Fòrum 09. Julián Figueres
Musitecari (Biblioteca Vapor Vell) i músic.
“La infoxicació”
Volia començar amb un exemple que se’m repeteix quan vaig de viatge: quan la gent veu una església fa la clàssica observació “és gòtica” o “és romànica” perquè veu l’arc. Sempre m’ha fascinat per l’evidència, és com dir “la porta és verda”, i també per la senzillesa simbòlica, centenars d’anys resumits en un element. És molt temptador pensar si hi ha algun símbol semblant per als últims 20 anys de la nostra vida cultural. És difícil trobar-lo perquè nosaltres vivim submergits en aquest present i també perquè sembla que tot està vigent simultàniament, en l’actualitat. Sembla que hi ha una escena per al jazz, per a la world music, per al punk, per al rock, per al pop. Si he dit els últims 20 anys és perquè precisament és el moment del naixement d’internet i internet és una revolució informacional sense precedents en la història, que té unes repercussions en el món de la música importants. No vull fer una glosa dels beneficis d’internet, però justament internet i la proliferació de mecanismes per obtenir informació immediata contenen una amenaça que és la infoxicació. Internet ha generat portals d’informació múltiples, blogs, comentaris en blogs, fòrums, etc. Aquesta infoxicació es pot explicar amb un exemple bibliotecari agafant com a model les enciclopèdies que eren el referent, com a pou del saber, fins fa uns anys. En aquestes obres hi havia autoritats, experts que signaven els articles i se’n podia esbrinar les fonts. A internet això no està tan clar, la informació està molt més actualitzada, és molt més diversa, però el contingut sovint és un Frankestein que va saltant i fent copy paste, i sumant coses de web en web. Les autoritats sovint son difuses i dubtoses. Llavors això pot generar un excés d’informació, una infoxicació per indigestió, també una contaminació perquè hi hagi elements informatius poc saludables, o una manipulació perquè contingui errors i falsedats […]. En el món de les ciències de la informació, l’excés de respostes s’anomena soroll informatiu i és un dels pecats que intentem no cometre els bibliotecaris […] Quan el volum d’informació és improcessable, es perd el sentit d’allò que es va a buscar. Això té unes conseqüències socials que s’anomenen infoestress. Hi ha una falta de temps per digerir i per processar la informació […] i, per acabar, una sospita que això té a veure més amb temes polítics. Aquesta qüestió apareix en el llibre Divertim-nos fins a morir de Neil Postman, que parla de les dues distòpies literàries del segle XX: la de 1984, que deia que el món seria molt repressiu, amb molts controls forts, i això no ha passat; i estaríem vivint una situació més semblant a Un món feliç, que és la de divertir-nos al màxim sense que puguem pensar més enllà (…). En el món de la música, el que pot passar és que un té la possibilitat d’omplir el seu ordinador amb milers de megues de música que no escoltarà mai, o que difícilment tindrà temps per dedicar-li l’audició que mereix. Però si no ho tens clar, qui t’aconsella? Què et descarregues? Què vas a buscar? Qui t’orienta? […] La cadena clàssica de publicació s’ha trencat. Abans hi havia el procés de selecció de talent, gravació, distribució i difusió i comunicació pública. Ara la xarxa està plena de música autoproduïda, ja no fa falta que algú descobreixi quelcom mitjançant altres persones i, per tant, s’ha generat una atomització de gèneres. […] Hi ha una pèrdua de referències culturals, musicals i col·lectives més enllà de les dirigides als adolescents. Llavors, on són els prescriptors de la música a internet? Poden ser els bloggers, a fora hi ha la crítica musical. I un altre dels possibles prescriptors musicals podrien ser els centres públics, que no hi tenen interessos econòmics ni d’ego, com ara una biblioteca musical, que té una selecció de música que segueix exclusivament criteris artístics.
(resum escrit a Nativa 49_ Jac Cirera)
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.