Skip to content


Reportatge: La música des del microcosmos.

Escrit el 18/03/2009 per admin a la categoria Reportatges de Nativa.
Tags: , , , .

Nat 48 març_09 Xavier Tort

Mentre que hi ha persones que cerquen l’aïllament per reivindicar alguna forma de vida determinada, n’hi ha altres que ho fan en benefici de la inspiració artística o per totes dues coses. Així ens ho han explicat quatre músics que entenen el fet d’allunyar-se dels nuclis urbans des de les seves visions sobre la manera de construir un univers propi al voltant de la música.

Sovint s’han creat tòpics idíl·lics arran de la imatge de determinats col·lectius que viuen apartats dels nuclis urbans i que, mitjançant aquesta forma de vida, desenvolupen diverses activitats com són la música o l’art. Potser forma part d’un mite romàntic alimentat, ni més ni menys, per víctimes de l’admiració d’aquells que, captius de les formes de vida preestablertes, d’alguna manera són agents de la pròpia por per fer-se’l real. Per això mateix es podria dir que sí que hi ha un cert grau de romanticisme per part d’aquells que ho porten a la pràctica. D’alguna manera, és fruit d’una fe insubornable envers l’activitat que desenvolupen i que, a la vegada, els dóna prou força per establir tot un estil de vida malgrat les adversitats més difícils… Per a ells, la música s’ho val!

Ningú ens ho podrà explicar millor que aquestes persones que han sabut fer aquest gran pas, i per això disposem de la Louise, del grup de folk-pop Anímic; el músic d’electroacústica experimental Marc Egea; El Kapel, cantant i líder del desaparegut –encara que en procés de reunió– grup de rock-fusió mestissa Color Humano, i la Bet, dels prolífics aventurers Gàrgola (així com Pau Riba, Ongo, Lilith…).

Malgrat les aparents diferències, tots quatre comparteixen alguna cosa, que és, ni més ni menys, que la manera de viure la música a nivell vital segons l’àmbit espacial: viuen allunyats dels nuclis urbans, encara que podríem fer una excepció amb El Kapel, que va viure en un squat de París durant uns cinc anys. És per això que ens agradarà contrastar la seva visió amb la de la resta, encara que a grosso modo podríem considerar els squats com a “illes” situades a la inversa, és a dir, com a fortins situats al cor dels nuclis urbans des d’on llancen un discurs de denúncia i de fort contingut sociopolític. Així es crea un vincle estret amb l’àmbit esmentat: “Los barrios con más concentración de personas están en las urbes y suelen ser barrios humildes con sus problemas sociales. Si se considera toda expresión cultural como un reflejo de un contexto social es lógico que en el medio urbano se geste una música más politizada. En los suburbios de las grandes ciudades muchos jóvenes se sienten marginados y hay una necesidad de expresarlo, de reivindicarlo, una necesidad de ser escuchado. El rap es un ejemplo de lo más claro”, ens diu El Kapel.

Els Anímic, en canvi, són sis persones que conviuen en una casa de poble a Collbató, on tenen un local d’assaig i un estudi de gravació. Tot i que han de fer altres feines per poder pagar el lloguer, dediquen el màxim de temps possible a la música. Ens diu la Louise: “Nuestra única filosofía es la de respetar la forma de ser y carácter de cada uno, intentar ser lo máximo de sinceros entre nosotros y siempre tener claro que hacemos esto porque queremos. Tenemos claro que la música es para compartirla y disfrutarla y es la base que nos mantiene juntos.”

En una línia semblant, la Bet i els seus són tres persones que viuen en una masia situada a Igualada. N’havien estat vuit, en un principi, però la gent va anar marxant. Les inquietuds de la Bet tenen molt a veure amb la música, però també amb el fet polític i social: “És difícil viure aïllat, com també ho és viure a ciutat. Tothom ha de trobar el seu lloc. Nosaltres tres ja fa més de quinze anys que hi som, i ara per ara no en volem marxar. De mica en mica, la necessitat de ser a l’ull de l’huracà ens ha anat passant, i cada cop ens cal moure’ns menys. Et diré que si no és per fer bolos o per anar-ne a veure gairebé no sortim. Això a Barcelona és impossible, coneixes a tothom i cada dia quedes amb algú per veure’t o per anar a algun concert. Aquest tipus de relacions les hem deixat bastant de banda, i diguem que som més selectius a l’hora de triar on anem. Però, en canvi, hem fet noves amistats, més relacionades amb el món rural i amb el circuit del techno, gent que programa raves i festes a la muntanya, i amb qui ara tenim més contacte. N’hi ha que són okupes i altres que paguen lloguers (més decents que els dels nuclis urbans, perquè es tracta de cases velles). Són gent com nosaltres, que han renegat del sistema i se n’han allunyat fins on han pogut. I malgrat no compartir la mateixa música (nosaltres sempre hem experimentat amb el rock), hem coincidit plenament amb la manera de pensar i de viure. Tots som més idealistes i molt menys materialistes. Hem après a compartir i a viure amb el mínim necessari, i això ens ha fet confirmar la gran vergonya que és aquest sistema de consumisme desmesurat en què ens volen fer creure.”

També en Marc viu en un poble, en aquest cas de la costa, Sant Pol de Mar, i és músic professional. A diferència dels Anímic, no viu en un àmbit de convivència amb músics, sinó que la seva manera de viure és la d’un músic que necessita el seu espai per crear reflexivament, compondre amb intimitat els seus projectes. Però deixem que ens expliqui ell mateix si es va tractar primer de la música o, al contrari, aquesta va sorgir del simple desig d’apartar-se del sistema: “Va ser primer la música. De fet, he d’aclarir que el fet que hagi marxat de la ciutat per viure en un poble, ha estat circumstancial a la meva vida. És a dir, no va ser resultat d’una decisió prèvia. No obstant, algun dels projectes musicals que he creat durant aquest darrers anys, com ara la Big Bang Valona i tot els experiments artístics i vitals que en surten, sí que han estat conseqüència de viure ara a Sant Pol de Mar. Perquè és un projecte creat en aquest context i és aquí on té sentit. Fora d’aquest context, no hauria estat possible pensar-lo, cosa que no vol dir que de vegades no anem a ciutat a actuar.” La Big Bang Valona és l’orquestra de la qual en Marc és director musical i que comprèn músics amateurs de totes les edats per interpretar, com una fanfàrria, versions de tota mena, tant de temes moderns com populars, i que ha estat protagonista de tot tipus de celebracions a Sant Pol de Mar.

Diferents de les d’en Marc, les motivacions dels Anímic per saltar de la ciutat van ser l’amistat i una certa preocupació funcional, fet que denota molt bé la seva idiosincràsia comunalista. La Louise ens ho explicarà millor: “Primero fue la amistad, luego la música y después la casa. Nosotros teníamos un local pero nos lo quitaban, y justo en esos momentos, como cosa del destino, salió una casa de alquiler en un pueblo cercano. Dos de nosotros ya vivíamos solos pero en un piso muy pequeño, y los demás tenían ganas de independizarse. Cuando lo fuimos a visitar y vimos el salón con chimenea dijimos: éste será nuestro nuevo local, ¡nos lo quedamos! Está claro que a partir de allí todo fue distinto para nosotros, empezó a crearse una nueva familia.”

Molt semblant és l’experiència de la Bet: “La música hi és des de sempre. L’Antonio va fer el seu primer grup, KLAMM, als 15 anys, i el Vicius i jo, uns anys més tard. Aleshores poder assajar era gairebé sempre un problema, per això vam buscar la masia, per poder tenir local d’assaig a tota hora. I ja fa 16 anys.”

Però la inquietud d’alguns músics ubicats a les ciutats, i que decideixen aïllar-se però sense sortir-ne, sovint respon a una necessitat pràctica que xoca amb la mateixa estructura vivencial i organitzativa urbana. El Kapel: “Lo primero fue la música. Lo del squat fue más la manera de poder dedicarse plenamente a un proyecto para hacerlo viable, en este caso un grupo de música: Color Humano. Montar un proyecto musical supone tiempo –lo más posible–, dedicación y medios económicos. En una ciudad como París sobrevivir es ya una actividad a la cual te tienes que dedicar todo el día y con toda tu fuerza. Tener techo y poder ensayar sin tener que pagar durante un tiempo en el squat llamado La Moskowa es lo que me permitió hacer el proyecto Color Humano. Tuve la suerte de encontrar un squat que habían okupado unos músicos en el cual habían hecho un local para poder ensayar. Eso hacía que muchos músicos pasaran por allí a tocar: muchas jam sessions y muchos encuentros con músicos de ambientes musicales muy diferentes.”

D’alguna manera, l’esperit d’aquell que viu al marge en un fortí urbà denota un ànim no tan familiar com aventurer, ja que es manté obert a qualsevol persona que, de forma espontània, pot aportar alguna cosa al fet artístic. Potser, a diferència d’aquell que marxa al camp, el que viu en un squat ho fa, en part, perquè valora més el discurs sobre allò que reivindica que no pas la simple recerca d’una altra forma de vida. Així ens ho explica la Louise: “Nosotros notamos mucho cuando un músico es urbano o rural, se respira en las melodías y en el tono de voz, pero sobretodo en las letras. Nosotros no hablamos de árboles y animales porque sí, sino porque estamos rodeados de ellos, es lo que nos inspira el día a día. Levantarse y oler el pino mojado es muy distinto que levantarse oliendo asfalto mojado, ni mejor ni peor, simplemente diferente.”

En una línia semblant, El Kapel ens ho explica des d’aquest mateix asfalt: “El enfoque musical está ligado a la experiencia de cada uno, a la vida de cada uno, al entorno en el cual vivimos, a los encuentros que tenemos. Día a día nos vamos impregnando, vamos absorbiendo todo lo que oímos, vemos y sentimos, y poco a poco nos vamos haciendo nuestro universo musical propio. En el medio urbano nos encontramos con muchas personas de origen y culturas muy diferentes, muchos músicos que nos hacen compartir sus vivencias y que van moldeando nuestro mundo musical. Los músicos que emigran suelen instalarse en un principio en las grandes ciudades, ya que tienen muchas más posibilidades de conocer músicos, hay más lugares para tocar, y pueden compaginar mas fácilmente la música con un empleo. En el medio rural puede que por el entorno el enfoque sea más tradicional, purista, tranquilo, pausado, definido…”

En Marc té una visió més perifèrica envers allò que cerca definir la música. Per a ell, les diferències solen tenir més a veure amb un àmbit més relacionat amb el mercantilisme centralitzat a les ciutats: “Cada música té sentit en el seu context. Intrínsecament, no hi veig cap diferència entre la música urbana i la música rural, o la música de fora del medi urbà. Almenys, no hi ha cap diferència que no sigui percebuda com a evident. O encara més exactament, no hi ha cap diferència des d’un punt de vista creatiu. Perquè des del punt de vista del consum musical, crec que aquestes diferències poden ser mínimes. Sí que és veritat que gran part de la indústria, les bases que mouen la disciplina musical i les activitats musicals de tota mena, solen ubicar-se en un medi urbà i és en aquest context on es decideix quin ha de ser el destí d’un producte artístic. Per tant, és impossible desvincular-se’n del tot per molt que te n’aïllis. També hi ha el tema de l’ús de la música. És lògic pensar que en un medi rural o de comarques, certes músiques poden tenir un ús determinat que no tindria sentit a la ciutat. I a l’inrevés. Hi ha molts factors: les tradicions, les modes, el folklore, les festes… I tots poden marcar diferències entre l’enfocament musical d’un medi o un altre.”

Força semblant és l’actitud dels Gàrgola. Sobre les diferències, la Bet ens explica: “Quant a la teoria, no crec que n’hi hagi, si no es vol, és clar… Vull dir que nosaltres no hem enfocat la música d’una manera diferent pel fet de viure al camp. Considero que continuem amb les mateixes idees. A la pràctica, ja és diferent. En el nostre cas, l’objectiu principal és poder tenir local a casa, poder fer assajos a tota hora, tenir una tranquil·litat i una concentració, i jugar sense influències externes. Quan vam arribar encara teníem molt d’estrès per fer-ho tot ràpidament, però amb els anys i la calma hem après a ser pacients i a no esperar res de res. La qüestió és no parar mai.”

En canvi, per sota de l’estrat estètic i musical, la Bet opina que forçosament hi ha d’haver alguna influència de l’entorn pel que fa a l’imaginari: “A l’hora de compondre és possible que la forma de viure hi tingui alguna cosa a dir. Has de pensar que aquí només es respira tranquil·litat, silenci, hi ha colors diferents, sons diferents, tenim un rierol –el paisatge també és molt important i suggerent– i tot això fa que et prenguis la vida d’una manera diferent. La sensibilitat canvia. De tota manera, sempre segons allò que es vulgui fer. Diria que no és el mateix deixar-se inspirar per l’entorn que tenir un projecte al cap. Pot ser un projecte molt industrial i, en canvi, que hagi sorgit enmig del camp, i no per aquesta raó deixar de ser menys industrial. Diguem que l’entorn afectaria més la música a l’hora d’improvisar. O sigui, quan la idea surt de dins pot ser qualsevol cosa, es tracta d’un estat anímic. En canvi, quan la idea sorgeix de fora, tots els factors externs hi poden influir, i en aquest cas, el paisatge –tant urbà com rural– hi pot influir molt. Per exemple, a mi el paisatge arquitectònic de darrere el Fòrum de Barcelona sempre em suggereix una mena de música industrial amb molt de misteri. Segurament, a algú que hi visqui li semblarà una cosa completament diferent. La percepció de cadascú també compta.”

La Bet l’encerta en opinar el mateix sobre l’àmbit urbà. El Kapel explica: “Es evidente que la forma de vivir influencia el imaginario creativo. Aunque no es necesario vivir una situación personalmente para poder contarla u opinar sobre ella. Puedes expresar tus sentimientos sobre cualquier situación que mueva tu sensibilidad y que la vivas, que la veas, que la sientas, que la entiendas, que te afecte.”

Per la idiosincràsia familiar dels Anímic, la Louise ens fa entendre que hi intervé també la influència de les persones que l’envolten: “Si las personas son distintas, tienen otras historias que contar, hay otro ritmo y otra realidad. Todo ésto junto te da otras opciones en las que recrearte. Nosotros estamos enamorados de la montaña de Montserrat y no puedes evitar cada vez que la miras (que en nuestro caso son muchas veces al dia) pensar en cosas que han pasado, que podrían pasar o que te gustaría que pasaran. Hay cuevas y riachuelos, y por las noches paseas oyendo porcs senglars y guineus a pocos metros de tí, ¡todo ello es una explosión contínua de la imaginación!”

Sobre la possible influència en l’imaginari, l’opinió d’en Marc va més enllà del simple mitjà físic immediat:“Transformar-lo no, ja que és precisament la forma de viure i les condicions socials, culturals, polítiques, etc., allò que dissenya l’imaginari creatiu, tant el propi com el col·lectiu. Hi ha tota una munió de percepcions que pertanyen a un indret o una època, ja siguin conscients com inconscients, que fan de condicionant en la manera de crear i en el resultat final d’aquest procés creatiu. Després, també cal tenir en compte els factors culturals, no només els que tenim a priori pel fet de provenir d’un lloc determinat, sinó també aquells que podem arribar a adquirir en el cas de prendre la decisió de canviar d’entorn. Així doncs, l’entorn condiciona el procés creatiu, tant si es tracta del procés creatiu musical com de qualsevol altra disciplina artística o del pensament humà.”

I quines diferències entre els àmbits hi pot haver envers la substància musical? Louise opina: “Creo que al vivir más aislados miramos más para adentro que para afuera. El vivir lejos de la ciudad hace que no tengamos la obligación de ser seres sociales siempre. No salimos mucho si no es a conciertos que nos gusten, y ésto se nota luego a la hora de componer, no te influyes por el exterior. O sea, las personas que estan en el mismo mundo que tú solo sabemos de lo que pasa en nuestra casa, e ignoramos todo tipo de modas o tendencias que se inventa la ciudad. Esto hace que las composiciones sean un poco más puras, eres tú y lo que te gusta y punto.”

La integrant d’Anímic i El Kapel pensen d’una manera semblant: “En un medio aislado se supone que tienes más calidad de vida, un entorno más tranquilo, y puedes gestionar el tiempo de otra manera. Quizás llegues a más profundidad. En el medio urbano estás sometido a las tensiones de la ciudad: un entorno más agresivo, muchos más encuentros, más necesidades (sobre todo económicas).”

Com també la Bet: “Una necessitat important podria ser el temps. Aquí el temps no és tan quadrat, per tant, si et ve la inspiració a les dues de la matinada, et pots posar a tocar sense haver de pensar en el veí. Tot i que ara en tenim, però són joves i també músics, o sigui que no hi ha problemes. També a l’hora de gravar tot és molt més tranquil, amb temps per davant (des de sempre ens hem produït les nostres gravacions a casa). Això vol dir poder fer les coses amb calma, mirar-les mil vegades i arrodonir-les tant com es pugui, cosa que mai no es pot fer quan s’estan pagant els preus d’un estudi de gravació. Per tant, creativament pots ser més complex. D’altra banda, i com a desavantatge, el fet de ser al camp et treu possibilitats de conèixer gent del món musical, de trobar més actuacions, de ser un personatge més conegut. Suposo que és el preu que hem de pagar per l’aïllament. Però el paguem de gust. Tot aquest temps que s’ha de perdre fent relacions a la ciutat, es transforma en hores creatives al camp.”

Una visió més personalista d’en Marc s’hi oposa radicalment, ja que per a ell no hi ha fórmules. Pel que fa a les diferències citades, opina: “Segons el meu parer no n’hi han, i no és el meu propòsit ara enumerar una llista de tòpics. Les possibles diferències depenen més de cada artista que no pas d’una altra cosa. Conec artistes de poble, que es comporten com a gent de poble amb tot el que això significa, positivament i negativament, i el seu producte artístic és d’un avantguardisme indiscutible, arriscat, innovador. I conec artistes de ciutat, artistes que no podrien desvincular-se del medi urbà per molt que ho intentessin, que produeixen un art que, en la meva opinió, és provincià, convencional, gens arriscat. Crec que ja ha passat l’època en què l’avantguarda s’ubica necessàriament a la ciutat, i que per fer un art innovador és necessari viure-hi. De fet, això no ha estat mai així.”

És potser per això que en Marc, que té una vocació més individual i, per extensió, es dedica a la música experimental, viu sol com a músic, és a dir, sense la necessitat de conviure o d’organitzar-se amb altres artistes. Molts són els tòpics que relacionen el camp amb la música popular i el folk, ja que és una forma de fer música d’idiosincràsia col·lectiva i que s’identifica amb la terra. Per això, probablement, és allà on podem trobar-hi els Anímic. En un sentit similar podem parlar dels Gàrgola, amb un estil rock que també els demana certs motius pràctics i col·lectivistes a l’hora de crear que es poden assolir molt bé vivint al camp. L’estil d’El Kapel és intrínsecament urbà, ja que el rock amb pinzellades mestisses es produeix tant per la proximitat dels problemes socials com per l’encontre d’individus de les més diverses cultures en els barris més desafavorits.

Tot i així, entre aquells que viuen apartats al camp potser també hi trobem motivacions combatives, com una manera d’apartar-se dels valors “imposats” de viure. És el cas de la Bet:“Si ens hem quedat al camp ha estat per allunyar-nos del sistema. Tot i que mai no et deixen allunyar-te’n del tot, aquí s’està molt més tranquil, i paguem un lloguer just (…). En certa manera, aquí et sents més lliure, encara que sempre hem de tenir un peu a dins del sistema a causa dels diners (…). És a dir, per molt que te n’allunyis, el sistema sempre et té agafat pels collons, l’únic que podem decidir és si volem tenir-los més o menys exprimits (…). Diguem que som d’aquelles persones que no agraden a la societat (no som propietaris de res ni tenim diners al banc, que sembla que és el que més es valora actualment).”

El Kapel coincideix amb la Bet, però en un sentit més circumstancial: “El hecho de vivir en un squat no es una finalidad o una manera de vivir ideal para mi, ya que si no es precariedad es con la mínima comodidad y por un tiempo muy limitado ya que no sabes cuando van a venir a echarte. A partir de esto tienes que aprovechar el tiempo y el lugar al máximo. En mi caso estuve dedicado plenamente en mis proyectos Color Humano y los Moskokids durante los años que viví allí. Es evidente que si hubiese vivido en otro sitio y de otra manera, el resultado hubiera sido diferente.”

En canvi, als Anímic els preocupa la independència personal, com comenta la Louise:“Nosotros vivimos como muchos jóvenes –y no tan jóvenes– en la ciudad. Hoy en día, si quieres vivir sin tus padres tienes que compartir hogar con otras personas en tus mismas circunstancias. Nosotros aprovechamos el buen entendimiento que tenemos entre nosotros y como somos tantos necesitamos un sitio más grande que un piso. Si a eso le añades la necesidad de un local para ensayar que tendrías que pagar a parte, pues te sale más a cuenta. Mucha gente te trata de hippy, pero no tiene nada que ver, solo somos personas con ganas de tener vidas independientes.”

En Marc afegeix, per acabar: “L’activitat artística és o hauria de ser un ofici tan útil com qualsevol altre. Per tant, dedicar-se a un ofici o a un altre no vol dir estar en desacord amb la forma imposada de viure. Sí que és veritat que un creador, pel sol fet de ser-ho, ha de posar sempre en dubte les formes imposades. Si no ho fa, cosa que és completament lliure de fer, el resultat artístic respondrà a la demanda de la forma imposada i no a la demanda de l’acte creatiu personal. Segons el meu parer, aquí no hi ha creació de cap mena. D’altra banda, hi ha resultats artístics inconformistes. Però no ho són pel procés creatiu en ell mateix en tant que treball sinó que ho són per la ment particular que crea aquest producte artístic.”



Últims comentaris

  • Rubén Martínez: Gracias por el comentario, Laura. No digo que sean agentes pasivos, sino que tienen una posición...
  • Laura: Tampoco podemos situar a los artistas, etc. como agentes meramente pasivos en estos procesos. En el caso de...
  • Daniel: Qué buen artículo. Ciertamente se ha hecho a veces una lectura cómoda de la situación y se ha utilizado el...
  • De gismana y que.: Si subes la colla, te oyen hasta los cantos de la barrica.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )