Nat 05. gen_03. Marc Lloret
Jordi Llansamà, Barcelona, 35 anys. Fundador i responsable d’un dels segells independents més importants del país. Un dels més antics, el més coherent i el que té més vista en trobar grans grups d’estudi però, per sobre de tot, d’escenari. Recorda amb nostàlgia els primers anys, però està convençut que ara és el seu moment més important com a segell discogràfic. Li agrada crèixer amb els grups. I ho ha aconseguit: en els seus inicis amb Corn Flakes i 24 ideas, després amb Childhood i FromHeadToToe, des de fa més de set anys amb Aina i actualment, a més, amb Standstill, Unfinished Simpathy o Tokyo Sex Destruction. La seva trajectòria el situa en un lloc d’honor en la història recent de l’escena musical de la ciutat.
Com arribes a la música i quins són els primers passos de la discogràfica?
Com a fan. Des del 85 em bellugo per ambients punks de la ciutat, a partir d’escoltar primer rock radical basc i després grups de l’escena hardcore d’aquí, L’odi social, Subterranean Kids i GRB.
Llavors jo treballava com a dissenyador. Apareix Corn Flakes i en aquell moment no hi havia discogràfiques. Gràcies a la meva feina em vaig poder permetre gastar diners en l’edició d’un disc, sense cap intenció de muntar una discogràfica. Però, el que passa, treus un disc, recuperes una mica de pasta, t’arriba alguna altra cosa, continues treient discs i quan te n’adones, en portes cinc o sis editats. Però jo vaig seguir treballant com a dissenyador durant molts anys i el tema de la discogràfica era un hobby. No va ser fins el 94, aproximadament, que deixo de treballar i em dedico plenament al segell.
En els seus inicis el segell va quedar marcat per dues vertents representades per aquests dos grups: Corn Flakes, per la part melòdica i 24 ideas pel cantó més canyero. Després ja van arribar Childhood, Aina, From Head To Toe… I crec que és a partir del 2000 quan B-Core comença a tenir grups amb més entitat en l’escenari, que surten a tocar… grups més grups, com Aina.
Et preocupa com funcionen les coses a nivell musical en la nostra ciutat?
Estic una mica tancat als meus grups, però evidentment veig que els que comencen ho tenen molt malament per entrar en un circuit: no hi ha sales en condicions, és molt difícil aconseguir que et paguin uns mínims, és molt difícil tenir els teus discs a les botigues i el més important, és molt difícil arribar al públic perquè tinguin notícia que això existeix. Tot i que a nivell de premsa escrita està més o menys cobert, per la ràdio i la televisió només existeixes en moments puntuals. La cosa està molt malament pel que fa a les sales: primer, per la seva política de preus, que es passen un “huevo” i després, que les sales petites tenen unes condicions a les quals t’adaptes, però que no són les òptimes.
Els promotors i les sales de BCN estan associats. Des de l’administració, sembla que es “reclama” un interlocutor comú per poder arribar a acords sense haver de reunir-se puntualment amb cadascun dels segells discogràfics. El problema el veig bastant en els organismes públics a nivell d’informació i de llenguatge. És a dir, nosaltres treiem discos, ens han de parlar en un idioma que entenguem. Què és el que puc demanar si no entenc res? Ens parlen com a polítics i no com a persones. En dotze anys de discogràfica, mai no he rebut cap ajuda pública… però tampoc la he demanat.
Però al marge de les ajudes de l’administració. Creus que seria valuós i que es podrien aconseguir coses si les discogràfiques independents estiguessin associades?
Home, és clar. Alguna cosa es podria aconseguir. El problema de les associacions, ja el saps, tothom va pillat de temps, ningú no pot anar a les reunions, és el que va passar amb la Diba. Jo sóc el primer que no tinc temps i no vaig a les reunions; prefereixo pagar una quota i que algú altre ho gestioni. De tota manera si les
discogràfiques independents de Barcelona s’associessin, només amb les quatre o cinc que tenen més pès, culturalment parlant…
T’atreveixes a fer una diagnosi de l’estat actual de la indústria musical?
El problema és cultural. La música s’està anant “al garete” perquè s’està venent com un videojoc. La gent consumeix els quatre discs típics, es compren discs per no escoltar-los. I crec que continuarà igual, perquè funciona així, però sobre tot perquè falta cultura musical. Els discs que més es venen són els que connecten amb la gent que no té massa interès per la música, que a casa seva tenen discos, però no tenen música. Però crec que de moment hi haurà públic que continuarà escoltant música com la que edita B- Core. El problema serà quan acabi aquesta generació que encara gaudeix d’un cert background musical. En qualsevol cas, per les discogràfiques petites no crec que sigui un moment tan dolent. Tot i que a nivell de vendes no és ven més que abans, la repercussió de tot el que fas és més important, almenys en el meu cas.
De tota manera, això de la música no hi ha qui ho entengui. Jo porto tot aquest temps i encara no sé com funciona això d’arribar al públic.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.