Nat_49_mai09 Jordi Oliveras
Una pel.lícula, i coses de la vida pública i privada
L’altre dia vaig veure la pel·lícula Unforgiven (Sense perdó) de Clint Eastwood per segona vegada, després d’uns 15 anys. La vaig trobar molt diferent de com la recordava, cosa que em passa amb freqüència en música i cinema. De l’altra vegada tenia present una història d’antiherois que vaig veure amb ganes, una pel·lícula fosca de llum, i algunes escenes que em van resultar tedioses. Em feia gràcia que donés la volta als arquetips de les pel·lícules de l’oest, però no em podia identificar amb els personatges.
Aquesta vegada va ser diferent. Sí que va dels enganys de la fama, però ni la vaig veure fosca ni em va avorrir en cap moment. El principal canvi va ser la meva manera d’entendre o, per ser més precís, de sentir els personatges. Tots tenen febleses i tots aparenten seguretat, però ja no hi vaig veure només una reflexió sobre el fet d’haver de respondre a la imatge que els altres tenen de nosaltres, un tema evident de la pel·lícula. Hi vaig trobar quelcom potser més profund i difícil d’explicar. Vaig admirar com cal estar de foguejat per assumir amb dignitat les pròpies debilitats.
Per exemple, el pistoler que té al darrere tota una llegenda sobre la seva força, habilitat amb les armes i capacitat per obrir-se camí, va desvetllant amb humilitat i poca èpica que això ho feia mentre anava borratxo, i després el relat dels seus fets ho amplificava tot. I que va ser molt afortunat que la vida domèstica l’apartés d’aquesta via. Ho revela ara que és vell, i en certa mesura aquest despullament el converteix en una altra mena d’heroi.
Parlant de música, sovint he defensat l’autenticitat del concert en viu, com a experiència compartida viva, única i real, per damunt del disc, en el fons una mena de souvenir d’un viatge que no has fet. No obstant, si deixo de banda les teories, no tinc tan clar si prefereixo el cinema o el teatre, i l’enregistrament o el concert. Tot té el seu paper. En algun lloc he llegit que unes formes –les efímeres: el teatre i el concert– ens conviden més a viure el col·lectiu, mentre que l’enfrontament amb objectes culturals “tancats” ens remet més a la introspecció, que deu ser el que em va passar a mi amb la pel·lícula.
Ara sembla que estan canviant les formes de consumir cultura. Per exemple, escoltar aleatòriament música a la xarxa és diferent que escoltar un disc. Així que, reprenent el fil d’abans, vés a saber on quedarà això de la intimitat i el fet compartit en aquest nou context.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.