Per Olga Ábalos
Aquest serà un text ple de preguntes. Com podríem definir l’èxit? Com la quantitat de llibres que ven un escriptor, la quantitat de cas que et fan els mitjans de comunicació, la quantitat de bolos que fa un grup? O com simplement la consecució d’un objectiu artístic? Vendre quantes més pintures millor és un objectiu artístic? Perquè que crea l’artista, perquè li crema per dins alguna inquietud a la qual ha de donar forma o perquè vol convertir-se en un personatge públic i així poder vendre millor la seva obra? O pels dos motius, tot i que el segon sembla que seria el menys confessable…
1.- Els llibres sense lectors
Aquest serà un article ple de preguntes. Truco a la meva avia – 81 anys, nascuda en un context rural a la falda de Sierra Nevada, Almeria, i emigrada a Catalunya als anys 50 – i li pregunto què és l’èxit. Dubta uns segons. “Doncs és quan algú val. Quan algú sap i es pot presentar als llocs. Que sap comportar-se i té educació”. Comportar-se? “Sí, perquè a la vida un ha de saber quan ha de callar”. L’èxit és guanyar diners? “No, perquè hi ha molta gent que té diners i no sap ni on té la cara. A més, al final tot el que et compris a la vida, quan et moris no t’ho emportaràs, així que perquè tant de cuento! S’ha de viure amb lo necessari”. Entesos, algú que pot fer coses i que no cal que les faci per diners. Engego la tele i no paro de veure anuncis de cotxes cars, només accessibles a les persones que tenen un gran poder adquisitiu o que decideixen endeutar-se fins les celles. Un cotxe de gamma alta sol associar-se al concepte d’èxit a la vida, tant econòmic i com de reconeixement social. Sens dubte èxit és una paraula altament mòbil i mutable, ambigua i, per tant, amb trampa.
L’èxit – del llatí exitus, sortida -, tot i significar “resultat”, “final”, la consecució d’alguna cosa, a la pràctica la seva aplicació no deixa de ser una percepció tan subjectiva que és difícil acotar-la amb precisió. Hi ha tants èxits com persones, com objectius i com moments del dia. L’èxit pot esdevenir després de marcar-nos un objectiu, sigui bo o dolent: guanyar una guerra deixant enrera milers de civils morts, aconseguir arribar al lloc d’estiueig després de tres hores de retencions a l’AP7, acabar-se un llibre, fer-li mobbing a un company de feina i aconseguir que el facin fora, guanyar un torneig de tennis… Quan l’objectiu no es realitza o s’arriba a un final no desitjat, llavors s’utilitza la paraula fracàs. És a la premsa esportiva on més clarament existeix i conviu aquesta dicotomia entre l’èxit i el fracàs. Si guanyes, és un èxit, si perds, no. Gairebé no hi ha concessions ni matisos i les cròniques d’esports acaben sent gairebé com una guia d’auto-ajuda on s’analitza constantment les claus de l’èxit i del fracàs. És el que té fer un anàlisi sempre tenint en compte només els resultats. Quan intentem entendre el significar de l’èxit en un context artístic o dins d’un procés creatiu, la cosa es complica perquè la subjectivitat augmenta, els matisos són necessaris i un anàlisi vist des dels resultats acostuma a ser simplista i injust. Al voltant d’aquesta subjectivitat viuen i conviuen tota una sèrie d’actors que intenten interpretar l’obra artística i la preparen per al seu consum. L’artista pot marcar-se uns objectius amb la seva obra i aconseguir-los segons el seu punt de vist, però si el resultat no és entès com a exitós pels consumidors (entenguis com a tal periodistes, crítics, empresaris, experts, públic en general, aficionats, etc. en un context capitalista i per tant de consum), el que és un èxit per l’artista deixa de ser-ho i es converteix en un fracàs? Què succeeix quan una obra no aconsegueix fer-se ressò en els mitjans de comunicació? Un llibre sense lectors deixa de ser un llibre? Si la música no l’escolta ningú, deixa de tenir sentit? Se n’ha parlat i teoritzat molt sobre el paper del receptor en el procés creatiu, sobre com l’oient, l’espectador o el lector completa el cercle i acaba donant sentit a la obra. Avui en dia, si tenim en compte el context econòmic occidental en el que vivim, és gairebé inevitable que perquè aquest cercle es pugui tancar, l’obra en qüestió entri dins dels circuit comercial i així pugui ser més fàcil que algú completi l’obra. Amb l’auge d’internet i les xarxes socials, és l’artista el que cada vegada més té més control de la difusió de la seva obra i hi ha menys filtres entre creador i públic.
La tercera accepció que planteja el Diccionari de l’Institut Estudis Catalans sobre l’èxit, resa: “Producció artística que ha obtingut un gran ressò popular i un bon rendiment comercial”. De què depèn que una obra sigui un èxit de ventes, de la seva qualitat literària, dels amics que tinguin l’autor a Facebook, del caprici dels crítics literaris o dels diners invertits en promoció? Em pregunto si un artista, músic, escriptor, cineasta, arquitecte, etc. pot modificar i adequar la seva obra de tal manera que s’asseguri un èxit comercial i un ressò popular necessari que li permeti seguir treballant i viure. Potser hauria de fer concessions al gust imperant, tot i sentir que la seva llibertat queda reduïda. Seria considerat llavors art? O tant se val perquè el ressò mediàtic ja tapa tota possible mediocritat? Quina és la fórmula perfecta que uneix llibertat creativa, innovació i originalitat amb èxit comercial? Alguns col·lectius com els guionistes de televisió, els publicistes i els esportistes, estan sotmesos a una gran pressió ja que se’ls exigeix resultats evidents a curt termini, ja sigui en forma d’audiència, augment de les vendes d’un producte o victòries esportives. I tot així se’ls exigeix innovació, originalitat, factor sorpresa i que pugui arribar al públic. En el cas del esportistes, és evident que han d’estar entrenats per aconseguir una victòria (èxit) i evitar la derrota (fracàs), i que per aconseguir-ho han de basar la seva creació en una sèrie d’estratègies. El compositor dodecafònic de l’escola de Viena, Arnold Schöenberg (1874 – 1951) assegurava que la creació d’un artista ha de ser natural i no té perquè adaptar-se necessàriament a la capacitat de comprensió de l’oient ni a la imposició d’un mercat o una moda, perquè sinó sinó et converteixen en una estètica amb data de caducitat. “Un ha de fer el que cregui que és necessari, encara que això pugui causar molèstia a als altres. Un sap el que li demana aquella situació, sense preocupar-se de l’aprovació o no dels altres” (“El estilo y la idea”, 1950). Llavors qui estableix l’èxit o el fracàs, la obra per si mateixa o el crític? Coetani de Schöenberg, el compositor rus Igor Stravinsky escrivia en la seva “Poètica Musical” (1939): “la meva convicció és que el públic es mostra sempre més lleial en la seva espontaneïtat que aquells que fan professió del fet d’erigir-se en jutges d’obres d’art (…) Com menys previngut estigui el públic a favor o en contra de l’obra musical, més sanes i veritablement favorables seran les seves reaccions”. La bona opinió del compositor sobre el criteri del públic s’ha d’entendre en un context social on els mitjans de comunicació encara no eren considerats de masses, la publicitat encara no era un potent mitjà de persuasió com és avui en dia (els efectes de la propaganda política de la Segona Guerra Mundial ho canviaran tot) i no hi havia l’accés lliure a la informació que proporciona internet. Actualment gràcies a les noves tecnologies de la informació que permet l’accés directe a una descomunal quantitat d’informació i opinió, el públic pot saltar-se el filtre del crític especialitzat i dels mitjans convencionals per buscar el que necessita. Però podria enfrontar-se a una obra de forma espontània i sana, i sense prejudicis?
SEGUIRÀ…..
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.