Niu, dijous 22/10/09
Si tingués un niu d’ocells, faria una excepció i l’ompliria d’altres animals i bèsties. En concret, de “Los peces de colores”, fills de tres pares amb garres a les mans i sentiments als pulmons. En una sala com el niu, un únic espai polivalent per exposicions, audiovisuals i música, em trobo gaudint de l’honestedat brutal dels Nueva Vulcano i les seves noves cançons, a dos metres meu. No és nou. La satisfacció i el moviment d’afirmació amb el cap, a ritme de cançó, em transmeten directament al cervell la informació de que voldré més quan acabin.
Inoren ero ni o in ore neronI, rock o hardcore, contundents i directes, presentaven l’exquisit “Fosbury”. Okene Abrego (veu), sense camisa (de Lisabö, per cert), després d’unes cançons cantant a capella, l’ajudant li va indicar que havia de seleccionar l’On del micro. “Oh, mierda… Tantos años sin usar el On/Off…”. Per mi que portava massa entusiasme a sobre…
Albert Isnardo.
Si tingués un niu d’ocells, faria una excepció i l’ompliria d’altres animals i bèsties. En concret, de “Los peces de colores”, fills de tres pares amb garres a les mans i sentiments als pulmons. En una sala com el niu, un únic espai polivalent per exposicions, audiovisuals i música, em trobo gaudint de l’honestedat brutal dels Nueva Vulcano i les seves noves cançons, a dos metres meu. No és nou. La satisfacció i el moviment d’afirmació amb el cap, a ritme de cançó, em transmeten directament al cervell la informació de que voldré més quan acabin.
Inoren ero ni o in ore neronI, rock o hardcore, contundents i directes, presentaven l’exquisit “Fosbury”. Okene Abrego (veu), sense camisa (de Lisabö, per cert), després d’unes cançons cantant a capella, l’ajudant li va indicar que havia de seleccionar l’On del micro. “Oh, mierda… Tantos años sin usar el On/Off…”. Per mi que portava massa entusiasme a sobre…
Albert Isnardo.
