Nat 47 gen_09 Ramon Faura Coll
No future
En cotxe de nit,… programa de ràdio… tertúlia d’habituals que opinen sobre tot, en aquest cas, l’últim atemptat d’ETA. Molta despreocupació. Poc rigor mental. Saps on seu cada un quan li sona la boca, els polítics d’avui ja no exposen raonaments, tan sols repeteixen consignes de partit gravats a foc en l’hipotàlem. El més civilitzat dels tertulians posa sobre la taula alguns “aspectes històrics” del conflicte basc. Comença la histèria… una veritable HISTÈRIA RADIOFÒNICA. Trontollen els micros. Gemecs estranys de la parlamentària popular a través de les ones. Indignació dels portaveus democràtics de l’ala dreta: “A qui se li ocorre parlar de context?” diu una mentre el sacseig de joies es cola pel micro. “Inacceptable!”, brama una altra… so de pit inflat, i afegeix “Cal mirar endavant. Només m’interessa parlar del futur”.
Interessant locució que els polítics han posat de moda: “Només tenir present el futur”. I una altra que encara fa més gràcia: “A mi només m’interessen les persones”. S’ha de ser molt poca cosa per repetir una cosa així més de tres cops al dia… però bé, al que anàvem.
Sóc de la generació “No future”. A banda de consignes adolescents, és cert que el futur no existeix. Operar des del futur és operar des del deliri. Operar des del futur és arrasar Irak per evitar que Irak llanci una bomba atòmica, per exemple.
Som passat. Res més. Fins i tot el suposat present només existeix en la mesura que passat. Som conscients del present, quan ja ha passat. Exemple 1: Nit de copes. Tot va bé. Anem a fer un riu. Pausa: Pensem: “Ara m’ho estic passant de conya”. Però no és veritat: Ara estic pixant; abans m’ho estava passant de conya. I potser després de pixar m’ho torno a passar de conya, o potser ara mentre pixo, m’ho estic passant de conya, però hauré d’esperar a després per saber-ho… un després, per cert, en el que potser encara estaré pixant. La duració és tot un tema, molt complicat; i l’elegia el genere poètic més veritable.
A banda de digressions bergosianes, el que sí és cert és que l’Estat, i els seus representats, no poden dir bestieses sobre el futur: Tot ordre estatal – judicial, penal, econòmic, etc.– s’assenta sobre identitats en la mesura que passat. Se’ns jutja pel que hem fet, no pel que farem (de moment). Encara que de fet, no és mala idea: si algun dia se’m jutja o se’m reclama un deute bancari, posaré cara d’innocent parlamentari de grup popular i diré, senyor jutge, no sigui tiquismiquis… què sé jo si em vaig polir a 50 amb la retallada… Vol fer el favor de deixar de posar la gent en contra meva!… Només m’interessa parlar de futur, a mi!… Ai, aquests jutges, sempre removent el passat…
