Nat 49 maig_09 Víctor Nubla
S’acaba de publicar un llibre amb el títol més estúpid dels darrers anys. Es diu Rock total, escrit a la portada amb lletres majúscules molt grans i amb un subtítol també molt gran i no menys sospitós: Todo lo que hay que saber. Encara té un altre subtítol, però amb un tamany de lletra que no es veu a un metre distància: Todos los conceptos clave del rock y la música popular, desde los géneros musicales a las subculturas. Les tres frases, que es claven bufetades a la meitat superior de la portada, cadascuna d’un color i un tipus de lletra diferent sobre un fons negre, dominen la fotografia d’un guitarrista que emergeix d’entre el fum en un escenari il·luminat de color verd i lila. El nom de l’autor, molt més petit que la resta de la informació, és Roy Shuker. Bé, resulta que es tracta d’un llibre molt interessant, d’unes 350 pàgines, que en realitat es diu Popular Music. The Key Concepts. No se sap per què l’editorial Robinbook ha volgut canviar un títol clar i entenedor per un despropòsit com aquest. Roy Shuker el va publicar el 1998. Aquesta nova edició, ampliada i corregida per l’autor, és del 2004. És la que ens arriba traduïda per Robinbooks, més aviat amb poca fortuna… Traduir mainstream per “corriente principal” sense explicar-ho, pot confondre. El llibre, a més, no és econòmic. Però us el recomano. Ja sabem que pel que fa a música popular, fa dècades que el món anglo-germànic ha generat una obra assagística interessant (Frith, Marcus, Storey…) ben nodrida pel pensament d’Adorno i els estudis del sociòleg francès Bourdieu. Fins i tot s’han preocupat de buscar una definició seriosa del mateix concepte de música popular. Shuker, neozelandès, es posa en la línia de treball dels estudiosos d’aquest important fenomen economicosocial i ens proporciona un divertit diccionari, exhaustiu i ben documentat, amb entrades que van des d’“a capella” fins a world music, tot passant per les discogràfiques, l’economia política, l’escola de Frankfurt, les cultures del gust, les indústries culturals, el localisme, el pànic moral, el postestructuralisme, la sexualitat, el sincretisme, els skinheads i el trip hop. Unes 250 entrades ben explicades (de les quals rock només n’és una), ben documentades (la bibliografia és potent), que considero extremadament útils per a tots aquells que s’interessen per la música popular contemporània, aquest univers on fa les seves maniobres la revista que tens a les mans. El que em pregunto és a qui volien adreçar el llibre, els editors. A un lector de NATIVA? Difícil, ja us ho dic: la portada i el títol et fan fer enrere. Realment l’espai i el temps en què ens ha tocat viure, aquest territori, aquest context, fa impossible que ningú s’interessi per un llibre que tingui com a títol Música popular. Los conceptos clave? De veritat, Rock total. Todo lo que hay que saber és el títol que ens mereixem? És el que ens pot cridar l’atenció? Una portada amb un individu tocant la guitarra? És tot el que funciona? Dimonis!
