Forum 09. Margarida Ullate
Responsable de la unitat de fons sonors audiovisuals de la Biblioteca de Catalunya.
“Patrimoni musical”
[…] La idea que el patrimoni està format per objectes que s’han de guardar en algun lloc penso que es una visió una mica estreta del concepte patrimonial, ja que el patrimoni no té cap funció sense la interacció amb la gent que l’utilitza […].Tenim una llei del patrimoni que ens diu què es considera patrimoni i ho classifica, però, de fet, qui finalment valora si una cosa és patrimoni o no ho és som els que treballem en aquest àmbit. No tenim gaires guies ni ningú amb qui comparar-nos […], però considero que hi ha uns certs requisits que s’han de complir: hi ha d’haver un fet musical, algú que sàpiga que aquest fet musical té un interès i algú que el pugui assimilar, fer servir o gaudir-ne. Un exemple peculiar de patrimoni són els documents sonors més antics que hi ha, que es feien amb cilindres de cera on el so quedava enregistrat. Als anys 20 hi va haver una iniciativa, impulsada per un mecenes que es deia Rafael Patxot, per recollir tota la música de Catalunya: l’obra del Cançoner Català que va ser enregistrada en cilindres, alguns s’havien conservat al Palau de la Música Catalana, a la seu de l’Orfeó Català, però es desconeixia que se n’havia fet, de la resta de cilindres. Se sabia que els materials existien, que quan es va interrompre aquesta obra durant la guerra civil alguns van ser enviar a Suïssa i d’altres es van quedar aquí i van acabar a Montserrat, es van digitalitzar i es van editar, però de la resta de cilindres ningú no en sabia res. Fins que un dia una trucada anònima a la biblioteca ens va fer saber que tenia uns objectes que pensava que podien ser interessants, que tenien veus de polítics catalans i que eren una espècie de cilindres. Eren els cilindres perduts de l’obra del Cançoner Popular de Catalunya, i no va ser gràcies a una gran tasca de recerca que es va descobrir aquest patrimoni, sinó a l’assalt d’uns nanos que tenien 8 o 9 anys a una casa tancada, a la masia Mariona al peu del Montseny, que casualment van trobar el material i que, al cap de molts anys, aproximadament 20, un d’ells va decidir que potser allò podia tenir interès i es va adreçar a una institució patrimonial. […]
(resum escrit a Nativa 49_ Jac Cirera)
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.