ACTIVISTES: DANIEL NEGRO
Nat 27 Juliol 05_ Ramon Faura
El Daniel Negro té un llarg historial, millor serà deixar que es presenti ell mateix: “ Sóc un antic exiliat polític de la dictadura que va patir l’argentina a l’any 1976. El ’78 ja no podia més i vaig marxar. Des d’aleshores he viscut a diferents països: Brasil, Suècia, Iugoslàvia, Croàcia i finalment aquí, a Barcelona… el cas és que l’any 1987, amb la Sònia, una companya, vam iniciar el projecte del Harlem jazz club, un local de música en viu, aquí al Barri Gòtic”. Suposo que si el Harlem ha acabat tenint la repercussió que té, serà perquè d’alguna manera us vau plantejar fer més que un local? “Sí… suposo que hauria d’explicar perquè faig el que faig, però això no ho sap ni el filòsof més pintat! En tot cas teníem tres motius: el primer, i és clar, guanyar-nos la vida. El Segon, que ens agradava. I el tercer, perquè ens vam adonar que la part més emblemàtica de la ciutat estava poc aprofitada, per no dir coses pitjors. El centre era una espècie de terra de ningú, complicada i perillosa, deien.” Quan veu començar com estava el panorama? Teníeu molta competència? “La veritat és que hi havia pocs llocs on fer música en directe: La Cova del Drac, l’Eixampla (un club on es feien jam sessions fins la matinada) l’antic Zeleste, el Bikini… i pocs més. També ens sorprenia que aquí el jazz era considerat com una música d’elit. Ens semblava interessant popularitzar un estil que a fi de comptes venia de les classes més marginades dels Estats Units.”
Suposo que és aquesta preocupació pels aspectes no estrictament musicals el que et t’ha portat a ficar-te en altres històries: “L’any 1989 vaig fundar amb altres companys SOS Racisme, on es volia treballar per la diversitat. Això ara està molt acceptat però no aleshores. La classe política no en volia saber res, entenia que reivindicar la diversitat era provocar a la dreta. Durant 8 anys, a més d’altres coses, em vaig encarregar de la Festa de la diversitat, el primer festival no institucional que va arrencar amb tot això de les altres cultures que ara ja és normal . També l’any 1989 vam muntar el Festival de jazz i música creativa de ciutat vella que és un festival que es fa en unes 15 sales durant un mes, amb un 85-90% de concerts gratuïts, i amb la idea de dinamitzar el barri i d’oferir una oferta que no sigui la dels grans circuits comercials… i bé, aquesta és la tònica.
Fa poc vas fer públic una espècie de Manifest sobre l’estat de la música: podries explicar una mica per sobre en què consistia? “L’any passat, coincidint amb l’aniversari del local, vaig fer un anàlisi de la situació, on s’intentava explicar el paper dels mitjans de comunicació, de les associacions de músics, dels locals que programen, lògicament, i també del paper de les institucions.” Sobre els mitjans: “Sense estar absolutament comprats, lògicament qui no hi posa anuncis no té cabuda. Els crítics han perdut l’interès pels grups inèdits i només es dediquen als consagrats.” I pel que fa als músics? “En el cas dels músics ens centràvem més en aspectes com la seguretat social, etc. (el PP acabava d’aprovar una llei que era inviable). També ens ocupàvem dels músics que no tenen papers i amb els quals la sala no té perquè fer d’inspector d’estrangeria.” I les institucions: “En resum és la poca predisposició a l’existència d’un tipus de sales que programa música. Parlem de la total absència d’ajuts que per comparació amb altres àmbits suposa, ja de per si, una discriminació. D’una banda el teatre, món complicat, però també en la música. El Palau de la música, per exemple. Cada butaca està subvencionada, de manera (tot i així, continua sent car), però és que a més, també el festival que inclou la programació del Palau rep subvenció.. Al Harlem, ni el grup està subvencionat! I aquesta prevenció de les institucions què la causa, que serviu copes, el món de la nit…? Les copes no… de fet és més sa prendre’s una copa al Harlem que al Palau, on quan sona el timbre te l’has d’acabar de cop. En el fons és el concepte que aquí és té del músic, no existeix el concepte de músic vocacional. Aquí un músic és un sonat, el rar de la família. I després hi ha els veïns? “Sí, és l’altre excusa, dir que aquests locals fan soroll. Aquí governa l’esquerra, que té en molta consideració el que li diu la dreta. La dreta es queixa, i l’esquerra tanca uns quants bars… Ah, molt bé! Què fàcil, no?… per què subvencionen tanta merda i no subvencionen els vidres dobles?…”
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.