Nativa 06. Feb_03. Vives de Sineu
Jordi Fàbregas va néixer a Sallent el 1951 i viu a Barcelona concretament a Gràcia- des del 1972. Cantant, guitarrista i graller, la seva carrera musical va començar molt aviat, quan només tenia 17 anys i va editar el seu primer single en solitari, molt en la línia de la cançó francesa. Però després de formar part del col·lectiu manresà La Roda, va decantar-se per la música amb arrels, fundant el grup Coses, pioner del folk- rock català. Més endavant va crear L’Harmònica Brava, La Murga, Primera Nota i, finalment, El Pont d’Arcalís, formació dedicada a recuperar el cançoner popular del Pirineu que ha enregistrat tres discos amb arranjaments seus.
Però Jordi Fàbregas no tan sols és conegut per la seva dilatada trajectòria musical, ja què des de la seva talaia com a director del Festival Tradicionàrius que té lloc cada hivern, des del 1988, al C.A.T. de Gràcia, ha acabat esdevenint el portaveu -oficial i/o oficiós- del moviment folk català. Des del 10 de gener passat i fins el proper 11 d’abril, el Tradicionàrius celebra la seva setzena edició.
Aquest any, el Tradicionàrius presenta novetats força importants, començant pel seu nou subtítol: Festival Folk Internacional. Què representa aquest canvi?
És un fet evident que hi ha propostes musicals diverses que comparteixen el mateix objectiu que tenim tota la gent que fem música folk: la recerca d’una sonoritat pròpia, que sigui identificable amb la història d’un país, compartida amb l’assimilació de les influències dels corrents artístics que són vius al nostre present. Es tracta d’unir tradició i actualitat, i en aquest procés tant hi pot estar implicat un grup dels Països Catalans com un altre que treballi des del mig de la Mediterrània, a l’illa de Malta, o des del Piemont, Galícia o Castella. Aquestes músiques no han de quedar aïllades en un reducte, perquè totes plegades formen part d’una gran família; entre totes configuren un políedre amb moltes cares.
A més d’obrir-se cap a altres tradicions musicals, el Tradicionàrius també s’expandeix per altres escenaris de la ciutat, i també ha establert una xarxa de col·laboracions amb altres entitats musicals.
La decisió d’ampliar els recintes del Festival més enllà del C.A.T. vam iniciar-la fa uns anys amb la proposta del Tradicionàrius als Bars. Al 2001 ja vam establir la col·laboració amb L’Espai, on enguany programem tres concerts el mes de febrer, i ara ho fem per primer cop amb el Palau de la Música, on el dia 9 hi actuaran Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. També hem de parlar de la implicació de diverses entitats en la programació del Festival, com ara l’Escola Superior de Música, el taller de músics, l’Aula de Música Tradicional, la SGAE… Tot plegat ve donat per l’increment dels treballs de nova creació i, en general, per la qualitat dels espectacles produïts a l’empara del Tradicionàrius.
Malgrat aquesta expansió, el Tradicionàrius manté una vinculació molt especial, un arrelament total al districte de Gràcia. Potser no hauria estat possible el Festival a cap altre lloc?
Ens sentim molt lligats a Gràcia; és una relació sentimental, molt personal, perquè molts dels músics que vam engegar el Tradicionàrius vivíem aquí, com ara la gent del Tercet Treset, o els Primera Nota, o Pep Fornés… Amés, a Gràcia ens hem trobat molt identificats, perquè sempre hi ha hagut una gran tradició d’associacionisme i molta activitat musical. Des d’aquí ens hem projectat cap a Barcelona, amb iniciatives com el cicle MercèFolk de la Festa Major, i cap als Països Catalans, on han sorgit tota mena de convocatòries que han pres el Tradicionàrius com a model.
Què en poden fer el Tradicionàrius i el seu entorn per rebre una consideració semblant a la d’altres cicles musicals que es fan a Barcelona?
El nostre sempre ha sigut un paper d’agitació del sector folk i d’activisme per tal de buscar una projecció de”normalitat” dins la programació musical de la ciutat, per tal que la gent en pogués tenir accés al mateix nivell d’informació que té quan es tracta d’altres festivals.
Us heu sentit marginats pels mitjans de comunicació?
Últimament hem observat un canvi d’actitud als mitjans. Ara són més receptius a les nostres propostes. Però això té una explicació, perquè a les primeres edicions del Tradicionàrius ens limitàvem a fer una tasca de pedagogia musical, que llavors era imprescindible. Actualment hem evolucionat i hem assolit un nivell artístic més alt. Però encara no hem aconseguit prou ressò mediàtic.
Em sorprèn que no hi hagi curiositat per saber què fan els grups joves i que no se’n generin opinions, tant se val si són a favor o en contra. I encara que ara se’n parli més i millor del Tradicionàrius, som molt lluny de trobar-nos en una situació òptima: la música folk hauria de tenir una presència regular als mitjans, durant tot l’any. També ens preocupa la manca d’una promoció i una distribució més competitives pels nostres discos. I a més, malgrat no poder queixar-nos del seu tracte, les institucions mai no acaben de satisfer les nostres expectatives. Sempre demanem més del que ens poden donar.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.