Nat49 maig_09 Anna Cerdà
“La meva mare no sap explicar a què em dedico” La Rosa Raduà ha treballat en moltes feines, però sobretot com a cap de premsa en festivals com ara el Primavera Sound, el Bam, Les Nits de Bonmont i el Fimpt de Vilanova. També ha treballat a la sala Zeleste –just abans de ser Razzmatazz– i col·labora en el festival Grec. Com va fer al Fòrum 2004, en el primer disc dels 08001, en el penúltim dels Tony Manero, amb Ojos de Brujo, als concerts de Van Morrisson, de Tom Waits… per la Fundació Arts Aids. I també ha estat la cara davant dels mitjans en projectes teatrals i de cinema. Una autèntica tot terreny.
Pregunta: Quan et pregunten “a què et dediques?”, què dius?
Resposta: Uf, no sé mai com respondre breument. Ma mare no sap com explicar-ho. A vegades algun conegut em passa discos perquè en doni l’opinió, saben que treballo en relació amb la música i amb això en tenen prou…
P: De fet, independentment del projecte, els processos a seguir són similars, en general, no?
R: Sí, el que canvia és la dimensió del projecte. No és el mateix encarregar-se de la premsa dels concerts de Tom Waits que d’un petit concert a l’Apolo o al Razz, tot i que l’objectiu és el mateix: que la gent hi vagi. Per exemple, en el cas d’U2 gairebé cal explicar més com es poden aconseguir entrades per al concert que qui és el grup. En canvi, per al primer disc de 08001 havies de pensar molt el públic que hi podia encaixar. Al principi del Primavera Sound també calia picar pedra. En els projectes que tenen continuïtat, com alguns festivals, et marques uns objectius a curt i a mitjà termini, no ho pots aconseguir tot el primer any…
P: És molt diferent treballar en projectes de titularitat pública que fer-ho en iniciatives privades?
R: Cada feina té les seves coses. Potser la pressió és diferent: en els privats, com és lògic, es necessita incentivar la venda d’entrades, i en els públics, la dimensió que tingui el lloc on es realitza i un bon suport dels ciutadans i de la premsa local. En els públics les decisions són més complicades i lentes, ja que normalment hi ha força gent implicada. En els privats això no acostuma a passar. Pel que fa als festivals, en els públics pot canviar tot d’un any a l’altre –canvi de director, de govern, d’equip…–, es pot haver de canviar totalment el festival perquè sí, i fins i tot pot desaparèixer. Els privats que funcionen normalment tenen un rumb que els permet créixer i mantenir-se.
P: Gairebé tots els projectes que has citat tenen en comú que no són estrictament comercials…
R: Fa un temps, quan encara es venien discos, em van oferir feina en una discogràfica molt comercial…
P: I què va passar?
R: Que la gent que hi coneixia em van dir que no feia per a mi. No té per què ser una feina més fàcil, has de conèixer els mitjans amb qui et tocarà treballar –que segurament seran diferents– i el públic a qui et dirigeixes.
P: Parlant de tendències, què en penses de la transformació de les seccions de cultura dels principals diaris? Ha aparegut la secció de “Tendències” on hi ha una mica de tot…
R: Sí, ja no hi ha crítiques, hi ha cròniques… A la pràctica serveixen per al recull de premsa, per anar fent soroll… Tot plegat, però, depèn del tipus de professional a qui comuniquis el projecte, de la seriositat del mitjà pel qual treballa. Amb la crisi, les redaccions s’estan quedant buides. I els nous mitjans, com és el cas de moltes webs, encara no tenen prou experiència.
P: Hi ha una part de la teva feina que s’apropa més a un perfil de relacions públiques: els convidats, tractar amb els artistes… Ho portes bé?
R: En realitat, la feina de premsa ha de ser com la banda sonora en una pel·lícula: el millor és que encaixi tant que ni es noti. En realitat has d’estar una mica amagat. I hi ha moments en què la feina té un component més social, sí. No costa res fer la vida una mica agradable als altres. Fer cara de gos no vol dir ser més professional. En certs moments de tensió es pot entendre, però no en general. Molts periodistes gràfics consideren que el teu rol és com el d’un responsable de seguretat, i se salten les normes sobre on i com fer les fotografies. La meva feina no és perseguir-los, però algun cop això ha creat tensions. No els poso restriccions perquè em vingui de gust. Em barallo molt amb promotors i els artistes per aconseguir el màxim d’espai i temps per la premsa!
P: Mmmm, m’estic imaginant una oficina de premsa sense internet ni correus electrònics… i em costa!
R: Ho fèiem per fax, imagina’t! Has d’estar al dia amb les noves eines informàtiques, que et poden facilitar molt la feina. Per exemple, cada cop més sovint el responsable de premsa també ha de farcir de continguts la web del projecte…
P: Després d’haver treballat en l’àmbit de la música, de l’art, del cinema, del teatre… què prefereixes?
R: El de la música, per la immediatesa que implica. A vegades esgota i per això ho vaig combinant. Però el del teatre, per exemple, té un ritme mooolt lent. Els professionals de la música són molt eficients, molt ràpids. Això és el que m’agrada. No he vist mai gent tan professional com en el món del rock.
P: Exercici de contenció: ens pots dir quin és per a tu l’estat de la música a Barcelona, en una frase?
R: Bo, no?
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.