ACTIVISTES: MAX SUNYER
Nat 44 Maig_08 Marçal Lladó
Vértice i Tapiman figuren entre els precursors de l’escena laietana dels 70. Iceberg es va situar en el punt àlgid. I Pegasus en va escriure l’epíleg, i encara ho fa de tant en tant. En tots aquests grups sempre hi ha un nom: Max Sunyer. La seva guitarra elèctrica va ser la cirereta de la progressia musical barcelonina i avui es manté en el panteó del jazz autòcton.
Aquest músic nascut a la Terra Alta és, a més, un activista estretament vinculat a l’ensenyament musical i a les associacions d’intèrprets i que ara presenta un programa sobre jazz a iCatFM.
Què va ser per tu l’Ona Laietana?
Era la possibilitat de complir un somni, fer música en un context de molta curiositat. L’any 1968, amb Vértice, ja vam fer un disc que s’escapava totalment de les modes i les imposicions discogràfi- ques, i als 70, amb Iceberg, la transformació va ser encara més evident. Tot va ser molt ràpid perquè en sis o set anys el moviment va tornar-se massiu, tot i que la música no era gens comercial: números u a les llistes de vendes, concerts en places de toros… Amb Iceberg fins i tot vam tocar al programa ‘Un Dos Tres’!
Com valores, des de la perspectiva actual, les troballes musicals que vau fer llavors?
A vegades les trobo infantils, però hi ha idees boníssimes. Tots érem molt joves i agosarats però la inconsciència va permetre que sortís gent molt interessant. Els resultats són dispars, però la
música d’ara no s’entendria sense aquell referent, tot i que la història a vegades es manipula. Fèiem música pròpia amb força i identitat.
Va ser un dels moviments musicals més fèrtils que ha viscut Barcelona, però creus que avui es coneix suficientment?
Hi ha un desconeixement, sí. En molts manuals sobre la música espanyola o catalana, l’Ona Laietana és un simple apunt a peu de pàgina. En la col·lecció que ha publicat ara l’Avui no existeixen Tapiman, Vértice ni Iceberg, per exemple.
Però s’estan fent reedicions en vinil i també espectacles com el que Victor Nubla va presentar al Mercat de Música Viva de Vic…
Em vaig enfadar carinyosament amb en Victor, li vaig dir que ens hi posés a tots, no només a dos o tres. En canvi, un any l’Altaveu de Sant Boi va dedicar un homenatge a l’escena laietana i, amb un gran esforç, fins i tot va aconseguir que ens reunissim Iceberg.
Ha canviat la teva relació amb la guitarra al llarg dels anys?
La meva meta és situar la guitarra elèctrica al nivell de la clàssica, ampliar la tímbrica de la guitarra. Cada cop busco més el so que la corda metàl·lica produeix, tendeixo cap a la guitarra de jazz.
Si avança aquest procés de depuració, acabaràs tocant amb una guitarra espanyola desendollada?
No, això ja ho he triat. Em quedo amb la guitarra acústica de jazz amplificada. Busco la complicitat que em dóna l’electricitat, un timbre greu que mai aconseguiria amb una espanyola o una acústica. Però sí que he fet un canvi important: m’he oblidat de la pua i toco sempre amb els dits. Et multiplica les possibilitats de pulsació.
En el teu procés de recerca sonora, mai t’ha temptat la informàtica?
Ho tenia tot molt avançat per fer el salt, però em van entrar lladres a casa i em van robar l’ordinador, la tarjeta i tot plegat. I em vaig dissuadir de tornar a fer l’esforç de començar de zero. Ja hi he renunciat, em quedo amb la part analògica de la guitarra.
El virtuosisme està renyit amb l’ànima?
No. Cada músic ha de seguir un procés d’aprenentatge del seu instrument. És la teva manera de comunicar-te, la teva eina. Per exemple: un poeta mai és esclau del llenguatge, sinó que aquell
domini li permet expressar-se millor. Jo m’he preocupat de tenir tècnica i velocitat per poder-la utilitzar quan la necessito.
Com a activista de les associacions de músics, quines són les teves principals preocupacions?
Des de la Unió de Músics de Catalunya estem lluitant a diverses trinxeres importants. Volem que el músic sempre tingui seguretat social quan toqui, donant-se d’alta un cop al mes. També reclamem una llei de l’espectacle digna, que contempli plenament la música; l’homologació de les titulacions superiors i també un suport dels mitjans a la música en viu i a les músiques menys
comercials. A més, volem que es reconegui com a música catalana tota la música feta aquí, no només en funció de la llengua.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.