Manel i els tres peus del gat

Per Jordi Bianciotto

Era al Mercat de Música Viva de Vic, vaig obrir el Nativa, número 51, i em vaig trobar un editorial de l’amic Jordi Oliveras carregant contra el “fenomen Manel”. Me’l vaig llegir i rellegir fregant-me els ulls. O sigui, que portem anys i panys esperant, desitjant, fabulant amb la hipòtesi aventuradíssima que un artista alternatiu en català provoqui una trencadissa i es posi en boca de tothom, i ara que, per fi, el tenim a les mans, ¿toca carregar-nos-el perquè és “exagerat”, perquè és un invent mediàtic, perquè tanta exposició encotilla el desenvolupament natural del grup…? Se’m devia notar l’empipada, perquè em vaig trobar el Jordi unes hores més tard i, després de parlar-ne cordialment una estona, em va oferir escriure’n un article per la revista. No se m’ha perdut res en aquest afer, ni cobro comissions dels bolos de Manel, però, què voleu, m’agrada que els passi tot això que els està passant.

El “fenomen Manel” no va néixer a cap redacció, sinó arran d’un furiós boca-orella que després, lògicament, va tenir ressò a la premsa. Però el procés va ser aquest, i no el contrari (això, el Jordi m’ho va reconèixer a peu dret davant el Casino de Vic). Sí, quan va sortir el disc, l’ambient ja era prou calent i diria que encara no se n’havia publicat ni una línia als diaris de Barcelona. Però, Jordi, això que en dius “histèrica reacció col·lectiva”, per a mi, és una expressió de passió que en aquest món nostre de la música, tan cool i posat, no em molesta, ans el contrari. Apuntes que hi havia ganes de “grans esdeveniments”, com si això fos negatiu. Home, i tant que n’hi havia! Normal, en una escena que sempre es queixa d’estar en precari i en una cultura vulnerable. Per què l’escena independent pensa tant en petit? Per què crea complexos l’èxit? Necessitem aquests esdeveniments: són locomotores que poden arrossegar escenes i alertar el públic mitjà que alguna cosa està passant, i no en parlem ja de l’efecte calòric que produeixen en un mercat lingüístic minoritzat.

Finalment, desplaces el focus cap al grup i dius que aquest èxit “l’obliga a massa coses: a cantar les mateixes cançons, a fer el mateix xou…”, i que “no han tingut gaire temps per aprendre’n”. Bé, amb un únic disc en el mercat és natural que qualsevol artista, no només Manel, es dediqui a tocar, si fa no fa, les mateixes cançons durant un cert temps. Però, atenció, si aquest grup és incapaç de superar la pressió ambiental de l’èxit (tant desitjada pel 99,99% dels artistes del planeta Terra) i evolucionar i créixer, és que tot això li va gran. No vulguis tutelar-los i protegir-los tant, que són grandets i han de saber on s’han ficat, no et sembla? L’èxit, en mans d’un artista intel·ligent; no ha d’”obligar” a res; ha de ser una fabulosa oportunitat! Si ells l’aprofiten i ens porten un bon segon disc, millor per a tothom. Si no, sempre recordarem aquell grup que va fer un àlbum esplèndid i després es va diluir. Com Pep Laguarda, Family o Música Dispersa. Mentrestant, perquè no gaudir del moment?

Jordi Bianciotto