Nativa_2. (Octubre 2002)
Activistes: Miqui Puig
Esta mañana el sol estaba ya muy arriba, abrí el armario y cogí la camisa de los domingos. ¿Que día es hoy? Avui és divendres i he quedat amb el Miqui Puig a la sortida de Rac 1, on està col·laborant en el programa de l’Albert Om. Uns cafès i posem la maquineta en marxa. Miquel Puig, L’Ametlla del Vallès, 1968. Barceloní d’adopció i barcelonauta ocasional. L’any 1986 posa en marxa “Aullidos en el garaje”, formació que l’acompanya fins a la fundació de “Los Sencillos”, l’any 90. 6 discos, 350 concerts i un bon grapat de singles d’èxit “d’èxit, que no de vendes, -remarca ell mateix- és a dir que ens van fer populars”. Fundador de Disco 2000, col·laborador en mitjans com ara l’Avui, Vogue o Primera Línea. Ha fet ràdio a Granollers, a Ràdio Barcelona i a Catalunya Cultura. La televisió també l’ha temptat, i ell s’ha deixat seduïr per projectes a TV3 i Antena3.
I ara què? Després de finiquitar el projecte Sencillos, de què té ganes en Miqui Puig?
De fer el de sempre. De tornar a començar deixant enrere etiquetes com les de “grup fresc”, que al nostre país sempre s’ha utilitzat de forma pejorativa, per titllar de banal, trivial i que no passava de la primera escolta. I a mi sempre m’ha preocupat el que deia a les lletres, el substrat d’aquestes, encara que la meva música fos comercial. Ara vull començar de nou, triant entre les 40 cançons que tinc preparades i enregistrant un disc. Un disc on poder barrejar pop, electrònica, reggae, dub, nothern soul…. perquè el que a mi m’agrada per sobre de tot és la música, encara que les meves cançons siguin pop.
El concepte pop (star) sembla una mica de baixa a casa nostra, no creus?
Si, si, i has de vendre-ho. L’altre dia un fan em deia que jo era com un cantautor modern, però tampoc em veig en aquest paper. Simplement vull ser Miqui Puig fent cançons. Unes seran més ballables i altres, més guitarreres. Recuperar el concepte de “Colección de favoritas”, un àlbum on ensenyava clarament allò que m’agrada de forma equilibrada
Ets un producte “tipical bcn”?
Soc un producte “atipical bcn” ja que estic molt connectat a la ciutat, però el fet de viure fora m’ha ajudat a no tenir una relació d’addicció amb Barcelona i a poder escollir el que realment m’agrada de la ciutat. Però realment existeix un producte tipical bcn: els dissenyadors barcelonins, la gent que s’acredita a festivals per a fer una ressenya d’un concert en un fanzine de segona o en una publicació gratuïta, els que munten grups per a després ser dissenyadors, escriure de cinema o fer curtmetratges… Si que hi ha un determinat sector de la ciutat amb moltes ganes de tenir algun tipus de notorietat en el camp artístic, i que fa d’això el seu modus vivendi.
I que et dóna Barcelona que no trobis a un altre lloc?
Ara mateix, tenim una oferta que no ens l’acabem. I funciona. I s’omple. Unes programacions millor que d’altres, però en general, força bé. Los Sencillos no van fer concert de comiat a Madrid perquè no vam trobar sala, bé si, un restaurant, però no ens venia gens de gust dir adéu entre hamburgueses. Barcelona té una oferta impressionant, té el mar, té els Erasmus, que més d’una vegada hem anat a veure un concert i el públic local n’erem 30…. De totes formes també m’agraden Madrid, o les capitals de província, on tot és molt més directe i immediat. No hem d’oblidar, però, que ara tenim una oferta brutal, però que quinze anys enrera es feia difícil veure a molts grups a Barcelona. El que sí que té aquesta ciutat és que tothom hi entén, tothom”
I ja hi ha prou públic per a aquesta oferta?
Jo crec que sí, encara que és un públic massa volàtil i de vegades fashion, capaç de crear un hype de qualsevol grup i oblidar-se’n a l’endemà. Els artistes s’han de deixar desenvolupar. La carrera dels que van començar als seixanta, Bowie, Marc Bolan…, té els seus altibaixos, però ningú la discuteix. Avui en dia no deixem cap marge d’error a un artista i el finiquitem a la primera de canvi. Començant per la televisió, que s’enfot d’ells. Aquí sembla que un artista hagi de cantar copla tota la vida, i si creues la frontera pots trobar Françoise Hardy reinventant-se, Johnny Haliday en actiu o Jane Birkin fent discos amb artistes electrònics. A casa nostra els ridiculitzen els humoristes a la tele. També suposo que és una qüestió de mercat, de cultura, dels AR…. un artista con Raphael que ha d’intentar buscar un producte mainstream, ho fa d’una manera trivial que tampoc acaba de cuallar. Tampoc tenim una escena intermitja, com a Anglaterra, on viuen les majors, l’underground i una escena d’artistes i una industria a mig camí de les dues.
I que m’en dius dels medis de comunicació, quin paper hi juguen(m) en aquest panorama?
Hi ha un cert desfase, però jo prefereixo l’excés al defecte. A Barcelona hi viuen dos tipus de publicació, la que et diu el que està bé i el que està malament, la que et diu creu-me a mi, jo sóc el Messies… i que ja ens asseurem d’aquí vint anys a repassar portades i consells…, i la premsa gratuïta, que et comenta el disco si l’hi envies, o si el col·laborador de torn és molt fan, o molt antifan de l’artista que l’hi ha tocat. Jo crec que les dues són necessàries i que el lector ha de saber llegir entre línies de totes elles. A mi em fa molta il·lusió trobar-me amb una revista gratuïta que dediqui la seva portada a Belle & Sebastian, o que s’ompli el concert dels Múm. Tot això vint anys enrera era impensable. I encara que comporti aguantar rollos trendy i fashion, almenys es crea una escena, i per tant es renova l’existent, que ja està bé d’anar a ballar i veure sempre als mateixos, que avui et critiquen a un i a la setmana següent estan treballant amb ell. Però bé, suposo que això ens passarà sempre a totes les escenes.
Mdme Dos Rombos
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.