Per Olga Ábalos
Si en la primera part d’aquest reportatge posàvem sobre la taula moltes preguntes sobre l’èxit, entès com a consecució d’un objectiu privat o com a ressò social i mediàtic, en aquesta segona part preguntem sobre aquesta qüestió a varis actors de la xarxa cultural.
2.- Pensa en gran
L’empresari multimilionari nord-americà Donald Trump predica “pensa sempre en gran” (“Think Big”) per obtenir coses grans. La seva filosofia empresarial es basa en l’ambició i en la construcció. Partint de la seva experiència com a constructor, assegura que sempre s’ha de començar pels fonaments per que no se t’ensorri qualsevol cosa que posis en marxa. Em pregunto si els membres del grup Manel van pensar en gran quan van composar el temes de “Els millors professors europeus” (Discmedi, 2008), però sembla que els han començat a construir la casa per la taulada. Més enllà del somni d’herència beatleana de ser famós i ser el focus d’atenció, el seu és un cas particular que exemplifica com l’èxit, entès com a ressò comercial, pot escapar-se del control de l’autor. La popularitat que han obtingut ha estat en part provocada per un excessiu proteccionisme i ànsia dels mitjans de comunicació per tenir herois propis del quals poder parlar amb orgull. El que ha aconseguit el grup barceloní espanta per les expectatives que s’han creat al seu voltant. En pocs mesos han tocat en tots els festivals i han participat en tots els esdeveniments que qualsevol grup de l’escena rock pop nacional hagués somiat. O no?
El periodista Roger Palà, redactor de la revista Enderrock, publicació co-organitzadora del concurs Sona9 on es van donar a conèixer els Manel, explica quin són els factors de l’ascens del grup: “Primer: han fet unes cançons que, més enllà de criteris d’estricta qualitat tècnica i musical, tenen gran capacitat de connectar amb una gran massa social. Segon: crec que en aquest cas el grup va treballar-se primer de tot la difusió boca-orella i internet, això va repercutir en anar generant un xup-xup que es va traduir en força gent als seus concerts i ressò en alguns blocs. I en tercer lloc: a partir d’aquí el grup comença a aparèixer en alguns mitjans i es produeix un efecte en cadena. Fitxen per un management, Mediapro, que òbviament té un pes important en la indústria comunicativa del país, i no cal ser ingenus: evidentment, això ha influït en la seva àmplia difusió. Però també cal ser honestos i dir que primer va ser el grup i després Mediapro i no a la inversa”. I afegeix sobre les conseqüències d’aquesta fama: “Sobre si aquest ressò pot ser perjudicial o no per al grup ja entra dins del camp de la futurologia. Crec que amb Manel ens trobem en el primer cas d’un grup que, cantant en català, assoleix la categoria de ‘hype‘, i això penso que per a la indústria musical és positiu -això no vol dir necessàriament que ho sigui per la música-. Estem vivint també un ‘boom’ del pop independent i penso que el veritablement interessant serà mesurar, d’aquí uns anys, que en queda de tot això a nivell d’infraestructures i mitjans que contribueixin a crear una base sòlida per als successors. Per exemple, si mirem enrere, cap al boom del rock en català: què n’ha quedat? Quins segells de referència van néixer de tot allò? Quines sales han quedat? Quins estudis? Quins festivals? El balanç és bastant magre. L’objectiu de tota la gent que es mou en l’àmbit que podríem anomenar del ‘nou pop independent’ seria que, d’aquí 15 anys, quan miréssim enrere, veiéssim que n’ha quedat alguna cosa més sòlida”.
Viure de la pròpia activitat artística és un objectiu més que respectable -un dret que dirien alguns- però quin preu s’ha de pagar per aconseguir-ho? El que els ha passat als Manel és el que volen tots els grups de música? “L’artista català té una relació complexa amb l’èxit. Primer de tot perquè la idea que es té d’èxit està molt relacionada amb la que transmeten els mitjans de comunicació d’àmbit anglosaxó: gran ressò mediàtic, grans rèdits econòmics, etc.”, explica Palà. “Aquesta necessitat -que crec que comparteixen gran part dels músics del país- per trobar un lloc en el petit star system local genera sovint frustracions molt desagradables. El problema, penso, és que pocs artistes calibren clarament quins són els paràmetres de la nostra escena. Ser un grup maleït i independent als EUA és de puta mare: segur que pots viure d’això. Ser un grup maleït i independent a Barcelona és una putada: no tens circuit, ningú t’editarà els discos i encara sort si fas dos o tres concerts a l’any. Penso, però, que cada cop més hi ha una generació d’artistes que és conscient del terreny que trepitja i que no busca necessàriament obtenir un ressò massiu, sinó viure dignament de l’ofici de músic, que crec que hauria de ser quelcom molt més prioritari per a qualsevol creador que no pas voler obtenir grans rèdits i popularitat”.
A l’altra banda del mirall, en el laboratori d’una oficina de management, els agents intenten que els seus artistes siguin visibles en els mitjans i els programadors els comprin, és a dir, contribuir al seu èxit. I per aconseguir-ho han de fer un enorme treball de formiga basat en la comunicació i la insistència. Rosa Galbany, responsable de Galbany Produccions i agent de músics de jazz com Gorka Benítez, Marc Ayza o Giulia Valle, parla clar: “en el meu cas, l’èxit és aconseguir que els músics puguin viure d’això, que no s’hagin de dedicar a altres feines: que aconsegueixin treballar de músics. I que jo també pugui viure d’això és clar.” I perquè això sigui possible, moltes vegades cal adaptar-se als gustos de programadors, que moltes vegades responen a uns criteris de risc 0 i de buscar un músic famós per tal d’assegurar públic i la presència dels mitjans. Galbany pregona que “has de treballar molt, conèixer cada festival, cada programador,… i després els has de convèncer que el que ofereixes té qualitat. I una vegada ja et coneixen i saben que vas amb honestedat, doncs ja t’escolten. Els músic són de prou qualitat, però has de saber a qui ho vens i com ho vens”. I si algun músic vol apostar per alguna proposta més trencadora, com la vens? “Alguna vegada m’he trobat amb el cas que algun músic ha volgut fer una proposta molt arriscada i allò no qualla enlloc. Si tens una trajectòria determinada i llavors vols fer alguna cosa molt trencadora, és normal que descol·loquis a la gent”, comenta. “Cada músic ha de saber fins on vol arribar, i hi ha determinades propostes que saps que han d’assolir un nivell d’acceptació popular determinat i això ha de ser satisfactori per tu. Potser hi ha coses que a nivell popular són un èxit, però la veritat, és que per fer algunes coses que veig, prefereixo no tenir èxit. Què un disc no es ven? Si vols que et digui la veritat, millor que no es vengui a haver de fer aquestes merdes que es venen”. El cas d’alguns dels seus músics, com la contrabaixista Giulia Valle, la carrera de la qual està portant un ritme ascendent arrel de la publicació de “Danza Imprevista” (Fresh Sound New Talent, 2008), planteja la qüestió de com ser fidel a una proposta musical pròpia i respondre a les expectatives dels que et volen per les seves programacions, especialment si vols fer un pas creatiu endavant i et contracten gràcies a un material que per tu comença a quedar antic. “Mira, precisament l’altre dia ho parlàvem amb la Giulia. Vam arribar a la conclusió que l’ideal seria tenia tenir dos projectes paral·lels, un amb la línia d’ara i un altre, per anar compensant, i així descomprimir de la trajectòria que segueix el primer. Perquè sinó el cremes, et satures, t’emborratxes del que fas. I quan toques has de seguir tenint aquella energia positiva per poder tenir empatia amb el públic. O sigui que més que canviar d’estil, cal tenir unes perspectives per compensar, per anar creant altres coses i poder tenir una via per anar substituint poc a poc.
En un context encara més minoritari, com és el cas del cinema experimental, el concepte de l’èxit es relativitza més, ja que el ressò popular sempre serà mínim. Miguel Fernández Labayern, investigador post-doctoral de la Universitat Carlos III de Madrid i co-director del cicle de cinema “Xperimenta. Miradas contemporaneas del cine experimental” que es celebra cada dos anys al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), prefereix separar l’èxit del resultat creatiu. “Per mi la paraula èxit sona com una cosa molt important i crec que no encaixa quan parlem d’una cosa tan minoritària com és aquest tipus de cinema. Per mi l’èxit té més a veure amb l’acceptació popular, amb el ressò econòmic. Ser exitós és ser com George Clooney! Jo ho identifico amb un impacte puntual o a curt termini, ja que l”èxit és quantificable en un cert punt. És vendre molt o poc, és el numero d’espectadors, que surtis a la premsa o no… però després està el compromís personal teu amb allò que fas. Són dos coses diferents. A nivell creatiu, jo no li dic “èxit creatiu” perquè es barregen altres coses, ho relaciono més amb un punt de satisfacció personal, a nivell d’esforç, de recerca,…” En una programació com la de l’Xcèntric, on l’assistència de públic sempre està al voltant del centenar de persones, cal trobar el punt d’equilibri per a justificar els números i la despesa amb l’impacte social. “A mi al CCCB em demanen obertament algunes coses que facin venir públic. Si aconsegueixes que vinguin alguna figura coneguda doncs això farà que vingui gent que potser no vindria mai i això pot ajudar a crear més afició. Hem de trobar un punt on tots coincidim, un equilibri. L’any passat vam sortir als mitjans en part gràcies a contactes personals, però no sé si l’any vinent ho podrem aconseguir de nou. La premsa és reduccionista i no hauria de compactar les coses com ho fa… Però bé, en el fons el CCCB està finançant una cosa minoritària”. I com es veu l’èxit fent coses minoritàries? “Sobre el cinema experimental és difícil parlar d’èxit per quatre gats que van a veure les pelis! Es un cinema que s’aparta una mica del convencional. Potser un èxit en aquest camp és que una peli acabi sent un referent a nivell canònic, a nivell estètic, tècnic”. Alguns ho han aconseguit, com el cas de Jonas Mekas o els artistes de Fluxus. “Intenten buscar el punt on la vida i l’art s’equiparen. Fer art de la quotidianitat. També han incorporat la lògica del fracàs com a èxit a nivell estètic, és a dir, dir ‘això és un esborrany’ i fer-ne art, o no rebutjar un pla perquè està desenfocat…. El cinema estètic o material, el que modifica directament el film, va ser una provocació però ara és una pràctica més, que en cercles experimentals ja no es veu com un fracàs voluntari. És a dir, quan fas alguna cosa molt radical, l’èxit és que la gent se senti interpel·lada pel que dius”.
Imaginem-nos per un moment quina seria la nostra visió de l’èxit sense mitjans de comunicació de masses, sense publicitat que ens doni una definició fictícia de la felicitat que acabarà convertint-se en la frustració de viure una vida irrealizable i virtual. Per això cada vegada tenen més èxit els programes de coaching o d’entrenament personal, per poder gestionar el bombardeig d’estímuls que ens rodegen, focalitzar la nostra energia i gestionar la nostra por al fracàs. “El sistema és molt puta, ja des de l’escola”, afegeix Fernández. “Si treus un 10 doncs això és un èxit, si tens un 0 és un fracàs. És tan extrem que el mateix procés queda en entredit ell sol. Després a la vida una altra cosa és el teu nivell de frustració davant de les coses… En general si un director de cine no pot viure del que fa, jo no ho veig tant dramàtic com ho podria ser en el món dels esports, per exemple. En el fons et passa amb tot a la vida, és molt superficial pensar que ets un fracassat i no tens vida. Si fas coses minoritàries, no pots pensar així. Mira, en el meu cas, em puc passar sis mesos escrivint un article per revistes especialitzes i potser en total al llarg del temps ho arribaran a llegir 100 o 200 en tot el món! Però la satisfacció que et produeix és que et serveix. L’èxit no pot estar dins d’un discurs d’extrems, ni el el fracàs tampoc”.
SEGUIRÀ,… (i esperem els teus comentaris!)
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.