Nat 48 març_09 Ramon Faura
Visca les putes!
Prop de l’estudi hi ha una pintada: “El Arte no se prostituye”. En la mesura que no he vist mai cap “art” compartint vorera amb les putes de la Rambla, ni amb els transvestits del Barça… En la mesura que mai no he sentit parlar de prostíbuls en què una Mona Lisa de Leonardo o una Trinitat de Masaccio se t’apropin, marcant pit, per oferir-te els seus serveis a canvi d’un Malibú amb pinya… hem de comprendre que aquesta frase ha de ser una metàfora. Si no ho entenc malament, una metàfora a favor de l’art “que no es ven”.
1) Els peluts del gòtic que fan polseres, les cobren. L’artesania en general, fins i tot els repulsius cendrers fets amb una llauna de Pepsi retallada, es paga.
2) Una vegada vaig publicar una reproducció d’un gravat de la Machine de Marly sense demanar permís (acompanyant un text meu) i van amenaçar el director de la publicació amb portar-nos als tribunals si no pagàvem 450 euros (els vam pagar). En qualsevol cas, els fotògrafs, els dissenyadors i els arxius gràfics cobren.
3) Tots sabem la quantitat de problemes que ens podem buscar si entrem al Prado i intentem emportar-nos, com qui no vol la cosa, Les filadores de Velázquez. La pintura es paga i l’escultura també: recordeu el ciri que es va muntar quan, incomprensiblement, es va perdre l’escultura del Richard Serra.
4) Diuen que al restaurant de Ferran Adrià un sopar surt, com a mínim, per 300 euros. Al restaurant del costat de l’escola, el menú va a 11 euros. En qualsevol cas, la gastronomia, sofisticada o popular, es paga.
5) Un bistec, l’estàtua de David o un oli sobre tela de Rembrandt són productes “tangibles”. En qualsevol cas, no és la matèria primera la que en marca el preu, sinó la firma d’aquell que la manipula i reorganitza.
En qualsevol cas (m’encanta dir “en qualsevol cas”) i, precisament, l’art no és més que posar preu a la manipulació de la matèria primera (i signar aquesta manipulació). Abans de la revolució burgesa que pren forma al segle XIV, no existia l’art perquè ningú cobrava per manipular la matèria. Per dir-ho d’alguna manera, es cobrava a pes. L’art i l’artista neixen justament quan algú posa preu, no a la matèria primera, sinó al producte de la seva manipulació. En unes altres paraules: l’art “és” en la mesura en què es prostitueix. Això explicaria que es pintessin tantes Maries Magdalenes (la puta penedida) al Renaixement i al Barroc. O que ja en ple segle XX alguns avantguardistes s’obsessionessin pintant putes (Picasso i Les Senyoretes d’Avinyó; Kirchner i la seva inacabable sèrie de putes amb abrics de pell; els transvestits de Christian Schad, etc). Era una manera de parlar d’ells mateixos.
Curiosament, la matèria primera dels músics no és tangible: aire vibrat. S’esvaeix en el temps abans que entenguem què ha passat. Escoltar música sempre és restituir allò que justament acaba de desaparèixer. Manipulació fascinant i complicada. Potser això explica la irritació d’alguns quan se’ls vesteix de puta, quan demanen diners. Amics meus, no ho digueu a ningú, però les mares també follen. La vida és dura.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.