Nat_52_nov09 Jordi Oliveras
Contra l’èxit
En un moment de la bonica pel.lícula “The Folk Singer”, recentment projectada al festival de cinema documental musical In-Edit, un cantant comentava que quan ell era més jove estava mal vist que els músics fitxessin per grans companyies, i se’ls considerava “uns venuts”, i que en canvi ara tothom volia això. Les generacions actuals -deia- estan retrocedint el que d’altres havien avançat preservant una determinada manera de fer música, davant del mercat.
És habitual considerar que els qui desconfien de l’èxit són o bé uns envejosos que el voldrien per ells, o bé uns elitistes que només es senten a gust si el que els hi agrada és un privilegi gaudit per pocs. Però hi ha altres motius per desconfiar de l’èxit. Particularment de l’èxit mediàtic, que es diferencia de l’èxit del guapo de la classe, en que a aquest s’el pot tractar de prop i valorar si mereix el seu prestigi.
Tothom ha pogut comprovar alguna vegada com els mitjans tecnològics, que són els que garanteixen la difusió massiva, falsegen la realitat. Qui adopta una postura rara davant d’una càmera de fotos acaba quedant més “natural” que qui no ha forçat res. Per que una veu funcioni per la ràdio ha de ser impostada. La gent que es maquilla en un plató televisiu té una aparença més creïble que qui no s’hi posa res. Hi podríem trobar mil motius més per defensar que la realitat que transmeten els mitjans de masses -aquests que fan possible l’èxit- implica una distorsió i adaptació de l’original.
Els postmoderns diran que totes les realitats són iguals, i que no hi ha autenticitat ni falsedat. També hi haurà qui afirmi que un artista sempre ha d’actuar i “ser fals” per dir alguna cosa i provocar emocions. Jo no estic preparat per debats d’aquesta volada, però si que em permeto afirmar que alguna cosa s’ha perdut darrera aquesta manera de pensar que ho ha envaït tot, i que hi ha realitats que ens permeten conviure millor amb aquest món que d’altres (de la mateixa manera que no és el mateix l’economia especulativa que l’economia basada en la producció, per molt que les dues siguin realitats inventades).
I per què val la pena parlar-ne? La cosa no tindria més importància si no fos més que un divertiment per barallar-nos parlant de quins artistes ens agraden i quins no, però el cas és que el que pensem de l’èxit -per subconscient que sigui- és un motor important de tot el que passa socialment, i també de la manera que tenim de buscar la felicitat individualment. I probablement també és un motor inherent a moltes de les coses que passen que ens escandalitzen.
En definitiva, hi ha altres motius per rebutjar l’èxit, i crec que des de l’activitat cultural hi ha una responsabilitat i una tasca a fer per inventar valors (encara que només sigui una altra idea de l’èxit) que repercuteixin en una vida diferent.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.