Skip to content


Activistes: Lluís Cabrera

Escrit el 06/03/2009 per Jordi Oliveras a la categoria Activistes.
Tags: , .

Nat 13. Oct_03. Jordi Oliveras

En Lluis Cabrera, director fundador del Taller de Músics és un personatge polièdric. Ens podem espantar per cert desordre en el seu discurs i a l’hora sentir-nos seduits per la seva simpatia. El podem trobar amb posicions molt de tocar de peus a terra, inclús conservadores i, al mateix temps, defensant amb convicció ideals anarquistes i revolucionaris. No obstant, ell deu portar bé les seves contradiccions per què els resultats del seu treball són clars. No hi ha dubte que el pès de la seva acció en la vida musical de la ciutat és altíssim i valuós. A l’entorn de les seves actuacions han près forma molts projectes en relació al jazz, al flamenc -crec que podem afirmar tranquilament que es parla de la pedrera flamenca catalana gràcies a ell- i a les músiques mes experimentals. També ha estat present o proper a totes les iniciatives organitzatives del sector musical que s’han dut a terme. Tot un activista.

Vaig arribar a Barcelona, a Nou Barris, l’any 64. Tenia nou anys. I als 14 ja vaig participar en la fundació de la Peña Cultural Flamenca Enrique Morente, que va ser una penya efímera, perquè vem decidir resistirnos a crear guetos, ja que les llibertats s’estaven desenvolupant. Aquella penya va tenir una incidència molt forta en totes les lluites veinals del barri. No era una penya apolítica com ho eren altres. Erem claríssimament antifranquistes. Un grup de gent molt, molt jove, al costat de vells llibertaris. Va ser la meva universitat. Vaig aprendre molt d’aquests vells llibertaris. Després vam participar en tirar la planta asfàltica. Per aconseguir l’Ateneu Popular Nou Barris. I vam organitzar les “30 hores de música”, reivindicant-lo. Allà vaig conèixer els músics amb qui després vaig conectar per muntar el Taller de Músics, el 79. El Taller neix d’una barreja de gent. Fernando i jo no erem musics, la resta sí. Era gent de tot arreu. Un xilè, un alemany, un iugoslau, un japonès, un argentí, un peruà,… També hi havia catalans, es clar. La gent que estava disponible en aquell moment per fer classes, era gent aglutinada pel jazz com a mitjà d’expressió, però amb la seva cultura pròpia. El jazz no era una finalitat, sinó una espècie d’esperanto que ens donava un llenguatge comú. El fet que no fóssim tancats i rígids va ser la clau de la consolidació posterior del Taller. L’any 83 arriba Ze Eduardo i codifica mes el programa, però sempre va quedar la solera del principi, de la diversitat, de la pluralitat d’opinions.

Hi ha qui diu que alguns músics sortien massa encarcarats del Taller. Com lliga amb aquesta idea de diversitat?

Això va ser una època. Hi havia un moment en que aquesta obertura i manca de criteri comú era massa hippy. Els estudiants exigien una mica d’ordre i disciplina. I aquesta disciplina, jo crec que la va posar Ze Eduardo. Els anys que ell va estar, fins els 90, sí que van sortir una sèrie de músics de la escola que es semblaven molt. Però posteriorment d’allà ha sortit molta gent que al arribar als 35-40 anys, han volgut que la seva música faci olor a ells mateixos. La qüestió artística és un tema que cada u ha de madurar i veure d’on treu les seves fonts d’inspiració particulars. Això ho ha de veure un individualment.

Si parlem d’artistes el que la gent ha de fer és coneixer-se. Als Seminaris Internacionals que hem organitzat des del 79 i que continuem fent, han tingut l’oportunitat de trobar-se artistes de cultures molt diferents. Surten coses no pensades premeditadament, sinó de forma natural. El que busquem és passar-ho bé i no avorrir-nos. Ens hem emborratxat, hem fet el gamberro,… Menjant, no complint horaris,… Així és com surten les coses. El flamenc, el jazz, la música del planeta, els hindús, dona igual,… “Fluyen los vasos comunicantes” que en dic jo, i a partir d’aquí la influència ja és clara. Al darrer disc del Morente hi ha coses que ja van sortir el 89. En un seminari a Bagur. Allà coincidien grups de pakistanís, xinesos,… D’allà surten coses que fa el Morente ara. Surten coses que queden emmagatzemades a la memòria del teu ordinador i poden sortir anys mes tard. Parlem d’una forma de mestissatge mes natural.

Com veus la ciutat musicalment?

Hi ha gent jove per tot arreu. Hi ha música jove, com clandestina, que no s’anuncia. 08001, Ojos de Brujo, Cheb Balowsky, Macaco,… Són joves i no volen caure en aquest tipus de funcionariat. Per què el jazz ja és com la música clàssica. La ràdio seria una peça fonamental per donar a conèixer tot això. Les emisores no hi donen prou sortida.

Parlem sobre la relació dels músics amb els diners. A un intèrpret que no aspira a viure de la seva pròpia música, si està en el cercle adient, el poden trucar de diferents llocs i trobar feina. Ara bé, el que té inquietuds creatives, inquietuds artístiques per dir la seva. Aquest ho té pelut. Dependrà de moltíssimes coses. D’uns musics que vulguin i combreguin d’aquestes idees. Trobar músics que vagin a molts assajos sense cobrar és molt difícil. A no ser que siguin de l’altre sector, el que abans anomenava clandestí. Quan tu vols tirar endavant un projecte és molt complicat. I si tu tens al cap que vols viure d’això, necessites molts suports, dels amics de la gent que et coneix, de la gent que confia en tu, dels teus companys, companyes, el que sigui. Per què realment això significa una dedicació. L’artista ho té molt mes pelut fins que no trenca un sostre, arriba a vendre 25000 discos. Llavors, més o menys, ja s’en surt.

Acabem la conversa parlant de la irracionalitat en la persecució legal de l’intercanvi de música a través d’internet. No entenem per què no podem intercanviar a través d’internet quan tota la vida hem intercanviat discos. La conclusió, en boca de l’entrevistat, és clara: “Jordi Oliveras i Lluis Cabrera són uns delinqüents”.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Rubén Martínez: Gracias por el comentario, Laura. No digo que sean agentes pasivos, sino que tienen una posición...
  • Laura: Tampoco podemos situar a los artistas, etc. como agentes meramente pasivos en estos procesos. En el caso de...
  • Daniel: Qué buen artículo. Ciertamente se ha hecho a veces una lectura cómoda de la situación y se ha utilizado el...
  • De gismana y que.: Si subes la colla, te oyen hasta los cantos de la barrica.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )