Nat_52_nov09 Víctor Nubla.
“Per a un compositor que recorre a l’improvisació, renunciar al control d’al menys una part de la seva música i, el que és més important, abandonar aquest control, no pas a l’atzar, sinó a d’altres músics, ha de ser una experiència única”. Derek Bailey
Gleipnir és el nus màgic amb què els nans lliguen el llop Fenrir perquè no pugui escapar i ferir els déus de la mitologia germànica. Abans s’havia intentat lligar el monstre amb nusos ben forts, però els desfeia, i el problema és que si Fenrir va pel món sense lligar, acabarà per trobar Odin i endrapar-se’l, la qual cosa desencadenarà la fi del món, el Ragnarok. Per això els nans opten per un nus màgic, que el llop no podrà desfer: Gleipnir, un nus simple, fet en una cinta molt fina, però formada per diversos elements: el miol d’un gat, pèl de dona, arrels d’una muntanya sagrada, tendons d’ós, l’aire d’un peix quan bufa i la saliva d’un ocell.
Provist d’aquests elements i d’altres més secrets, Pablo Rega ha donat forma a la subtil cinta de Moebius que lliga la bèstia quan dirigeix la Banda d’Improvisadors de Barcelona, de manera que allò primordial que esclata en la música improvisada col·lectiva, la turbulència, l’esgotament, els apocalipsi i els jericós, es veu obligat a conviure amb la sensualitat, el misteri, Sherezade i Alí Babà.
Rega i els seus setze lladres obren de tant en tant la cova del tresor per a que ens hi puguem acostar i apreciar les sedes de Samarkanda, l’or de Moctezuma, l’obelisc tallat en un meteorit, els manuscrits de Qumram i altres palimpsests que han anat extraient dels territoris en els quals efectuen les seves exploracions, fins a crear una Venècia exuberant, en la qual, forma i coneixement són indissolubles. Res més lluny d’El Dorado ni dels regnes perduts on els rius porten vi, les muntanyes són de formatge i dels arbres pengen garrins fets al forn de llenya. Darrere de cada conquesta hi ha un pla acuradament establert, un full de ruta per a cada exploració i un esforç cartogràfic. En resum: treball.
El mite de que els músics que improvisen depenen d’una mena de mannà inspirador i que es passen la vida fent qualsevol altra cosa fins que pugen a l’escenari i, un cop allà, esdevenen oracles per gràcia de les muses, és això: un mite. Romàntic. I la Banda d’Improvisadors de Barcelona no és pas un mite, sinó una realitat esplèndida que, de ben segur, no hagués estat possible sense l’esforç i la tenacitat d’en Serapi Soler, filantrop de l’underground i cultivador de la idea de que és precís organitzar la vida al voltant d’una capacitat, de manera que aquesta capacitat no es malgasti.
El resultat del treball de tots plegats no sembla tenir ja punt de retorn. L’orquestra avança imparable a la conquesta de l’univers sonor i en cada concert mostra una part del seu aparentment inesgotable catàleg de meravelles.
Ara només falta que al suport actual dels aficionats i de la xarxa de col·lectius i activistes, s’hi sumi un xic de suport institucional i un polsim d’interès per part de promotors i festivals, i tindrem BIB per a estona.
