Nat 47 gen_09 Olga Abalos.
BREU ESTUDI DE LES AUS RAPACES
Des que es van rebatejar com a Les Aus ara fa quatre anys, el duo format per Dalmau Boada i Arnau Sala s’han llençat de ple a seguir el camí de la improvisació hereva del hardcore, la no wave, el sorollisme i altres formes musicals d’alta cruesa sonora. La seva trajectòria els ha comportat el reconeixement popular, un premi Altaveu 2007 per “la seva llibertat i independència creativa al marge de la indústria discogràfica i dels mitjans de comunicació”, i que Lydia Lunch els volgués per tocar amb ella. Passem unes hores amb ells.
– Sí?
– Hola. Arnau Sala?
– Errrr…. sí, sóc jo.
– Et truco de la revista Nativa… sóc…
– Mira, ara mateix m’enganxes enmig d’una mudança. Et puc trucar jo després i ja parlem?
En Dalmau Boada (Sant Celoni, 1981), Mau, apareix caminant amb pas tranquil i despreocupat pel Passeig Maragall. Sinó fos perquè porta la guitarra penjada a l’esquena es diria que acaba de sortir de casa per anar a buscar el pa un diumenge al matí. Pantalons de xandall, samarreta de màniga curta de color crema. És alt, bru de pell i cabells negres i atapeïts. Té les dents frontals de dalt una mica torçades. “Ei, que l’Arnau m’ha dit que no ve al final. Va bé si busquem un lloc per prendre alguna cosa? Jo tinc gana”. La seva veu és forta i impostada, com la d’un mestre d’escola. En Mau és el cinquanta per cent de Les Aus, el guitarrista autor dels jocs de feedbacks, delays i freqüències greus i subgreus, tan denses que a vegades es podrien mossegar. També toca la bateria i és home-orquestra en una companyia de circ i munta projectes amb la facilitat d’un hiperactiu. En solitari es fa dir Musicca.
– Sí?
– Hola. Arnau?
– Ei, hola…
– Et truco de Nativa… sóc…
– Sí, ja ho sé, et tinc fitxada.
– Encara tinc voldria fer-te algunes preguntes.
– Aquest diumenge toquem al Miscelänia. Podem fer l’entrevista després de la prova de so.
– Va bé. Per cert, com portes el teu article?
– Doncs encara no m’hi he pogut posar… però he estat pensant i en comptes de parlar només quan vaig estar vivint als Estats Units, vull parlar més del present perquè allò ja ha passat i crec que per mi ja no té tant de sentit. M’agradaria parlar més de com l’experiència als Estats Units m’ha canviat la visió del món i m’ha influenciat a fer el que estic fent ara.
“Mira, aquí hi ha un bar. Entrem?” El Mau decideix ràpidament la taula on ens asseiem i ràpidament desplega el seu arsenal de queviures sobre la taula. Al costat hi ha un home i una dona d’uns quaranta anys mal portats jugant insistentment a la màquina escurabutxaques. “Mira, hi ha anous de Lleida, prunes,… Menja, eh? Et trenco una anou – se la posa a la boca i la trenca amb les dents. Crec!! -. Sembla xungo però ho has de fer en el punt just”.
Bé, digues, com ho feu per assajar amb Les Aus?
És que amb l’Arnau no assagem. Jo sóc de Sant Celoni i vaig i vinc. I a Barna vinc molt poc. Bé, si hi ha un bolo solem quedar un dia o així en un local per hores… Ara portem molt de temps sense assajar. Però sempre parlem que molaria provar alguna cosa nova. Ja ho hem parlat amb l’Arnau… Fa dos anys que el que fem és tocar sense assajar i tinc ganes de canviar d’instruments, per exemple…
Llavors, quan toqueu sempre improviseu?
Això de Les Aus, que abans ens dèiem The Cheese, sempre ha estat molt basat en la improvisació. Veníem d’un grup es deia Omega Cinco. Quan se’n va anar el baixista vam començar a improvisar molt i a fer molts concerts improvisats. I ens ho passàvem teta! El grup The Cheese va sortir de tot això. Quedàvem per assajar i llavors anaven sortint idees i d’aquí després sortien temes. És un procés universal aquest…
Nosaltres sempre hem estat molt de ràfegues: teníem quatre idees i dèiem “gravem un disc!”. El disc que es diu “Haranna Hanne” [de Les Aus] va sortir de dos dies d’estar al local!
Us agrada el risc!
A vegades, et pot no sortir bé quan toques… El que he comprovat és que depèn molt de la soltura que un té [en aquell moment]. Si estàs a gust no hi ha problema, però sinó… D’altra banda em sento molt feliç que cada bolo sigui com un repte.
En generalment em costa disfrutar d’un grup que té unes cançons preparades i les fa sempre igual, perfectes…
Són les 19:00h passades i l’Arnau Sala (Manresa, 1978) surt per la porta de la sala on una mica més tard tocarà amb el Mau i la ballarina Virginia García. Ell és l’altra meitat de Les Aus, un bateria que posseeix el toc d’algú qui durant anys ha tocat amb contundència metal·lera i ara busca alguna cosa més. “Com va anar l’entrevista amb el Mau la setmana passada? Quan el vaig trucar l’altre dia estava molt animat. També està bé que el Mau faci entrevistes ell sol… Crec que ell parla millor que jo!”. Fa gairebé una dècada que el Mau i ell toquen junts i ho han fet en diferents formacions (Omega Cinco, The Cheese) fins arribar a aquest duo d’ocellets post hardcore improvisat que a estones podria comparar-se amb bandes com Ruins o The Locust.
Per la seva banda, l’Arnau té altres projectes musicals (Bèstia Ferida, Homenatges) fa il·lustracions, munta el festival Cap Sembrat i dirigeix el segell Ozonokids, a part de gestionar una munió de pàgines web. El manresà és un pam més baix, té la pell blanca com la llet i parla no gaire alt però, això sí, amb la necessitat de treure tot el que constantment li balla i bull pel cap. Busca i rebusca com expressar-se. “No ens hem volgut conèixer amb la ballarina amb la que tocarem aquesta nit perquè volíem que fos així, improvisat. De fet, per nosaltres… La improvisació per Les Aus és una manera de prendre’s les coses”, explica. “És una manera de tenir llibertat també com a persona i com a músic. Vam començar a improvisar perquè va arribar un punt en què estàvem tan lligats en projectes i coses que no érem capaços d’assajar i al final acabes per dir ‘bé, ja farem…’ perquè no hi ha cap altra manera. Per mi i pel Mau és superdifícil quedar. Però, per exemple, el Marc Cunningham [de Bèstia Ferida] i jo vivim a prop i no assagem massa. És molt difícil a Barcelona. O tens un local amb tota la gent amb la que toques o com t’ho fas per assajar amb uns i altres?“
Sense assajar, tens por que us surtin concerts dolents?
Jo crec que… sempre ens surt bé! No sé, potser perquè espero menys de les coses. En generalment em costa disfrutar d’un grup que té unes cançons preparades i les fa sempre igual, perfectes…
El cambrer d’origen xinès ens porta una coca-cola i un suc. En Mau va trencant anous amb les dents i es fa entrepans de prunes amb pa d’arròs. Té uns dits àgils. Porta les ungles llargues i esmolades a la mà dreta, de guitarrista.
Compenses la improvisació a Les Aus amb projectes de música composada?
Sí, jo faig cançons, però en el fons surten del mateix [procés]… Vaig fent gravacions i així vaig composant. Crec que sempre he tingut ganes de fer música i fer cançons. Ara fa uns anys que estic fent coses jo sol i tinc ganes d’anar recollint totes les gravacions, les improvisacions i ordenar-les. I també tinc ganes de fer un llibre amb tots els escrits que tinc.
D’on creus que et ve tot això de la música?
Amb el que primer vaig flipar quan tenia vuit o nou anys era amb Sangtraït.
Tots tenim un tenim un passat…
Ei, que a mi encara em flipen! Tinc una samarreta signada per ells…
En el darrer festival South by Southwest als Estats Units, on Les Aus van actuar amb altres bandes catalanes, el Mau va aparèixer en un reportatge televisiu dient: “vaig a veure els NoFX. Estic supercontent perquè això és com un somni per mi”.
Jo crec que el Mau li aporta el toc positiu a la música i jo li aporto el toc fosc. Segur. Els temes més feliços em costen més.
“He tornat a deixar de fumar i necessito alguna cosa que em doni empenta… M’acompanyes a buscar alguna cosa amb xocolata?” Sortim al carrer La Guardia i travessem la rambleta en què s’ha convertit Nou de la Rambla. Tanta gent…
– Per cert, tan sols amb una bateria i una guitarra elèctrica, teniu un so tan dens…
– Sí, tenim un so molt ple. Però no et sabria dir perquè som així, la veritat… – i centra l’atenció en les possibilitats del súper: bosses de fruits secs, galetes,… Finalment opta per una caixa petita de “Filipinos”.
El 2007 vau fer alguns concerts amb Lydia Lunch. Com la vau conèixer?
El primer cop que la vaig veure va ser en un festival de La Colazione a Gavà, on jo vaig tocar amb Zeidun. Després, l’Adrián [de Alfonso], que és colega de la Lydia, li va presentar a l’Arnau i perquè ella buscava a un bateria pel seu show. Li va ensenyar videos de Les Aus i el va fitxar però va dir que també volia al guitarrista. I llavors vam quedar un dia i vam flipar tots tres! Després vam anar a Suïssa a tocar en un festival… Vam fluir tant que va ser brutal!
Participeu en el seu disc “Ghosts of Spain” i després ella després ha col·laborat també en temes vostres.
Sí, com ja havíem gravat coses amb l’Arnau ella va recitar per sobre. Recordo que des dels primer moment, estàvem com nens. Vam tenir una connexió que no havia tingut mai amb ningú. Ella es deixa anar molt i recordo que em mirava molt fixament. I jo estava allà [posa cara d’abduït]… I l’Arnau em deia “tio, que jo em sento fora de tot això! Us veia tocant com si hi hagués amor entre vosaltres!”. Però ja no hem fet gaires coses més a part d’això…
Estèticament us sentiu a prop de Lunch i dels grups de la No Wave dels 80?
Sí, sí. Mira, jo de la Lydia no havia sentit gaire. L’Arnau sí que la seguia i segurament ell coneix bastant tot aquest tema de la new wave. Personalment no ho he seguit o sigui que no ho conec. M’agraden els Birthday Party, que la Lydia sí que havia tocat amb ells. Altres com Sonic Youth, per exemple, no els tinc controlats.
Una exposició de quadres d’artistes creadors de toys – massa color rosa – ens rep abans de pujar al bar de dalt de l’espai Miscelänia. L’Arnau es treu la jaqueta de cuir de segona mà i deixa veure els tatuatges del braç dret, el mateix que fa no fa gaire va tenir lesionat i no li va permetre innagurar l’exposió “Homenatges”. Comencem pel principi. “Quan era petit flipava amb els heavis i amb els punkis. Veure aquelles samarretes negres, amb calaberes… Era una cosa en què sempre m’havia fixat. Crec que la primera cosa que… Dos grups: Queen i Europe. Potser tenia 9 o 10 anys. I després va venir Nirvana i després, el punk radical i el trash metal al mateix temps. Recordo que sempre em deia: ‘no, això no és prou extrem, necessito alguna cosa més’.”
Ara quan fas música també busques aquests extrems?
Sí, totalment. La nostra música té un toc fosc. Jo crec que el Mau li aporta el toc positiu a la música i jo li aporto el toc fosc. Segur. Els temes més feliços em costen més.
Acostuma a passar que amb els anys un es modera…
Jo segueixo sent un radical! El que em passa és que vaig com en cercles. M’obro i em torno a tancar. I ara estic bastant tancat. Quan m’obro i veig coses que no m’agraden, em torno a tancar. Malgrat que sóc una persona oberta segueixo tenint clar les coses que no m’agraden. Ens van fer un reportatge a l’Enderrock, i no em sembla malament, però no m’agradaria que se’ns pogués confondre. No suporto tot això del rock català. A mi abans m’era igual la imatge que poguéssim donar però arriba un punt que jo també soc artista, tinc una feina gràfica, m’agrada escriure, faig música en solitari, i per mi [tot això] és cap a on vaig, saps? Les Aus és el punt més clar i més positiu de totes les coses que faig, crec.
En una entrevista la Lydia Lunch deia: “quan estic creant intento treure alguna cosa fora de dins meu que crec que ha estat contaminat per altres persones. Intento netejar-me de toxines emocionals, de la pol·lució política…”
Estic d’acord al cent per cent. Quan faig un dibuix que és una representació d’un acte violent o inclús cruel… si és una cosa que tinc [a dins], crec que és part de mi i és millor treure-ho. Jo peco de dir coses a lo burro i tinc amics que s’enfaden amb mi a vegades. Però si no ho digués em tornaria boig! No m’agrada haver-me de reprimir. I amb la música, dibuixant,… és la única manera que ho puc fer. I a poc a poc vaig descobrint altres maneres…
Has dit que feies música en solitari.
Jo avui li deia al Mau que qualsevol persona creativa hauria de fer coses en solitari. No hi ha res pitjor que un músic que només té un grup i que aquell grup és sagrat… No creixerà com a músic, creixerà com a part d’un grup. Però penso que si tens coses [a dins] per treure has de provar de fer coses sol.
Sempre ha tingut molta capacitat de tirar endavant projectes i de crear-los també. Jo crec que sinó hagués estat per l’Arnau no ens haguéssim mogut tant.
La màquina escurabutxaques del bar segueix funcionant a tot drap.
Mau, tu t’estàs ficant en el circ ara, oi?
Treballo en un espectacle de circ i he estat tot l’estiu voltant. Aquest espectacle som el Marçal [Calvet], un colega del meu poble, i jo. Ell fa acrobàcies, és especialista en fer equilibri de mans i a part toca la trompeta, el violí, la mandolina. [Primer] estàvem a la companyia Circ Pànic, i ho va veure clar i va invertir: va comprar una camionet petit i dos escenaris que muntem cada vegada. Jo estic a d’alt, toco la guitarra, l’harmònica i vaig fent les bases i ell, a baix, va fent acrobàcies.
Com us dieu?
Mumusic Circus. Aquesta temporada ha estat la primera i ens ha anat superbé. Ens han sortit més de 40 bolos a l’estiu, que està molt i molt bé.
Tornant a Les Aus, el fet de ser només bateria i guitarra us ha permès tocar en qualsevol lloc…
Sí, és molt maco això… També hem tingut molta trempera de viatjar. I crec que aquesta part és la que l’Arnau més ha potenciat, no només amb Les Aus sinó ja amb Omega Cinco. Sempre ha tingut molta capacitat de tirar endavant projectes i de crear-los també. Jo crec que sinó hagués estat per l’Arnau no ens haguéssim mogut tant.
Heu estat vàries vegades per Estats Units.
Sí. Allà vam tenir la oportunitat de tocar a cases de gent, en cases enmig d’una muntanya,… Surts fora d’aquí i te n’adones de que hi ha molts costums diferents. Als Estats Units es fan concerts a magatzems, garatges,… Ei, marxem? És que s’està fent tard… Tinc el cotxe. Per on vius?
“Segur que no vols?” La caixa de “Filipinos” es va acabant poc a poc… Quan se li pregunta per la trajectòria en directe del seu grup, el bateria deixa anar: “no m’agrada tocar en sales de rock. Vaig de gira i quan em toca tocar en un bar em molesta. És el pitjor espai per tocar. La gent té un concepte bàsic de com ha de ser un concert: ens vestim del rollo del concert, anem a escoltar unes cançons, bevem, fumem,… Per què ha de ser així?” I continua: “Abans de viure als Estats Units jo tenia una idea més tradicional de la música. Anava als concert, però era com un acte d’oci. M’agradava la música experimental però no l’entenia com l’entenc ara. Allà vaig veure coses que em van trencar els esquemes. Vaig aprendre a no esperar certes coses, com la qualitat dels músics…”
La llista de llocs on Les Aus heu fet actuacions s’allunya del circuit habitual de sales. Busqueu espais alternatius per tocar?
No els busquem, eh? Però… Òstia!, qui m’ha de dir com han de ser les coses?! Costa uns anys aprendre que les coses poden ser d’una altra manera..
Ja has muntat quatre edicions del festival CapSembrat. Intentes que sigui d’aquesta “altra manera”?
El Cap Sembrat va començar el 2005 quan vaig tornar [d’EE.UU.] i tenia aquesta necessitat de reproduir la situació a havia viscut allà. Però em vaig trobar amb una escena molt conservadora. Havies d’anar al Magic o al Sidecar a veure un grup que s’havia après unes cançons i a mi això no m’interessa. Volia reunir a tota la gent que per mi feia alguna cosa diferent. Però… no sabria com explicar-t’ho… Res del que faig respon a cap teoria.
Home, darrera de tot el que expliques hi veig unes idees…
Sí, hi ha unes idees però… és que encara no les tinc totes clares. Vull dir que me n’adono que en aquests últims anys tot el que he fet ha estat molt intuïtiu. I ara potser estic en un moment en què ho estic teoritzant tot una mica, però en general segueix sent tot intuïtiu.
Tot i estar escarxofat al sofà reciclat del bar, l’Arnau s’incorpora àgilment i saluda a uns coneguts que han vingut a veure el bolo. Sobre Cap Sembrat acaba per dir: “aquest darrer any el vam fer a La Bàscula i a l’Antic Teatre i no va venir ningú, potser cinc persones. Durant un temps pensava ja no fer-ho més però jo vull fer-ho, però ho faré més simple. L’essència ha de ser fer alguna cosa diferent, perquè de festival ja n’hi ha molts”.
Arribem a un cotxe vermell amb la carrosseria pelada. El capot té trossos enfosquits. A l’interior hi ha pels de gos i uns animalets de plàstic enganxats. “Pots endollar l’mp3 al cotxe? Darrerament m’estic baixant moltes coses, després ho escolto al cotxe i estic descobrint moltes coses. Això que sona es un grup que es diu Pep Laguarda i Tapineria, dels setanta”. Recorda al Pau Riba de la mateixa època. En Mau cantusseja. “Ara això que sona és Pink Floyd, el primer disc”.
L’Arnau mira el seu rellotge. “A quina hora és el bolo? És ara ja, oi?” Em concedeix uns últims minuts abans de… “No podria deixar de fer cap de les coses que faig perquè tot està lligat: a través de muntar un concert conec a algú que potser em treu un disc a mi, o conec a algú que em munta una exposició. Sense donar-me compte he anat fent totes aquestes coses i ara no em puc escapar!”
Com està funcionant el segell Ozono Kids?
A tope. De fet aquest any és el més actiu que he estat.
Treus discos i tu mateix fas les portades en moltes referències.
Mira, jo he estudiat disseny gràfic i recordo que tothom volia treballar en tal empresa o en tal altra i jo el que volia era fer lo meu. I la única manera que podia fer-ho era fent-m’ho jo. De la mateixa manera que quan vaig muntar el segell o vaig començar a muntar concerts i també feia els cartells. No crec que això sigui ser valent. En el meu s’ha de tenir molta paciència, perquè atrevir-me a fer les coses no em costa gens. Ara, mantenir-te durant els anys fent coses quan no notes una resposta… Sé que molta gent va a la pàgina web, sap el que faig, però no venc discos. Costa molt que la gent vingui als concerts. Surto a tal revista, la gent sap qui sóc, però de què serveix? Quin missatge dono? Jo no puc viure d’això…
Passen uns minuts de les 20:00h. En Mau es mou amb desimboltura per l’espai diàfan de parets blanques i sostre alt de la sala on tocaran en breu. És el seu terreny. La gent comença a escollir on volen asseure’s. Ha portat dues guitarres: una Gibson SG negra com la d’Angus Young i una altra de model indefinit amb només quatre cordes i amb les pastilles destrossades. Feia setmanes que ell i l’Arnau, Les Aus, no tocaven junts. Aquest vespre els acompanya la ballarina Virginia García que, concentrada una mica a part, no sembla preveure la descàrrega sònica amb la qual haurà de lidiar durant la següent hora. Tots tres, però, improvisaran. L’Arnau es col·loca darrera la bateria. Porta una samarreta dissenyada per ell. En alguna ocasió ha dit que té els canells destrossats de tocar. Minuts abans havia dit que “si no ets intuïtiu, com pots fer un concert així? No pots improvisar si no et despreocupes de certes coses i tens intuïció. És la única manera”.
Durant el concert juguen a omplir l’espai amb freqüències greus. Distorsions, brunzits, ritmes esmolats, trencats i amb vèrtexs. La presència del bombo i del goliat és punyent. La música busca de forma cíclica, constantment, un clímax. El so es retroalimenta i així podria ser per sempre, infinit. El silencis gairebé no existeixen i quan fugaçment n’apareix algun pren una rellevància gairebé violenta. El guitarra es treu la samarreta. Ara bufa per la embocadura d’una flauta dolça i sembla cridar als ocells. Després dels aplaudiments finals, el Mau i Arnau s’abracen entre somriures amb l’excitació de l’habitual pujada d’adrenalina post xou. “Feia temps que no tocàvem junts!”, diu el primer. Estan contents. Algú de la sala comenta: “és increïble com de bé s’entenen tocant i com són de diferents! Com el dia i la nit”.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.