Feia mesos que corria la noticia que Serapi, responsable del Cabaret Hoffmann i les seves agoserades propostes, havia muntat una superbanda destinada a insuflar nous aires en el panorama de la improvisació a Barcelona. Anaven passant les setmanes i m’arribaven informacions descoretjadores: desercions, dificultats per a trobar locals i ajudes econòmiques, manca de coordinació i d’objectius… I passat un temps en que els hi vaig perdre la pista, vaig poder veure un dels primers concerts amb la formació actual, el mes de novembre a l’Apolo. Pablo Rega havia adoptat el rol de director –potser s’escau més el nom de sherpa-, guiant a l’expedició de músics pels espadats i turtuosos camins del sempre desconegut i excitant terreny de la improvisació. El métode rutllava dolçament, sense forçaments. Això, i també l’encantador bon gust i saber fer de Rega, ens va portar a tots –músics i espectadors- a miradors d’aclaparant bellesa. Però més enllà d’això, em va enamorar l’actitud del grup i l’entesa compartida que transmetien. La mateixa que es va poder veure a l’assaig públic que van mostrar a l’Elèctric, on anxovats com estavem, gairebé semblava que compartíssim l’ escenari amb els músics i ens contagiessin per contacte l’entusiasme per les coses maques que van anar brollant, ara sí, ara també, durant tot el concert.
E. Pacheco
