa de la bandera. Ara! que hi haurà gent que d’això, d’aquesta escena catalana, en farà un sìmbol i en farà nacionalisme!? Home, i tant, fins i tot el caganer també és un símbol per alguns!

    No es pot analitzar un terme periodísitic i generalista des de una òptica especialitzada. Si ho mirem amb lupa i volem descriure bé el que es fa a Catalunya, o sigui, si féssim una tesi d’això, és absurd englobar-ho tot dins del mateix sac.

    Buff.

  23. David says

    jo afegiria a més que el terme, l’etiqueta, em sembla del tot inapropiat des del moment que la major part dels artistes que suposadament formen part d’aquesta escena utilitzen, llengua apart, referents anglosaxons en les seves composicionst. En tot cas, també penso que si l’etiqueta fos una garantia de qualitat reconeguda fora de Catalunya, una denominació d’origen capaç d’obrir portes als artistes d’aquí (ni que sigui per anar a cal veí) encara tindria un sentit, però em penso que no és el cas.

    Bona nit a tothom

  24. Vicky macMel says

    doncs inventem-nos un nom, digo yo, ja que aportar pals a les pedres com diu l’Helena tampoc soluciona.

    El que està clar és que els periodistes i demés necessiten parlar amb propietat de manera pràctica,
    si el problema es el nom doncs canviem-lo, però no es pot negar la renaixença musical cantada en català, o feta aqui. (per-ex joan colomo i maria rodés estan a l’escena i canten en altres idiomes)

    la majoria de nosaltres venim de cantar o escoltar grups en anglés, i em fet el salt idiomàtic, i a part també maneguem tot d’una manera molt més autònoma que abans ( autofinanciació, etc..), també reivindiquem (xk podem) molt més la personalitat musical en diferencia a abans (accès a homestudios etc..), som la generació myspace i en gran part autopromocionals amb aquest tipus de mitjans. Crec que ha de quedar mitjanament clara i definida no per estils sino per maneres de fer marcades per condicionants: tots estem en el mateix sac (jo no soc historiadora i treia uns cates com carbasses a historia per tan corto el rollo repollo)

    exemples:
    per exemple la moguda Cibertor (autor cibernètic, jjejjeje), o encara pitjor : la moguda Recmart (renaixença catalana musical de l’art) o algo menys rebuscat tipus “escena Bitmac” (rollo selfservice) pero fa referencia a Mac computer i “bit” és un terme anglès “beat” traduit al catala :), vaja que m,m’ho estic passant bé i tot
    i mils que es poden construir que defineixin una mica l’essencia de que es el que ha passat. o una paraula d’alguna cançó jo que sé,
    sense fer ús de terminologies regionals, si pot ser. i prohibit estils, simplement que defineixin l’stat jònic musical del moment (perdoneu jejeje), tot i que a mi no m’importa massa, més que res esque “escena catalana” ho trobo poc creatiu em de ser internacionals i punters en posar namings no? ja que l’escena catalana sempre hi serà, em de trobar el nom a les formes que va agafant.Per exemple: A l’any 2007 dins l’escena catalana va sorgir el fenòmen Bitmac que al 2015 va quedar suplementat per el moviment Punkerton (jo que se, uns altres que son uns punkies k no tenen internet i toquen al metro, per la crisis)
    convido a que feu una llista de namings:
    -BITMAC
    -MACARRONI PEOPLE ajjaja

    Em sap greu perque hi ha gent que insisteix en no posar etiquetes, i hi estic d’acord, però si igualment en parlen almenys fem-ho de la manera més coherent, o que no perjudiqui a la música, que només sigui un fenòmen social, que ajudi a definir com ens trobem i que ens passa, més que quin estil de música fem i deixem de fer. Una paraula buida de context és més fàcil d’omplir amb la mateixa realitat que la paraula “català” o “rock ” o “pop”, que ja venen massa plenes de contingut.

    independentment de que aquest misstage no el llegeixi ningu o no sigui adient
    gràcies Ramón per fer-nos-hi reflexionar almenys



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...
  • Conxa: Totalment d’acord, fa 26 anys ja em varem classificar com “madre añosa” i que?…graci2es
  • Baikal: Como la vida misma… Me reído a morir, me encantó! Justo me lo pasó una compañera porque me...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )