Balago, “d’aquii” (08)Ambients, soroll, fred, crescudes, suspens, silenci, llum, por, melodies amagades, caigudes, neguit… Les paraules ho defineixen molt bé, però s’ha de provar. “d’aquii” és un gran monstre que agonitza i crida, una caixa de sons, un fil de seda prim, una tempesta que et sacseja, una imatge que et relaxa, la pèrdua d’una gossa (a qui David Crespo li dedica el disc). Balago no abandona el camí recorregut fins a aquest tercer disc (erm ’01 i El segon pis ’04), però es nota un creixement, un domini del que vol transmetre. Si més no, a mi m’ha quedat clar. Un únic inconvenient, alhora positiu: impossible escoltar en ambients sorollosos. Per tant, poseu-vos els cascos i dediqueu-li un temps… fins que marxeu lluny d’aquii.// ALBERT ISNARDO.
