Nat 48 març_09 Joan-Elies Adell
Music & Inauguration
Sé que no és gaire original parlar de la “Inauguration”, de la cerimonia del jurament del càrrec del nou president nord-americà, Barack Obama. Imagino que també en els mitjans de comunicació catalans s’haurà parlat, del dret i del revés, de totes i de cadascuna de les circumstàncies que han envoltat aquest esdeveniment, històric. L’equip d’Obama va tenir molt clar el simbolisme que significava l’acte d’investidura del primer president afro-americà elegit per dirigir el país, que havia d’anar, en general, adreçat a tots els ciutadans, però amb detalls que buscaven la complicitat de la gent de la seva raça, dels descendents dels esclaus, amb la presència d’alguns personatges que, al llarg del segle XX, han lluitat per la conquesta dels drets civils en els Estats Units d’Amèrica i per la propia dignitat, conscients de la seva negritud i de les injustícies del seu temps: des de Muhamad Alí, el boxejador convertit a l’Islam i que es va negar a participar en la guerra del Vietman, fins Aretha Franklin, la “reina” del soul, que va esdevenir un element important dintre del moviment racial i d’alliberament de la dona, aprofitant la seva visibilitat pública com a cantant. El paper de la música, però, no només va estar present a la cerimonia. A gairebé totes les ciutats americanes, quan va arribar el vespre, van tenir lloc multitud de festes on es volia celebrar la presa de possessió del nou president. La majoria d’elles, almenys en l’estat on em trobo, North Carolina, al sud-est del país, on encara els efectes de la segregació racial són perceptives, van ser organitzades per la comunitat negra. A la festa a la qual jo vaig tenir la immensa sort d’anar, sent l’únic “causcasià” present, va ser una oportunitat única d’escoltar gairebé tota classe de sons vinculats a l’imaginari de la música negra contemporània: el DJ va fer una sessió d’homenatge de totes aquestes sonoritats, des del reggae jamaicà al hip-hop i la música electrònica de Detroit, passant pel jazz, el soul i el rythm & blues. Una pura celebració corporal i rítmica, que deixa ben clar el paper desenvolupat per la música en la normalització d’una identitat, vinculada al patiment de l’esclavatge, però també a l’orgull de saber-se diferent i tenir esperança que un altre món sempre és possible.
Joan-Elies Adell
jadellp@uoc.edu
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.