Nat_52_nov09 Ramon Faura Coll.
Si no t’acabes la sopa, vindrà el Fèlix Millet i…
Ja fa unes quantes setmanes, mesos, que només sentim parlar d’aquesta, la gran bèstia corrupia, Fèlix Millet, que ha profanat el gran temple de la música catalana, buidant la caixa forta amb finalitats tant altruistes com ampliar-se la casa … Magazines de sobretaula es permeten fins i tot realitzar documentals graciosets sobre el cas Millet… com si la cosa fos una broma. La burgesia catalana és especialista en tractar com a broma els crims que comet… tots sabem sobre quin horror s’assenta la nostra renascuda cultura catalana -un invent post-romàntic de l’últim terç del XIX- sublimació burgesa finançada amb els diners de l’esclavatge, la canya de sucre i el cotó. Per què, si no, hi ha negres a Cuba?… els mateixos empresaris que van posar en peu els llaminers palaus i temples modernistes -també, i és clar, aquesta caixeta de bombons anomenada Palau de la música-, necessitaven netejar la suor negra, invertint el capital depredat en visibilitat pública…. Ai, Millet… dolent, més que dolent!…
Probablement de tota la generació finançada per aquesta burgesia de nous rics, els dos únics que es van mantenir integres van ser Verdaguer i Gaudí. I tots sabem com van acabar (¡). Casualment, cada vegada que la societat catalana rebia un sotrac perquè l’obrerisme -aquest sí, veritablement catalanista- amenaçava amb cremar quatre parròquies, els grans burgesos es posaven la barretina i construïen un nou palau. Si la cosa, tot i així, no es calmava, aquest prohoms no dubtaven a sortir fora la ciutat, bombardejar-la i dir després que tot era culpa dels Madrilenyus (1). Insignes empresaris locals, amb escultureta inclosa a Via Laietana, van finançar, anys després, el mateix bàndol nacional que desmantellaria les institucions catalanes i afusellaria al president de la Generalitat.
… I ara es lamenten del mal institucional contra aquest temple de la cultura, mirall de la societat catalana. De quina?… Afortunadament, la societat Catalana ja fa temps que ha paït Mozart, Brahms; fins i tot Albéniz… Afortunadament, la societat catalana quan pensa en compositors contemporanis no pensa en La Oreja de Van Gogh, Tracy Chapman o Jarabe de Palo (2).
Els edificis del modernisme, alguns, com a arquitectura, tenen un valor enorme, únic, total. Semànticament són repulsius. La cobdícia petrificada. L’esnobisme esgrafiat. Fèlix Millet, un de tants, participa d’aquesta lògica. Forma part del mateix estament i es serveix dels mateixos mecanismes… encara ara, en llibertat sense fiança, escoltant, al sofà de casa seva, l’últim cd de Luz Casal.
(1) Val la pena llegir l’article “La Lliga i el lerrouxisme” de Josep Coll Creixell (Extret de “Justícia Social”, òrgan de la Unió Socialista de Catalunya, 9 de juny de 1934). Podeu trobar-lo a: https://andreuespasa.blogspot.com/2006/08/la-lliga-i-el-lerrouxisme.html
(2) Tots tres programats en la temporada 2009-2010
