e Article: La digitalització i el futur de la música | Nativa
Skip to content


Article: La digitalització i el futur de la música

Escrit el 01/08/2009 per Nando Cruz a la categoria Articles "Nativa".
Tags:

Nat 50 jul_09 Nando Cruz

Qualsevol intent de preveure quin serà el futur de la música pot quedar ridiculitzat amb l’aparició de noves tecnologies. Hem sigut testimonis dels canvis en els nostres hàbits de recerca i consum musical i en els mètodes de treball dels artistes causats per la lliure circulació de cançons que va generar la digitalització d’arxius sonors. Potser, si fem un balanç del que ja està passant tindrem més arguments per posicionar-nos davant aquest nou ordre que tan emprenyats té uns i tan engrescats té uns altres.

En el darrer número de ‘Nativa’, el Ramon Faura s’enfrontava a l’etern debat de la gratuïtat de la música i dels drets dels autors; debat etern, no perquè porti anys sobre la taula, sinó perquè costarà tancar-lo. Començava dient que “allò que inevitablement ha de passar mai pot debatre’s en termes morals”. Això, no ho tinc clar. Fins i tot, diria que avui el terme ‘inevitable’ és relatiu, ja que l’home pot causar i evitar gairebé qualsevol cosa. En teoria, l’huracà Katrina va ser un fenomen natural, però se’n podien haver previst i minimitzat el seus efectes. I, de fet, avui, tots tenim un argument moral amb què posicionar-nos davant d’aquella catàstrofe.

Amb la digitalització de la música passa el mateix. Hi ha qui ho veu com una catàstrofe, encara que el seu origen no sigui natural; bé, excepte si considerem que la cobdícia de la industria musical a l’hora de cercar un sistema més barat de producció i distribució és natural. I encara més natural que el consumidor hagi après a beneficiar-se’n. Però tenir música gratuïtament no és l‘única conseqüència de la digitalització. A continuació n’assenyalo deu més: algunes que ja són una realitat, algunes que no havíem previst i d’altres que, potser, ni es facin realitat. És sabut que preveure el futur de la música és tan difícil com endevinar quina serà la propera cançó de l’estiu.

Hi haurà concerts cada dia…

Aquesta és la primera teoria: com que els grups ja no fan diners amb els discos han d’actuar més. Però molts dels que abans sortien de gira amb el recolzament econòmic de les discogràfiques ara s’ho han de pensar dues vegades més abans d’arriscar els seus diners. Prefereixen esperar que un festival els truqui. Si analitzem l’agenda de 2009 veurem que el nombre de gires de grups estrangers no creix. I els que venen ja estan consolidats o en eclosió. Cada cop n’hi ha menys que s’arrisquin: si abans la venda de discos podia indicar el nombre de gent que podria anar-los a veure. Fer el mateix càlcul amb les descàrregues gratuïtes és més difícil. I actuar per promocionar un disc té ja poc sentit.

És cert que aquesta nova manera d’entendre el negoci musical suposa un retorn als orígens. Quan encara no existia la industria del disc, els músics vivien de cantar pels pobles. Això dóna més vida a la música, però també genera exclusió: els que volen compondre a casa però no volen tocar en viu, els que per la seva edat o per una malaltia no poden desplaçar-se i, potser, els de països del tercer món on la pirateria sempre ha existit i que,  fins ara, vivien dels discos que venien a occident. Els sortirà a compte venir de gira?

…Però de grups locals

Sempre serà més barat moure’t per la teva ciutat (o pel teu país) que pagar avions i hotels. Si les sales tenen l’agenda plena amb molts mesos d’antelació és perquè els grups locals no paren d’actuar, almenys a Barcelona. Potser aviat ens trobarem que durant el curs predominaran els concerts d’artistes nacionals i els festivals es convertiran en l’aparador on veure els grups estrangers.

La liberalització progressiva de la música en viu està fent que a Barcelona cada cop hi hagi més sales petites on tocar (gairebé n’hi ha més que botigues de discos!). Sovint, el grup té una paradeta a la sortida i ven discos. Comencen, també, a proliferar gravacions casolanes amb cobertes artesanals: edicions limitades (i fins i tot vinils) que trenquen amb l’aspecte industrial del CD. Són discos que mai es vendran per internet, que potser et pots baixar gratis, però que creen un vincle íntim entre artista i comprador.

Consumirem música low cost

Quan no tens clar si recuperaràs la inversió feta en un disc és normal que intentis enregistrar-lo amb un pressupost ajustat. Això ja està passant ara. Afortunadament, més diners invertits no asseguren més talent, així que un disc fet amb quatre euros en una habitació de Gràcia pot ser més excitant que un fet amb sis milions en estudis de Seattle i Berlin.

D’altra banda, una producció barata dona una sensació d’autenticitat. Mai havia hagut tants discos on la intenció és més important que la qualitat: són gravacions de textures cutres, amb sensació d’urgència, en un ambient casolà, etc. Ara bé, durant quants anys ens excitarà aquesta mena de disc? No arribarà un dia que voldrem tornar a sentir-ne un de barroc i exquisit? I què passa si ara un músic domèstic vol donar un pas més enllà i enregistrar les noves cançons a Nashville amb músics d’estudi? Qui pagaria tot això?

Potser les discogràfiques (o empreses no necessàriament expertes en el negoci musical com ara Hear Music, filial d’Starbucks) siguin el lloc on anar a demanar préstecs per fer discos cars. Això ja ho deia Tom Waits fa anys: les discogràfiques són els bancs dels músics. Es clar que ara el risc de no recuperar la inversió és més alt i les negociacions poden ser més dures.

Tots serem amateurs

De la mateixa manera que es tendeix a fer discos amb pocs diners, els grups estan aprenent a fer-s’ho tot sols. Si saps tocar el violí, el toques. Si no, no hi ha violí. O, com a molt, truques un amic que el sap tocar. Però, es clar, t’ho fa com un favor, sense cobrar. A la llarga, això afecta els ingressos dels músics que viuen, entre altres coses, de tocar en discos aliens. I quan a un gremi se li tanquen les sortides professionals tendeix a decréixer.

Un panorama així pot convertir l’amateurisme, més que una opció, en la única via. Si no hi ha diners per pagar professionals, si no hi ha diners per formar-se com a músic, si la música s’ha de convertir en un hobby per  a futures generacions d’artistes que s’hauran de guanyar la vida amb altres oficis tot quedarà en mans del talent innat (i del software dels ordinadors).

No vendrem discos, vendrem el nom

El patrocini és la via directa per obtenir diners. Fins fa uns anys aquesta opció només la contemplaven els artistes comercials. Ara ningú la descarta. Hi ha indies que vesteixen texans Levi’s per sortir en revistes i altres que graven en exclusivitat per al CD del ‘Dia de la Música’ de Heineken (com si el Dia de la Música fos seu!). Es clar, cadascú juga en la seva lliga: mentre Rosario Flores anuncia Nocilla, Violadores del Verso toquen a l’Espai Movistar, Jeremy Jay fa un concert exclusiu a la carpa Ray Ban i Senior i el Cor Brutal fa publicitat del restaurant d’un amic al seu CD. Fer-se l’autèntic en aquest clima tan viciat és un suïcidi per a qualsevol grup.

I aquestes només són maniobres a cara descoberta. El que s’acorda als despatxos no ho sabrem mai, però ja hi ha agents oferint que grups com Pussycat Dolls esmentin una marca en la tornada o el títol d’una cançó per diners. Fins i tot en aquesta xarxa dels sense contracte que és myspace es treballa en fórmules per fer que els grups entrin en la roda del patrocini i els ingressos addicionals per presència en anuncis, pel.lícules, videojocs…

Viurem davant l’ordinador

Hi ha estudiosos que diuen que els grans canvis musicals són fruit de grans evolucions tècniques: l’electrificació de la guitarra va dur el rock, el sample va dur el hip-hop, els sintetitzadors van dur les músiques electròniques… La digitalització no ha generat cap estil, però sí una nova manera d’escoltar la música (reproductors lleugers, telèfons mòbils…) i, sobre tot, de rebre-la.

L’ordinador ja és una font principal d’informació i porta d’entrada de gairebé tota la música que sent molta gent (quasi sempre, mentre fa altres coses). Ara que cadascú pot ser el seu propi prescriptor musical, les cançons directes i d’impacte immediat tenen un clar avantatge en l’infinit magatzem d’internet. I això ja condemna les cançons de cinquena escolta.

Saquejarem els magatzems

Al magatzem de les discogràfiques hi ha un fotimer de discos descatalogats dels darrers 60 anys. Són gravacions que podrien enriquir la vida a molta gent i servir d’inspiració de nous artistes, però com que reeditar-los no és rendible econòmicament segueixen allà tancats. Els blocaires, especialitzats en mil i un estils del món, estan digitalitzant aquests vells vinils i els estan penjant a la xarxa. Així, músiques que aviat haurien quedat definitivament oblidades poden viure una segona oportunitat. Tot un regal per artistes que van ser considerats massa avançats o, simplement, uns penjats, i que, amb la sensibilitat dels nous temps poden veure revisat el seu cas.

Centrifugarem els estils

La velocitat amb què viatja avui la música fa que estils que encara estan prenent forma es facin servir d’ingredients per a noves barrejes. És com tenir milers de científics treballant en els resultats del dia anterior d’aquesta infinites xarxa de laboratoris: les combinacions són encara més infinites. Si Mulatu Astatke va haver d’anar a estudiar a Anglaterra, descobrir el jazz a Boston, formar un quintet de jazz a Nova Iork i tornar a Etiopia per exposar el seu invent, l’ethio jazz, avui un jove de Veneçuela pot baixar-se un arxiu de dubstep, tantejar connexions amb els ritmes magrebins, donar-hi el seu toc llatí i, en deu dies, tenir llesta i penjada la seva rèplica. Qualsevol cançó pot generar milers d’idees que poden envair la xarxa en qualsevol moment.

Canviem els filtres de la maquinària

Pel que fa al negoci, sembla que canviem de model, però només canviem els filtres. Abans hi havia multinacionals del disc. Aviat la música circularà només per canals controlats per empreses de telefonia i sistemes operatius per als quals les discogràfiques seran simples proveïdors de continguts. La resta d’artistes escampats pel planeta que vulguin treure algun rendiment de la seva música mitjançant la venda digital a botigues com iTunes s’hauran de posar en mans dels intermediaris que ara ja gestionen aquest negoci.

Canvien els noms de les empreses, però el cotarro és el mateix: hi ha uns artistes, uns consumidors i els propietaris dels canals que connecten a uns i altres. Tot i que pugui semblar que el panorama ha variat molt, amb la digitalització el negoci de la música segueix en mans dels mateixos: que no són els artistes si no els distribuïdors. El creador segueix amb el cul a l’aire.

Ens ofegarem en música

Caldria un estudi per determinar si la liberalització de la producció musical és la causa directa de què Catalunya i Espanya estigui vivint una època tan creativa. (Tanmateix, algú hauria d’estudiar perquè Jamaica, on durant anys no ha hagut cap legislació en matèria de drets d’autor, és un dels països que ha generat més música). Però el cert és que avui es fa més música que mai.

Fins i tot això és mal vist per la indústria (que critica la manca de filtres de qualitat), periodistes (desbordats per la quantitat de llançaments) i músics (acollonits per l’augment de competència). Òbviament l’opinió de tots aquests sectors està condicionada pel seu paper. Els primers haurien de pensar que potser tot això ha passat perquè els filtres de qualitat no funcionaven, els segons han d’entendre que ja no té sentit abarcar-ho tot i els tercers saben perfectament que si algú no es compra el nou disc d’U2 no és perquè han aconseguit de franc el de Taràntula.

Però aquí qui ha de dir si té cap problema en tenir a l’abast més música de la que mai va imaginar i mai podrà sentir serà el consumidor. Ja hi ha qui apunta que la gratuïtat serà pels que tenen més temps que diners i que les coses de pagament seran pels que tinguin més diners que temps.

Posem-nos ara a l’any 2051. La revista ‘Nativa’ celebra el número 250 i els músics veterans són aquells que fa més de 40 anys van debutar beneficiant-se de la ‘inevitable’ lliure circulació de la música. Els seus ingressos no arriben dels drets d’autor ni de la venda de discos si no dels concerts. N’hi ha que segueixen tocant amb 75 anys perquè mai van poder signar sucosos bisnes extramusicals. Res de nou, és el que feien a principis del segle XXI els vells bluesmen i els mestres jamaicans que mai van tenir un contracte digne. La diferència és que llavors va ser la industria del disc qui els va robar el dret a una jubilació digna i aquest cop és una decisió voluntària.

Potser aviat començarem a veure l’explosió de llibertat associada a la digitalització de la música com un ‘pan para hoy y hambre para mañana’. El dels músics ha estat tradicionalment un dels gremis més mal tractats per la societat. Ha costat dècades de lluita obtenir respecte, professionalització i drets. Que l’antic model monopolitzat per les discogràfiques fos injust no significa que el nou sigui més beneficiós. Potser s’està dibuixant un futur on la música serà cada cop més rica i el músic serà cada cop més pobre.

Ningú pot arrufar el nas davant una expressió tan engrescadora com cultura lliure, però no està de més mostrar certes reserves davant qualsevol revolució adjectivada amb el terme lliure; és, de llarg, el més pervers dels nostres dies. I quan és converteix en sinònim de gratuït, encara fa més por. De moment, a mi em segueixen faltant arguments morals per defensar la gratuïtat de la música quan jo cobraré fins i tot per escriure aquest article.



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )