Nat 50 juliol_09 Olga Abalos i Xavier Tort
La música a Barcelona. 50 moments.
Si cadascú hagués de fer una llista dels 50 moments més significatius del que ha passat a la música, a Barcelona, els darrers deu anys, tindríem diferents llistes, però alguns d’aquests punts segur que coincidirien.
L’enumeració per si mateixa no ens explica massa coses. Una llista en el fons és una eina per aconseguir un relat, però no és el relat. És una llista subjectiva i insuficient. Tampoc els comentaris el poden omplir. Per què? Perquè cadascú de nosaltres hem de fer la pròpia lectura i omplir amb la nostra memòria el que manca. Són 50 moments que es reparteixen entre anècdotes, vivències, concerts, aniversaris, resistències i abandonaments, dels que, com a ciutadans d’aquesta ciutat, hem format part.
Res ha fet que la música canviï radicalment. No es ni pitjor ni millor. El músic continua jugant un paper sobre l’escenari i el públic segueix demanant-ho. La música continua essent una pàgina en blanc en la que escrivim el que volem cada moment. Una mica com aquesta ciutat, que pot ser el que nosaltres (i més) vulguem que sigui.
ANY 2000
1. Manu Chao toca al Sidecar
En el moment més àlgid de l’èxit del seu disc Clandestino (1998), Manu Chao celebra diversos concerts secrets a la sala Sidecar que aconsegueixen un ple absolut i deixen molta gent a les portes del local. L’esdeveniment és la clara consolidació de tot un moviment basat en el mestissatge estètic i musical com a progressisme, i que inclou formacions com Ojos de Brujo, Macaco, Bazuka Matraca, Delinqüentes i Muchachito Mondo Infierno. Deu anys més tard, aquest moviment contestatari de la nostra època, encara perdura. XAVI TORT
ANY 2001
2. Tribunal Constitucional: Sentència 119/2001 del 24.5.2001: “El soroll vulnera els drets fonamentals”.
La sentència del Constitucional va permetre que a partir de llavors es paguin indemnitzacions als afectats pel soroll i es tanquin els bars responsable (per dir-ho d’una manera planera). Però també ha fet que per valorar el nivell d’afectació que produeix el soroll es mesuri el so quantitativament (en decibels) i no qualitativament. El so, i la música per extensió, passa a ser legislat per lleis de medi ambient que regulen la contaminació acústica, un fet ple d’incongruències. Cal afinar les legislacions perquè a l’hora de parlar de so pesi més el fet cultural que no els decibels. OLGA ÀBALOS
3. Nova llicenciatura superior de música: naixement de l’ESMUC
Que Barcelona i, per extensió, el territori català, tingués per fi una llicenciatura pública d’aquestes característiques va significar fer un pas cap a una normalitat merescuda. A més de modificar el pla curricular per a aquests estudis d’equivalència universitària, el naixement de l’ESMUC ha ajudat a revifar escenes fins ara una mica encarcarades com la jazzística o la de la música tradicional dotant-les de músics amb sang nova i fresca i ganes de menjar-se el món. O.A.
ANY 2002
4. Revista Nativa
De la gestora musical Indigestió sorgeix el primer número de la revista bimestral i gratuïta Nativa, revista pionera en la reflexió musical. A més a més suposa una plataforma d’opinió pels músics i una font d’informació de sectors musicals de poca difusió. Creant un espai amb una visió musical –com a ens global que va més enllà de preocupacions estilístiques- omple un buit en un mercat marcat pel mercantilisme i l’excessiva especialització tendenciosa. X.T.
5. So de Barcelona
Els cartells dels grans festivals que se celebren a Barcelona palesen un auge de formacions nascudes en aquesta ciutat. Són formacions amb membres de diferents procedències estilístiques i, doncs, força diferents entre sí. Però constituïdes per músics que viuen, creen i assagen a la ciutat. Per això, coincideixen de vegades en algun bar. Així 12Twelve, Sidonie, Mishima, Pastora, Songstore, Facto Delafé, etc., no comparteixen estils, però sí que comparteixen locals, temps, festivals, bars i ciutat. X.T.
6. Nous segells: Bankrobber, Foehn Records, Cydonia i Sinnamon
Sinnamon Records va esdevenir el tercer cap d’un monstre que porta el mateix nom, Sinnamon, bicèfal fins llavors gràcies a la propietat i gestió de l’antiga Zeleste i la promotora musical del mateix nom. Representava un nou model d’empresa de gestió musical amb una forta ambició econòmica que contrastava amb el projecte de Bankrobber, Foehn Records i Cydonia, petites discogràfiques nascudes el mateix any que volien donar sortida a una nova collita de músiques locals i que apostaven per l’especialització com a resultat de creure en un projecte molt personal i únic. O.A.
7. El Harlem fa 15 anys
El club dirigit per Daniel Negro ha anat resistint al llarg dels anys com una sala transgressora que ha donat primeres oportunitats a molts músics. De fet, és la sala de concerts més antiga de Catalunya (tres anys més tard rebria el premi a la Difusión de la Música de la SGAE). Pel seu escenari han passat des de Pau Riba a Ojos de Brujo, s’han format jazzmans i, darrerament, la sala s’ha convertit en un punt de trobada pels aficionats als sons llatins, a la música brasilera, i fins i tot, al Rock fusió. O.A.
ANY 2003
8. El “No a la guerra”
La cerimònia dels premis Goya d’aquell any va posar de moda portar l’adhesiu de “No a la guerra”, una manera de fer públic un posicionament polític de forma discreta. Als actors més compromesos (com la família Bardem) s’hi va unir el col·lectiu de músics, poc predisposat, normalment, a mostrar la seva opinió (tot i que sempre es pressuposa que l’art ha de ser d’esquerres, no se sol dir en veu alta). Recuperar l’afany de crítica pública és sempre positiu. O.A.
9. El Sónar no vol créixer més
Coincidint amb el seu desè aniversari el X Festival de Músiques Avançades i Art Multimèdia Sónar assoleix el seu rècord d’assistència en registrar 100.000 assistents en aquesta edició, erigint-se així com una permanent ”exposició universal de Barcelona”, ja que se situava en l’avantguarda del món de la música electrònica i de les noves tecnologies a nivell mundial. És pioner d’un modern fenomen social en el qual conflueixen el coneixement, l’intercanvi logístic, l’entreteniment i les arts. X.T.
10. Número 100 del Mondo Sonoro
La revista musical gratuïta Mondo Sonoro celebra, el 23 de setembre al BAM, en el marc de les festes de la Mercè, el seu número 100 que sortiria a l’octubre. L’esdeveniment Mondos of Rock va tenir lloc a l’estació de França, i per l’escenari de Mondo Sonoro va lluir de la mà de bandes com Fundación Tony Manero, Tuesday Afternoon, Madee, Cecilia Ann o Sidonie a base de versions dels seixanta, setanta i vuitanta. En acabar els concerts Macaco oferí una batucada i els Dj’s Amable i Undo s’encarregaren del ball fins a altes hores de la nit. X.T.
11. Primera edició de l’In-èdit Festival
El Club Elena, al barri de Gràcia, amb olor a tancat i amb aquelles butaques de vellut vermell, va acollir el debut d’un festival de cinema predestinat a reunir malalts de la música, mitòlegs, homes i dones de les cavernes i, com s’ha comprovat al llarg de les edicions posteriors, gent in en general desitjosa de deixar-se veure. Organitzat per la gent d’En Silencio, l’In-èdit proporcionà l’immens plaer de poder veure en una pantalla de cinema documentals musicals de tots els gèneres. Un plaer que afortunadament es repeteix cada tardor. O.A.
12. Concerts de pagament al BAM?
Aquell any, el director del festival Albert Salmerón declarava que l’objectiu del Barcelona Acció Musical, després de deu anys de vida, seguia sent “portar la música al carrer”. Aquestes paraules contrastaven amb la novetat d’aquella edició: per primera vegada, el certamen oferia alguns concerts de pagament a l’Estació de França, cosa que va obrir un animat debat públic sobre quin tipus de festival havia de ser el BAM. Dos anys més tard, en el 2005, tots els concerts tornaven a ser gratuïts. O.A.
13. El boom del Myspace. Visca l’autoproducció!
El Myspace va néixer com una xarxa social virtual el 2003, però de seguida va revolucionar la manera en què es concebia la creació i la promoció musical. La necessitat d’una discogràfica que recolzés la música començava posar-se en dubte. Dubtes que tendien a convertir-se en una evidència a mesura que la tecnologia per a fer gravacions musicals estava, cada vegada més, a l’abast de tothom. Els grups de Barcelona s’han apuntat, des d’un inici, al Myspace, aprofitant la seva gratuïtat i creant una xarxa social de comunicació impensable fins aquell moment. O.A.
14. Aina se separen
Amb més de 400 concerts fets (també gires per Europa i pels Estats Units) i una desena de referències discogràfiques (entre elles, tres discos publicats a Bcore), Aina (Artur Estrada, Pau Santesmasses, Xavi Solà i Álvaro Solà) se separaven després de vuit anys de trajectòria. Representaven una manera molt honesta i sòlida d’entendre la música, d’una filosofia do-it-yourself que tant ha calat dins l’escena Hardcore, Punk Rock o com es prefereixi anomenar. Ho deixaven per una qüestió de creativitat, no per manca d’il·lusió (poc després, l’Artur – veu i guitarra – tornaria a escena amb Nueva Vulcano). Van acomiadar-se del públic amb una gira per vàries ciutats de l’estat i amb la publicació de dos EPS amb alguns temes inèdits. O.A.
ANY 2004
15. Fòrum de les cultures
El 9 de maig s’inaugura el primer Fòrum Universal de les Cultures, que tracta temes com el desenvolupament sostenible, les condicions per la pau i la diversitat cultural. Durant 141 dies les instal·lacions construïdes per l’esdeveniment van ser visitades per 3.323.123 persones, que també comptà amb nombrosos espectacles de dansa, teatre, cercaviles i concerts. El que destacà d’aquests últims fou la música ètnica de Gilberto Gil, Incredible String Band, Cesaria Évora, Alim Qasimov o Khaled. X.T.
16. G’s Club. Cap més dimarts G3G al Sidecar
Aquest any es tancà el G’s Club (organitzat pel segell G3G), després de tretze anys d’una programació arriscada. Els dimarts al Sidecar foren el quarter general de tots aquells als qui interessava la música experimental i també fou epicentre de diversos projectes. Per allà van passar Raèo, Superelvis, Macromassa, H. Kobayashi, P. Bastien i, en definitiva, tota una generació que visqué una edat d’or mentre aquell club li donava unitat i vigència. El tancament ocasionà un buit que mai més ha estat cobert. X.T.
17. Muchachito Bombo Infierno i el retorn de la rumba
Comença a despuntar la nova rumba catalana, fruit d’una llarga tradició, que recupera l’esperit dels grans pioners dels anys 70 com el G.Pérez, El Pescaílla i el Peret. La seva base consisteix en la tècnica del ventilador, però ara està carregada de dub o hip-hop i d’altres aires mestissos com la cumbia i el reggae. Uns bons exemples són Ojos de Brujo, Muchachito Bombo Infierno o la Troba Kung-Fu. Personatges com Carles Mestre representen la nova fornada, devota d’aquells antics mestres i de la rumba quinqui dels vuitanta. X.T
20. Arco y flecha, programació continuada
El Mercat de les Flors acull, des del 2004, una de les programacions musicals més arriscades: la de la promotora Arco y Flecha (AYF), que des del 1994 porta a Barcelona, i a la resta de l’estat, propostes de jazz d’avantguarda i músiques improvisades. La promotora musical va voler consolidar-se com a programador establint un fil conductor entre els concerts i convertint-los en un lloc de trobada dels aficionats d’aquest tipus de música. Aquella primera temporada d’AYF va acollir músics com el bateria Joey Baron (col·laborador de John Zorn), Tim Berne, Ken Vandermark o William Parker, entre altres. O.A.
ANY 2005
19. ScannerFM guanya el Premi Ondas.
Dalí deia que un dia Figueres seria el centre del món. Amb el temps s’ha comprovat que la seva premonició no era del tot certa però que, en certa manera, tenia raó: les noves tecnologies de la informació han fet que es passi del localisme a l’universalisme. Les fronteres desapareixen d’una manera vertiginosa gràcies a Internet. Scanner Fm va començar sent una iniciativa de ràdio digital feta a Barcelona, i va anar creixent fins a arribar a ser la ràdio de molta gent. El premi Ondas que van rebre el 2004 va significar el reconeixement d’un medi encara amb poc prestigi (com també ho són els diaris digitals), però de gran presència entre la població. Avui en dia, és la ràdio oficial de festivals com el FIB, el Primavera Sound o el Sónar i té una graella amb una gran varietat musical, tot i que alguns locutors són amateurs, potser l’únic punt a millorar. O.A.
20. El Primavera Sound creix i es trasllada al Fòrum
Aquella primera edició del PS al Fòrum aixecava sospites. L’organització va abandonar el recinte del Poble Español amb la intenció d’evitar les cues i les molèsties de la calor, i volien fer un salt qualitatiu i quantitatiu. El desert de ciment, des d’aquell moment, permet una millor mobilitat de públic (són 27 hectàrees), hi ha més espais per seure i beure. En aquella primera edició, hi van assistir unes 44.000 persones. La ciutat havia trobat una manera d’utilitzar l’espai: més tard hi aterrarien el BAM, la Feria d’Abril i el Summercase. O.A.
21. El “Desglaç” del flamenc en català
L’atreviment del cantaor de Badalona Miquel Poveda va fer obrir els ulls a molta gent. A Catalunya sempre hi ha hagut una gran tradició de flamenc però semblava gairebé un tabú cantar en una altra llengua, tot i que el català és la llengua comuna de gran part de la comunitat gitana. El disc “Desglaç”, que musicava poemes de Martí i Pol i Jacint Verdaguer entre d’altres autors, va ser un gran intent d’aprofundir en el sentiment flamenc reafirmant la pròpia cultura. Què va ser el millor? Les bones crítiques que va rebre de la resta de l’estat pel seu directe. O.A.
22. Disc Made in Barcelona
Potser caldria anar pensant en fer-ne un segon volum, si encara es pensa que publicar aquest recull va servir d’alguna cosa. El disc va publicar-se amb la intenció de fer un resum dels grups que circulaven per la ciutat (Standstill, Mishima, Nueva Vulcano, 12twelve, Refree, etc.) i que, suposadament, compartien un mateix sentiment d’independència. Desconec si d’aquí uns anys ens ajudarà a entendre millor el que passava a la ciutat en aquest moment de canvi de mil·leni. O.A.
23. AB, Abarna, desapareix.
Després de deu anys lluitant per sortir de l’impremta, Yolanda Muelas tancava la barraca del que havia estat el seu projecte personal i que no havia deixat indiferent a ningú. L’AB, nascuda com una agenda musical de Barcelona anomenada Abarna, va anar transformant-se fins a convertir-se en una revista de tendències. I en aquest camí, va tenir fans i va crear-se molts enemics, va ser copiada, va revifar el sector de la premsa gratuïta, va posar el seu gra de sorra en el desprestigi de la professió (pots escriure, però sense cobrar) però alhora va ajudar alguns periodistes a ser-ne de veritat. Recordo que el primer número va ser gratuït i el van repartir durant el primer Pop Festival de Badalona, el 1995. Era la peça que li faltava a una escena local independent que tot just començava la seva dècada de glòria. O.A.
24. Jornades Copyfight al CCCB
Se celebren les jornades Copyfiht al CCCB per debatre el problema de la restricció cultural degut als estrictes drets d’autor. Són presidides per Lawrence Lessig, portaveu del corrent crític Copyleft que cerca més liberalització de la propietat intel·lectual per tal de legitimar les noves tecnologies i flexibilitzar la creativitat. Una de les preguntes que es plantejaven com a nucli del problema fou: és ètic comercialitzar amb la cultura? Una iniciativa necessària pel desenvolupament cultural. X.T.
25. Programació continuada a l’Heliogàbal
Prop del seu desè aniversari, l’Heliogàbal, un emblemàtic bar de Gràcia, es transforma en un local que deixa de ser un punt de reunió irregular per esdevenir un local de referència per la regularitat i varietat de la seva programació. Per assolir-ho, estructura la setmana per dies amb sessions de jazz, música experimental, música diversa i trimestres de poesia. D’aquesta manera, el local ha aconseguit la fidelitat del seu públic i una hiperactivitat artística sense precedents a la ciutat. X.T.
26. Mishima canta en català
L’aparició del flamant Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa de Mishima, gairebé íntegrament cantat en català, suposa un dels esdeveniments consolidatius de l’escena pop catalana, fins i tot des dels estrats de la música independent. Aquesta es desfà de la vella etiqueta que els identifica amb una generació de Rock subvencionat que no responia al gust d’uns quants músics que per por a ser-hi inclosos cantaven en anglès des de ja feia uns quants anys. X.T.
27. Les sessions del Powder Room i The Boiler
Des dels anys 80, l’escena soul i mod de la ciutat s’ha buscat els seus petits reialmes per sobreviure i retroalimentar-se. Quan van desaparèixer les cites del club “Magic in The Air”, Barcelona va quedar orfe d’esperit clubbing vintaje fins l’arribada de The Boiler, itinerant, i les sessions The Powder Room a la sala Apolo, que han posat, definitivament, la ciutat en el mapa europeu dels circuits de DJ especialitzats, com l’escocès Keb Darge, pare del Deep Funk. O.A.
ANY 2006
28. Etude records
Pau Torres viu actualment al Canadà i des d’allà dirigeix el seu segell discogràfic, Etude Records, una petita joia nascuda el 2006 amb la qual va voler donar sortida a una escena musical vinculada a les músiques improvisades i experimentals, gairebé l’underground de l’underground. Gràcies a ell, músics com el Ferran Fages, l’Alfredo Costa-Monteiro (exmembres del col·lectiu IBA) o l’Andreu Martínez han pogut publicar discos i tenir una certa repercussió arreu del món. O.A.
29. L’Espai desapareix
Després d’un any d’especulacions sobre el seu futur, el 31 de desembre l’Espai de Música i Dansa tancava les seves portes per traslladar la seva programació musical a la sala polivalent de l’Auditori i la de dansa al Mercat de les Flors; i perdia, així, la seva marca. Havent ofert una programació continuada des de l’any 1992 se suma a la llista de sales mitjanes que no troben continuïtat a la ciutat i són absorbides per les grans instal·lacions oficials.
30. Obre la [2] de l’Apolo
L’Apolo amplia l’oferta amb l’obertura de la sala [2]. D’aquesta manera, s’incrementen els espais en funció del tipus de programació: la [2] ofereix concerts més modestos, de caire local i amb vocació de club i cobreix tendències més alternatives, a nivell dels directes i de la discoteca. A la sala principal, en canvi, s’ofereix una programació, en part, més multitudinària en els concerts i en les sessions de Dj’s de tendències techno. L’ampliació ha ajudat molt l’escena local. X.T.
31. Batonga s’acomiada
La revista especialitzada en músiques d’arrel Batonga, fundada el 1999, plega en el seu número 75 degut a problemes econòmics causats pels canvis de les prioritats publicitàries, així com pel desgast del mercat discogràfic, juntament amb l’estancament que suposa la supremacia dels festivals. Desapareix en un moment en el que l’interès per les músiques del món augmenta dia a dia, cosa que suposa un gran buit informatiu per tots aquells que volen endinsar-se en aquest complex i dispers gènere musical. X.T.
32. Desaparició de Dj Sideral
Mor Aleix Vergés, alies Dj Sideral. Mor el 19 de juny a causa d’una aturada cardiorespiratòria. Amb ell també mor el liderat d’un eclèctic moviment techno que serà viu durant bona part de la dècada dels 90. Essent un dels primers Dj’s residents del Nitsa, de seguida es convertí en el Dj català de més projecció internacional. Representà un pont entre les tendències dels primers anys d’aquella dècada amb el so madchester dels seus Peanut Pie, i l’eclosió techno que va venir poc després. Va aconseguir publicar alguns àlbums. X.T.
33. Els festivals es multipliquen: Summercase, Pop Arb, Faraday Fest
Barcelona necessita més festivals de música? L’enorme oferta que va haver-hi a partir del 2006 feia preveure una saturació del mercat i convidava a pensar en la música en directe com l’única realitat rentable del negoci musical. Sigui com sigui, festivals com el Pop Arb o el Faraday s’han incorporat en el calendari d’una manera molt elegant i sent fidels a una manera de programar constructiva i amb personalitat. Altres festivals, com el Summercase, aixequen desconfiança per una programació sense concessions, tot i la venda de tiquets i l’acceptació popular. O.A.
34. Pla estratègic de la música a Gràcia
Es redacta el Pla estratègic de la música a Gràcia que pretén donar solucions, a partir d’un diagnòstic de la situació actual, per tal de millorar les infrastructures, oferir programacions de tots els formats i tendències, apostar per la cultura musical d’arrelament popular, fomentar la creació i la fusió d’estils, millorar la situació a nivell d’imatge per a la subsegüent integració dels músics, així com millorar l’educació musical a un barri ja de per si molt actiu amb el fet musical. X.T.
35. 12Twuelve es passen al jazz amb “L’Univers”
Matisem: 12twelve mai ha fet jazz ni free jazz, per molt que ho hagi dit en portada el Rockdelux. “L’Univers” (Acuarela, 2006), segon disc del grup, enregistrat amb Steve Albini a Xicago, la banda de post rock va obrir una línia de composició més melòdica i acústica amb la introducció del saxo i el contrabaix, jugant a fer petites improvisacions i demostrant un gust exquisit pel soundtrack. La seva separació, l’any 2009, va trencar l’interessant camí d’exploració musical que havien trobat. O.A.
36. Torna l’Ona Laietana
En l’edició del Festival LEM es programa un homenatge a l’Ona Laietana anomenat Anamnèsia. Hi participen l’Orquestra de Cambra Vila de Gràcia amb el suport elèctric per tal d’interpretar temes de Secta Sònica, Blay Tritono i Música Urbana. L’esdeveniment palesa un renovat interès cap a aquest ric moviment dels anys 70 que, partint del rock progressiu i el jazz, no tancava les portes a influències populars catalanes i mediterrànies, un camí que, els últims anys, va impregnant la música que d’aquí. X.T.
37. El primer Concurs de Jazz de Barcelona
Encara és una iniciativa molt desconeguda pel gran públic, però cada vegada més coneguda entre els aficionats del jazz que veuen com aquest certamen està captant, des de la seva primera edició, la participació dels cadells de l’escena catalana. Cadells com Jordi Berni, Santi de la Rubia, Marco Mezquida, Ramón Prats o Anna Luna tenen una ajuda per a aconseguir viure de la música. Tot va començar gràcies a una idea de Fede García, un gran aficionat al jazz. O.A.
38. MP7, Músiques en Procés
Que un espai com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona aposti per cicles i activitats que convidin a la reflexió de la societat actual no hauria de ser cap cosa destacable, però potser no cal donar-ho per fet, ja que la música és potser l’art que més es deixa de banda a l’hora d’usar-la, d’interpretar-la com a reflex de la societat en la qual és creada. Els cicle MP7, músiques en procés trenca aquesta tendència i obre un punt de reflexió amb la programació de concerts interessants i xerrades al voltant d’aquest, és a dir, “sessions de creació, mescla i debat sobre les músiques populars contemporànies”. O.A.
2007
39. Sobretaules de Bankrobber
L’aparició de Bankrobber a escena, tot i ser de La Bisbal de l’Empordà i reconèixer públicament el seu orgull rural, és un bon exemple de com, pas a pas, els projectes personals poden fer-se grans i madurs si els alimentes amb molt d’amor. No massa grans, tampoc cal. El cicle de Sobretaules que van iniciar ha aconseguit reunir músics del seu segell, com Guillamino, Ramon Faura, Mazoni o Sanjosex amb d’altres músics barcelonins i fer-los voltar per Catalunya, aquest territori de 32.000 km2 que hi ha darrera de Collserola. O.A.
40 Obres al Tradicionàrius
Després de dos anys i mig d’obres de rehabilitació el CAT reobre de nou i esdevé la seu (durant aquest temps traslladada als Lluïsos de Gràcia) per la 21ª edició del Festival Folk Internacional Tradicionàrius. El renovat centre disposa ara d’un teatre-auditori amb una capacitat de 400 persones, una sala d’exposicions, un bar, dues aules i d’altres espais en una àrea de 1.400 metres quadrats. En aquest any inaugural, les actuacions anaren a càrrec de El Pont d’Arcalís, Violines, Marc Egea i La Carrau, entre d’altres. X.T.
ANY 2008
41. Nova ordenança: 191 bars renoven la llicència de bar musical
Des del gener, entra en vigor la nova ordenança segons la qual els 191 bars que tenen llicència de bar musical poden reprendre la seva programació sempre i quan s’estableixin les mesures d’insonorització necessàries per garantir el descans dels veïns i que no hi hagi cap pista de ball (només reservades a les discoteques). Així, tímidament, es reprèn l’activitat programadora després del desencant sofert a la ciutat pel tancament de diverses sales emblemàtiques de petit i gran capacitat, com el London Bar o La Paloma. X.T.
42. Exgae
En una època històrica en què el concepte pagar per escoltar música ha, pràcticament, desaparegut, són cada vegada més freqüents les iniciatives que posen en dubte el sistema de gestió de la SGAE, que controla els drets d’autor en aquest país. La creació de Creative Commons ha ajudat a obrir una nova via de pensament. La plataforma Exgae, impulsada per l’assessoria política Conservas ofereix, també, reflexió i ajuda jurídica per a qui vulgui fer més gran les esquerdes del model de la SGAE i deixar en evidència “els seus abusos”. S’acosten nous temps. O.A.
43. Moviment indie-folk
Influïda per certs moviments sorgits del mercat anglosaxó, capitanejats per figures com Devendra Banhart, Bill Callahan o Sufjan Stevens, comença a despuntar una nova escena folk amb vocació psicodèlica a la ciutat. Així es mostren, cadascú amb el seu bagatge, l’estranyesa d’Albaialeix, el minimalisme emocional de Bedroom, l’elegància de Ten Thousand Islands, l’eclecticisme de Suma o el ruralisme d’Anímic que, tanmateix, són distintes cares del nou folk de Barcelona. X.T.
44. Les Aus toquen amb Lydia Lunch
Calia que vingués una noia de Nova York per a que comencessin a aparèixer dos personatges prometedors de l’escena de Barcelona, Arnau Sala i Dalmau Boada. Seguint la proposta del guitarrista Marc Viaplana, Les Aus van acabar acompanyant la poetessa de Nova York, i resident al Maresme, en una actuació. La química entre aquestes dues generacions de músics va ser tan forta que sembla que, tot i la intermitència amb la que es troben per tocar i actuar, mai es trencarà. O.A.
45. Standstill: Vivalaguerra
El darrer disc d’aquests barcelonins és EL disc. Tal i com expliquen en el seu documental 10 años y una zanahoria, o lluitaven per tirar endavant, superar el desgast dels deu anys a la banda, o desapareixien. El grup havia fet una aposta personal per dedicar-se en exclusivitat a la música i la dificultat per aconseguir-ho ha estat tan gran que “Vivalaguerra” és un cant a la lluita del dia a dia, és un treball autoeditat amb el qual reafirmen, encara més, la seva independència. L’autogestió de sentiments i de l’economia sembla que és un bon camí per sobreviure. O.A.
Any 2009
46. Taràntula: descàrregues lliures dels seus discs a la xarxa
Com ja varen fer, de forma pionera al nostre país, amb el seu primer disc Esperando a Ramón (Producciones Doradas, 2006), els Taràntula llancen Humildad Trascendental (Producciones Doradas, 2009) per ser descarregat gratuïtament a través d’Internet. Fet amb una certa actitud espontània, vital i nihilista, és una prova de la seva condició intrínseca d’amateurs i del do it yourself del món indie. Així, se sumen directa o indirectament al moviment Copyleft, que cerca democratitzar i liberalitzar la cultura. X.T.
47. Música en viu a TV3: De Prop + Anima
Sembla una paradoxa que en un mitjà amb tants micròfons i tècnics de so com TV3 no es pugui fer música en directe més sovint. Algú sap per què aquest 2009 no hem tingut més concerts en directe del programa De Prop de TV3? Una iniciativa com la del periodista Jordi Turtós de fer un programa de concerts en directe a la televisió mai hauria de desaparèixer. El programa Ànima, que substitueix tots els programes de cultura de la graella, aposta parcialment pels directes (bé, hi ha un grup tocant dos temes), però queda curt. O.A,
48. 25 anys de Fresh Sound
Amb una festa sonada a la sala JazzRoom, el segell Fresh Sound, un projecte personal de Jordi Pujol, va celebrar els seus 25 anys d’existència envoltat de músics, programadors, periodistes i aficionats. Vint-i-cinc anys després, encara es mou guiat pel cor: publica, potser, més discos dels que li convindrien (el seu catàleg converteix Fresh Sound en un dels cinc segells més importants de món del jazz). Vulgui o no, sempre se’l recordarà per haver gravat el primer disc de Brad Melhdau. O.A.
49. Fi de l’imperi Sinnamon?
És la fi de l’imperi Sinnamon? El fet que aquest 2009 la productora barcelonina hagi decidit no fer el festival Summercase, juntament amb la cancel·lació de l’Ola Festival, del Dr.Love Festival, del Daydream Festival i del Dance Wekend Festival, ha despertat totes les sospites. Què passa? Els rumors de crisi financera estan a l’ordre del dia, cosa que alimenta encara més les veus crítiques que acusen Sinnamon de competència deslleial i d’estirar més el braç que la màniga. Sigui com sigui, no es pot negar que l’entrada en escena de Sinnamon, com a discogràfica i com a promotora i gestora del Razzmatazz, va reanimar l’oferta musical de la ciutat. O.A.
50. 100 numeros de la revista JAÇ
És un fet inèdit que una revista de jazz en català publiqui el seu número 100. Nascuda ara fa 5 anys com un projecte de risc, la revista JAÇ ha sobreviscut gràcies a l’entusiasme general de músics i programadors que per fi han trobat un mitjà que els té en compte i que parla d’ells. “Cuadernos de Jazz”, la revista estatal amb més repercussió sempre ha ignorat el jazz fet aquí. O.A.
