Nat 48_març_09 Marçal Lladó
Hem de trobar temps per estar junts…
L’amic Sanjosex va escriure una cançó on defensava –ho dic a la meva manera– que una bona història d’amor necessita temps però li sobren rellotges. No costaria gens extrapolar-ho a un grup de música, sobretot en una escena com la nostra en què molts músics destaquen per la seva hiperactivitat. Les inquietuds i la curiositat els empenyen a enrolar-se en mil projectes, que el destí dirà si són efímers o si acabaran donant molta guerra. Però com que la majoria d’humans encara no disposem del do de la ubiqüitat, no hi ha més remei que agafar el ganivet i tallar el temps en trossets. I si en una banda hi coincideixen tres músics d’alta hiperactivitat, esgarrapar moments per al projecte comú és pràcticament un prodigi. El Guincho o Giulia y los Tellarini figuren entre els noms més repetits a la Barcelona musical de 2008. A la seva ombra, i contra les seves agendes, es va gestar el segon disc de Coconot, Cosa astral, que malgrat les excel·lents crítiques encara no ha trobat una ocasió per ser presentat en directe. Ho cantava Sanjosex: “Hem de trobar temps per estar junts…”
Com es viu, sis mesos després, un disc com el de Coconot que, de moment, no té vida en directe?
Jens Neumaier: Quan vam acabar el disc, El Guincho ja estava tenint molt d’èxit i sabíem que ens havíem d’oblidar d’actuar. És una putadilla però és per una cosa bona, no? Ja sabíem que seria així i no passa res.
Cristian Subirà: Hem trencat la rutina habitual de disc-promo-concerts, i d’aquesta manera és complicat mantenir l’interès de la gent molt de temps. Es tractarà de crear expectació d’aquí a un temps amb alguna cosa de l’estil d’“El retorno de Coconot”, com els Pixies. A aquest pas, potser triguem el mateix que ells.
Pablo Díaz-Reixa: Pienso que tocamos bastante antes de que el disco saliera y luego por varias circunstancias pensamos que era mejor parar. A mí la relación que se crea entre hacer un disco como un paso para tocar más conciertos me parece negativa y es una idea vieja que rechazo. En mi corta experiencia todas estas inercias acaban por empeorar las canciones o destruir a los grupos. Mi única motivación para entrar en un estudio es hacer un disco bonito o peligroso. Tocar música en directo debe ser otra cosa bien distinta. Una experiencia individual que no tenga que pender tristemente de su vínculo con ningún soporte físico.
Amb la feinada que heu tingut amb la resta de projectes durant l’any 2008, la sorpresa és que trobessiu temps per gravar…
JN: Com que tots hem estat molt liats, la gravació es va allargar bastant. En Pablo amb el Guincho, nosaltres amb Giulia y los Tellarini, a l’estudi Maikmaier no hem parat de fer feina… Vam haver de trobar moments lliures per gravar i, a més, sempre costa agafar el ritme, tornar-te a ficar en el projecte.
CS: No és que ens hàgim passat la vida a l’estudi, gravant la joia del segle XXI durant tot un any. Si comptéssim els dies treballats per tots tres, amb mescles i tot, no arriba a un mes i mig. Però eren uns dies per aquí, ara una setmana per allà… i corrents! Fa poc he llegit una crítica australiana que diu que el disc té molt bones idees però es nota fet “on a rush”, ràpidament. Si vull ser crític, sí que m’adono que amb més temps i un treball més relaxat hauríem pogut polir-lo molt més. De totes maneres, també hi ha gent a qui li sembla un disc meravellós. Però és interessant llegir el que es diu a fora, als blogs dels Estats Units o d’Austràlia, on la gent és més canyera.
Va costar trobar el temps per enregistrar-lo, sí, però Cosa astral, publicat per B-Core, ha acabat destacant entre els millors discos de l’any segons la premsa especialitzada i comença a tenir vida a ultramar, seguint amb prudència les passes del fundador del grup, en Pablo, d’origen canari però establert fa uns anys a Barcelona. La seva agenda internacional notòriament apretada, gràcies a l’esclat d’El Guincho ha marcat tant el procés de gravació com el llançament del disc. De fet, quan quedem per fer l’entrevista, en Pablo és molt lluny, a Ghana, on té unes actuacions que l’obligaran a respondre per correu electrònic.
Sí que ens veiem les cares amb Cristian Subirà, sempre embolicat en mil projectes musicals (Summer Recreation Camp, Gargamel, Dead Man on Campus) i activista des del segell Discos Compulsivos, i amb Jens Neumaier, que també fa uns mesos que està enfeinat amb Giulia y los Tellarini i amb els darrers compassos de 12twelve (van anunciar la separació el desembre passat), entre moltes altres activitats.Hi continuem parlant.
Amb un parèntesi de tres anys des del primer disc, com s’ha anat gestant el material de Cosa astral?
PDR: Fue un proceso largo y accidentado en el tiempo por las necesidades del estudio, el trabajo de Cristian en el aeropuerto y mis giras. Sin embargo lo llevamos siempre con mucha ilusión porque perseguíamos una idea común bastante parecida a lo que acabó siendo el disco. Con Coconot el grueso de las canciones salieron en un local de ensayo. Pasamos mucho tiempo improvisando música juntos y luego les dimos a esos bocetos una segunda vuelta en el estudio.
JN: Per la dinàmica que tenim amb el grup, només ens quedem el que hem fet els últims tres mesos. És el que hem intentat aquesta vegada, i això et dona molta frescor, es nota que et renoves.
CS: Abans que sortís El Guincho vam treballar intensament durant dos anys i les composicions sortien al local, sobretot fent jams, partint de la improvisació. Si en tres hores d’assaig et quedes amb una idea de tres minuts per a una cançó és un èxit rotund.
Però en alguns casos sembla que partiu d’una cançó preestablerta, com ara “Polen muchacha”, per exemple.
CS: “Polen muchacha” sí que comença com una cançó pop molt pura però llavors hi entren tot d’una unes guitarres quasi heavies i el tema se’n va cap a un altre lloc. I curiosament, mai tornem cap a la primera part. És com un concepte de fer dues cançons en una.
JN: Que consti que això ens surt naturalment, anem construint i no tornem on estàvem. I com que la majoria de temes són de l’última època, el procés per tancar les estructures va tenir lloc aquí a l’estudi. Al local ni tan sols assajàvem amb veu.
CS: És per una qüestió de circumstàncies. Tenim un sistema de so molt precari i vam acabar per desistir. I en molts bolos, ni tan sols sentíem el que cantava en Pablo. Feia algunes melodies, però no ens escoltàvem. Hi ha un dia que descobreixes una melodia i flipes, i resulta que feia tres mesos que la cantava.
Pablo Díaz-Reixa va ser l’instigador original de Coconot, un projecte llavors compartit amb el seu cosí, Alfredo Montes. Poc després de llançar el primer disc, però, amb l’arribada de Jens i Cristian i la marxa d’Alfredo, el grup va esdevenir un triangle equilàter en què cadascú ocupa amb llibertat i companyerisme el seu vèrtex.
Pablo, quin marge de maniobra tenen en Cristian i en Jens en un projecte que havies engegat tu per la teva banda?
Pablo Díaz-Reixa: Pues el mismo margen que pueda tener yo. En un grupo no importa quién llegó antes o después. Importa qué cualidades tiene cada uno para aportar a una idea que es de todos. Está claro que luego intentas siempre exponer tu visión como algo aprovechable pero en Coconot pasa que haciendo Cosa astral nos interesaban cosas diferentes. A Cristian le tiraba más la idea general del grupo, la parte visual también, se guiaba más por sensaciones e intentaba cuidar las dinámicas, no las internas de las canciones sino las de todo el disco en conjunto. Jens es el que más sabe de sonido y se implicó más en ese aspecto y en que cada parte de guitarra resultara una cosa interesante y sorprendente. Y a mí me quedaba un poco lo que más disfruto: estructurar los temas, simplificar los ritmos y escribir las letras.
Queda alguna cosa, doncs, de l’esperit inicial de Coconot?
PDR: Bueno, piensa que hay unos buenos años de diferencia entre uno y otro y que son grupos diferentes, en definitiva. Queda seguro el espíritu lúdico y la ambición de aprender a hacer música que nos guste y nos ponga preguntas.
Per a en Jens i en Cristian, com ha evolucionat Coconot amb la vostra implicació directa?
CS: Hi ha una evolució natural. En el temps que fa que toquem junts hauríem pogut gravar sis discos, si ens hi haguéssim posat. La progressió ha sigut bastant esquizofrènica però coherent, buscant sonoritats relacionades amb el que cadascú escoltava en cada moment. El disc toca més l’última època, concretament la part més amable de l’última època, des que en Pablo va deixar de tocar la bateria sencera per utilitzar només plat, caixa i goliat.
JN: Ha sigut un canvi natural però progressiu. Quan vam entrar ja volíem reversionar els temes del disc, en directe els vam fer mil voltes, els samplejàvem… tot estava obert i no hi havia cap mena de respecte per com s’havien gravat originàriment.
EL BRASIL, L’ÀFRICA I MÉS ENLLÀ
El primer disc de Coconot, Novo tropicalismo errado (2006), era un exercici de llibertat i imaginació que Joan S. Luna ha definit des de Mondo Sonoro com a “hardcore chillón y espasmódico con coartada world”. El mateix Jens Neumaier, que en aquella gravació encara no tenia veu ni vot a nivell artístic però hi va exercir de tècnic,el va etiquetar com a “krautrock latino”. I en el còctel també hi podríem afegir un concepte tan ampli com ara la psiquedèlia. En qualsevol cas, aquell disc destacava per la integració de sonoritats brasileres i, sobretot, l’ideari del tropicalisme impulsat per Caetano Veloso, Mutantes i companyia a finals dels 60. Cosa astral segueix aquest viatge de redescobriment world, però aquesta vegada la mirada de Coconot es desvia cap a l’Àfrica.
Quina ha estat la vostra via de descoberta dels ritmes i sonoritats africanes?
JN: Per a mi en Pablo ha estat una font d’influències bàsica, és qui m’ha obert bastant la porta de la música africana. En el disc, però, intentem no mirar tan sols cap a l’Àfrica, hi ha moltes altres coses.
CS: Ens pregunten bastant per Vampire Weekend, la MIA i totes aquestes bandes que estan en ple boom. Però jo crec que, a diferència d’altres moments en què les tendències eren generalitzades, ara pots trobar grups que van en totes les direccions, només cal fer una ullada a internet. És normal que ara s’intenti trencar amb el rock i les distorsions dels 90, i que el que feien Peter Gabriel o The Police ara torni a molar, és un tema cíclic. Doncs amb els ritmes africans suposo que passarà el mateix, ja ens en cansarem, però ara mateix és una font d’idees inesgotable. També hi ha l’altra part: que a l’Àfrica no hi ha drets d’autor i es pot agafar tot sense pagar ni un duro, de manera que el negoci és rodó, mira el cas de Soul Jazz.
PDR: En Alegranza, el disco de El Guincho, hay tres samples de música grabada en el continente africano en todo el disco. Hay 12 por canción como mínimo, así que 3 de una lista de más de 100. Uno de estos es una muestra de Oscar Sulley y su Uhuru Dance Band. Hace poco estuve tocando en su país, Ghana, gracias a este acercamiento y en señal de agradecimiento, y la impresión que me llevé es que la gente está muy orgullosa de que músicos de fuera reconozcan el valor de sus ritmos y armonías y lo integren en lo suyo.
Sigui cap on sigui que apuntin les tendències, la veritat és que amb Coconot (com també amb El Guincho) s’ha produït un fenomen fins ara gens habitual a casa nostra. Ens trobem davant d’una música feta aquí que concorda estèticament amb allò que, avui mateix, és a l’ordre del dia en l’escena indie mundial. En Pablo és contundent, mentre que en Cristian apunta a les facilitats de comunicació que aporta la xarxa:
PDR: No sé qué es el indie mundial y si es algo no me siento parte, desde luego.
CS: Si estàs a l’aguait del que passa a fora, encara que tinguis un discurs propi, és fàcil que acabis fent coses que la gent que està al teu voltant no capti. Sempre hi ha un punt d’influència de l’entorn immediat, si ets de Barcelona mai actuaràs com un jamaicà o un etíop, però gràcies a internet tens accés a tot el que sorgeix arreu del món en cada moment. Si hi afegim el fet que a Espanya no hi ha mercat, fa que acabis mirant a fora i fins i tot que et vinculin a escenes que geogràficament poden ser molt llunyanes. Això sí, sempre tens aquell exotisme de ser espanyol.
JN: Ara tens una manera de sortir a fora que abans no existia, tens una eina fantàstica perquè t’escoltin i si hi estàs atent et poden sortir moltes oportunitats. Abans estaves molt venut a l’opinió de les revistes i a deixar-te els teus euros per comprar els discos que tocaven.
CS: Insisteixo que la música de Coconot ha seguit una evolució natural, per més que a l’estranger hi hagi bandes que treballin en la mateixa direcció, a partir de les sonoritats world. Però la diferència és que fa tres anys als concerts hi venien 10 persones i ara, per la conjuntura actual, potser en vindrien 300, fins i tot independentment de l’èxit del Guincho. Les tendències generalitzades ja s’ensumen tres anys abans a l’underground. A poc a poc s’hi van afegint grups punters i el procés acaba quan la Madonna ho porta a nivell mundial.
Si ens situem en una dimensió més local, en el substrat musical de Coconot hi podríeu reconèixer ecos de l’Ona Laietana, per una banda, i del folklore popular?
JN: És clar, sí, sí. Un punt de folklore canari quasi segur. I el punt laietà, potser des de l’inconscient.
PDF: Pues yo no me siento identificado con la Ona Laietana porque no es parte de mi pasado ni de la música que más me ha gustado nunca. De todos modos, conozco algunos discos y sí que me metí a escuchar hace un tiempo y sobre todo antes de grabar Albaialeix. Soy más fan de los que tiraban menos –o de forma menos evidente– hacia al progresivo. Si para Cristian o Jens son importantes entonces sí entiendo que lo veas. Música canaria no hay por mi parte, eso seguro.
CS: Qualsevol dels projectes en què estic involucrat, per més que mirin a fora, té moltes coses d’aquí. A Coconot, el fet de cantar en castellà ja marca molt de cara a fora. I jo, per exemple, tinc un projecte de noise drònic en català que es diu Gargamel… Hi ha coses que et surten de dins i les portes a un altre terreny, i encara que les cantis en el teu idioma no hi ha cap problema perquè t’escoltin a fora. Ja pots cantar en xinès que si el teu discurs s’aguanta, se t’obriran portes i hi haurà qui t’escoltarà. Fins i tot pot ser un element distintiu que jugui a favor teu.
Veient els camins que heu seguit individualment i com a grup, queda clar el vostre inconformisme i les ganes de descobrir nous referents i evolucionar. Quin és el proper pas? Què esteu escoltant ara que pugui marcar-vos en el futur?
JN: Per mi ara el referent és Cuba. És el que escolto i d’on m’agrada contagiar-me musicalment ara mateix. Hi estic enganxadíssim, em poso el LastFM i vaig escoltant conjunts d’allà un darrere l’altre.
CS: Doncs jo res a veure, ara mateix estic pillat pels teutons. Escolto coses en la línia de Brian Eno, música amb cintes, amb un punt electrònic més vuitantero. De tota manera, com a grup en el futur estem oberts a qualsevol cosa i no saben cap on anirem. És un misteri, però qui ens ha vist en directe sap com som d’imprevisibles.
PDR: Si me preguntabas qué música estoy escuchando ahora, pues tengo puesto un disco de Evelyn Champagne King que se llama So Romantic, producido por The System.
I tots reconeixeu influenciar-vos mútuament…
JN: A mi en Pablo és qui m’ha introduït en la música cubana, per exemple.
PDR: Cuando llegué a Barcelona Cristian me llevó a descubrir las bandas que le gustaban de la ciudad y además siempre me ha pasado discos y grupos. Y con Jens pasa lo mismo, cuando me invitó a tocar en la Orquesta de la Muerte o cuando me enviaba mensajes al móvil con videos en youtube de Philip Glass. Todos nos hemos mostrado discos desde que empezamos a tocar juntos. Que yo sepa no tengo ningún radar, aunque me podría caber debajo de todo este pelo que tengo en la cabeza.
CS: Per a mi, l’important de tocar amb en Pablo i en Jens és que són dues persones molt planeres. La música s’ha de desdramatitzar. És una cosa quotidiana, com tenir un forn: fas cançons com podries fer pa.
En l’escena de Barcelona, què hi trobeu interessant ara mateix?
CS: Jo hi trobo a faltar que aparegui gent de 20 anys, una mica més jove que nosaltres, que faci coses interessants. Potser hi són, però no els coneixo. La banda més jove és Albaialeix i ja tenen 23 anys.
JN: Trobo fantàstic el que fa Joe Crepúsculo. Ja es veia a venir pel que estava fent amb el David de Beef, que també fa una cosa molt casolana i personal. Hi ha una escena molt bona i molt renovada: Nisei, Veracruz… Molta gent que passa per l’estudi i veig que s’estan renovant. Extraperlo, els Manos de Topo…
Hi podria haver una microescena al voltant de l’estudi Maikmaier?
CS: Doncs tots els que ha dit en Jens abans han passat per aquí…
JN: S’ha intentat que hi hagi moviment, no sé si arriba a la definició de microescena, però.
Acabem l’entrevista amb un parell de sentències d’en Cristian i en Pablo que mostren com està d’obert l’horitzó que tenen per davant els Coconot:
PDR: La continuidad es un antónimo de nuestro grupo en todos los sentidos. Supongo que ni queriendo saldría algo parecido a lo que ya hicimos. La naturaleza del grupo ha sido siempre cambiar de lleno el repertorio cada tres o cuatro meses así que incluso imitar las canciones del disco de cara al directo me parecería una historia anquilosada.
CS: És important fer el que et dóna la gana sense mirar si és la tendència que toca o no. En dos anys nosaltres segur que farem una cosa totalment diferent.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.