Skip to content


Activistes: Carles Sala

Escrit el 06/03/2009 per admin a la categoria Activistes.
Tags: .

ACTIVISTA: CARLES SALA
Nat 15. Des_03. Jordi Oliveras

En Carles Sala és de les poques persones que ocupen un càrrec de certa alçada a les seccions de cultura de les administracions públiques que ens governen amb sensibilitat i coneixements envers la música popular. Es el delegat de música del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya des del,…. Però

Expliquens una mica la teva relació amb la música.
Jo de petit, a casa meva s’escoltava música i suposo que aquestes coses et marquen, no? Però,… però també he de dir que la música que escoltava a casa meva anava des de la Olga Guillot, i el Santana, i els Beatles i el Lorenzo Santamaría i tot això m’haurà marcat, no? I en un moment donat, suposo que per inquietud social, vaig entrar al segment de la cançó d’autor. Una vegada em van fotre una pedrada en un tren per la finestra i amb el que em va donar el seguro del tren vaig comprar una guitarra i vaig començar a rascar-la. I com que també escoltava el Llach, el Raimón, el Serrat i tot això doncs em vaig dedicar a fer de cantautor amb dos o tres amics, no? Devia tenir quinze o setze anys i suposo que tocava molt malament la guitarra i cantava i fèia les meves cançons. M’en vaig anar a viure un any a Dènia, Alacant. Quan vaig tornar a viure a Barcelona, als disset o divuit anys. Com que s’ens va morir el Franco, i segurament vam començar tots plegats a interessar-nos per la salsa, en el meu cas concret, a abandonar la cosa aquesta de la cantautoria per què ja era molt difícil triomfar, ja els establerts ja havien triomfat i no apareixien noves propostes vaig formar la meva primera banda de salsa que es dèia La Espesa Salsa, eren principis dels vuitanta, amb gent que ha seguit en el món de la música. Era la primera vegada que es fèia salsa amb temes propis. I en aquella època estava La Sonora Catalana, després va aparèixer la Plateria.
La Mirasol?
La Mirasol havia sigut anterior a nosaltres, nosaltres viviem a Sant Cugat del Vallès i Valldoreix, Mirasol, i per tant teniem molt de contacte. Recordo algunes nits amb el Santa Sales tocant llaunes de cervesa i tot això, al Casal de la Floresta com a centre d’operacions en aquella època, estava el Gato Pérez per allà. I va passar gent amb nosaltres en aquella època. Tot el que són els pitos de la Vella Dixieland, el Pep Gol, el Jordi Bonell, el Ricki Sabatés, el Xavier Turull d’Ojos de Brujo, que va començar a tocar les congues amb nosaltres,…. A partir d’aquí vaig començar a estudiar música al Taller de Músics, a cantar patxanga, per què quan anàvem pels pobles tocant salsa d’autor, la gent reclamava que toquéssim rock & roll i nosaltres erem militants de la salsa pura i dura,… i d’aquí  a les orquestes de ball, a la patxanga algunes coses de jazz. I com que segurament per la meva manera de ser, acabava ocupant-me de les parts mes contractuals de la feina doncs vaig acabar saltant a l’altra banda. Jo tenia compartia en aquella època un interès pel que era el món del cinema i la producció del cinema, i el món de la música. En un moment donat vaig entrar al Taller de Músics. Vaig poder fer un stage amb l’Orquestra Nacional de Jazz Francesa i em va agafar el gusanillo en dos sentits, una, el món del jazz i la música, i l’altra, una cosa que m’ha marcat sempre qu és la construcció europea, em trobava a París fent discursos sobre què era la cultura i em va agafar aquesta cosa que no m’ha abandonat mai de pensar que no hem d’estar tancats a casa nostra sinó que hem de sortir fora a veure que fan els demés i construir una Europa també de la cultura i no només de l’economia. Vaig tornar amb ganes de treballar en aquest món, el Cabrera em va fer una oferta de dedicar-me plenament al Taller de Músics i allà vaig engegar, vaig abandonar el món del cinema i  em vaig dedicar a l’altra banda de la música. També em va agafar gran tot això i vaig veure que no tenia temps d’estudiar massa solfeig,… Del Taller de Músics vaig passar al Mercat de Música Viva de Vic, del Mercat a Ressons, de Ressons a Delegat de Música, però sempre interessat per la música.
Tots tenim un passat,…
Jo sempre he dit, que he fet bastants mes bolos en aquesta vida que molts dels que s’hi dediquen avui en dia. He fet una mica tots els perfils de l’auca. Fent de cantant, vocalista,… vaig abandonar de seguida. Cantant salsero i de patxanga, bàsicament. El jazz ho vaig intentar,…. Però,…
Quan vaig entrar al taller de músics ja vaig crear la Mostra de Jazz Europeu,… vam crear l’associació internacional d’escoles de jazz,… sempre he tingut un peu a l’altra banda de la frontera. Sempre m’ha donat molt aire, molt oxígen anar-m’en a fora. Em semblava que el món s’em fèia petit aquí i treure el nas a veure que fan a fora.
Des del punt de vista de la cultura organitzativa o també de les diferents maneres de viure la música?
De tot plegat. Aprens maneres d’organitzar-se diferents, maneres de viure la música, aprens d’allò que s’està fent bé en un continent on segurament ens portaven molta avantatge en les nocions aquestes de l’art i de la cultura i també serveix per apreciar el que tens. Vull dir que a vegades que no sempre surts a fora a aprendre què és el que es fa bé sinó també el que es fa malament. Jo sempre he defensat que en aquest sud d’Europa on vivim nosaltres. Nosaltres podem i hem après -els Jocs Olímpics podrien ser un bon exemple- a organitzar-nos. A organitzar-se s’aprèn. El que és possible és que tota aquesta gent del nord els hi costi d’aprendre és a improvisar. Nosaltres tenim una cultura que sóm capaços d’improvisar i de sol.lucionar un problema en cinc minuts per què de repent tenim mes imaginació i improvisem i hem d’aprendre a organitzar i a preveure. Mentre que quan t’en vas i tens contacte amb gent del nord, canvies la data d’un festival a un any vista i són incapaços,… diuen que això no es pot fer. Dius, és igual no? Fem-ho. Això meravella a molts paisos europeus. Aquesta capacitat dels del sud, no? De repent organitzem un tinglado i igual l’hem lligat cinc dies abans! Però ens en sortim, tot funciona,… i es meravellen i et demanen: Dona’m el mètode, no? Al Taller de Músics ens ho demanàven a la Lola i a mí, quan organitzavem els seminaris internacionals de Jazz, dèien: dónam el planning, no? La Lola tenia un paperet verd d’un pam on tenia apuntat tot. I dèiem el secret és el paper verd. I els tíos al.lucinaven. Dèien al meu pais és mes fàcil comprar-se un hotel sencer que demanar que et deixin muntar un seminari de jazz amb una banda a cada pis.
Parlans de la música que t’agrada.
Es de les preguntes que mes em torturen. Per què,.. Com que a través del Mercat de Música he escoltat tantes músiques que no són conegudes doncs de repent em porta a escoltar coses que,… dius ostres, les dius i la gent et diu que no sap que és. No escolto gaires hits. Discos que escolti a casa meva habitualment. Per exemple molta música del Brasil he escoltat darrerament. Un artista que he escoltat molt és el Chico Cesar. Però darrerament he escoltant una banda que es diu Comadre Folouzinha, que són les dues noies que estan formant una banda que també em va meravellar molt al Brasil que es diu ,…. DJ Dolores i Orquesta Santa Misa  Una banda amb dues noies tocant l’acordeon. Una altra disco fantàstic que he escoltat darrerament, un treball d’una banda que es diu 34 Punñaladas, que són argentins, de Buenos Aires,  i un altra que em té meravellat podria ser la Pietra Montecorvino, italiana, i tot lo que ens estan portant aquí a Vic del taranta-power, també és una música que em té interessat.
D’alguna manera tot té a veure amb les músiques del món, no?
No sé dir-t’ho. La Pietra Montecorvino es napolitana potser considerada músiques del món o cançó d’autor. També hi ha coses d’aquí que em semblen interessants. Per exemple el Miquel Gil, que no em cansaria d’escoltar i estic encuriosit amb el nou treball que farà.
Com veus la música a Catalunya i Barcelona? Veus contrastos entre el que passa a la capital i el que passa a la resta o si hi veus certa homogeneitat.
Una altra banda que em té meravellat que crec que serà el proper pilotasso d’aquesta ciutat és 08001 que és un disco excel.lent i que ha sortit aquests dies. Home, a veure.
Que tenim i què ens falta?
Hi ha dues coses. Una. Hi ha un fenòmen que s’està repetint segurament a tot el món i és l’aparició d’un segment de músiques que mantenen una certa arrel i que són de caràcter urbà. Que no són estrictament world-music i no són estrictament pop-rock. I era el que molta gent està definint com nou pop-rock o seria una espècie de músiques del món urbanes. Només sorgeixen a grans connurbacions, és a dir a ciutats on existeix una certa tensió social. Per lo tant s’està produint a Barcelona, no sé si serà un efecte de gent de molt diverses procedències, s’està produint a Buenos Aires, a Nova York, s’està produint a Londres. I tot això segurament té a veure amb aquest fenòmen de les músiques amb arrel urbanes. Barcelona està despertant la curiositat de tota Espanya i de tot el món, amb fenòmens com Ojos de Brujo, com 08001, de seguida, amb bandes que no estan estrictament a Barcelona, com són Dusminguet, Macaco, La Colifata, l’Ensaladilla Sound System i crec que Barcelona està en un moment excitant. Dins de l’àmbit de la música més indie. Crec que juguem un paper com a ciutat cap enfora. I aquí hi inclouria també l’OBC, amb l’Ernest Martínez Izquierdo al capdavant. Jo crec que és un fenòmen exportable. A nivell de pais, jo crec que també estem en un moment bastant interessant. Dins de quins camps. Dins del camp del folk, també s’estan produint coses interessants en el moment que comencem a entendre que l’ètiqueta aquesta de la world-music que ens permet ensenyar amb un segell més o menys de màrqueting però que tampoc vol dir rès. Però que en el moment que això pàssa a ser world music resulta que entrem en uns canals a nivell internacional que ens permeten valoritzar el que tenim aquí.. La Maria del Mar Bonet és un exemple claríssim. El Miquel Gil també. En el camp del folk aquesta  manera de reinventar amb noves fòrmules que podria ser també La Carrau, Gadegang, els Pomada. Gent que està fent electrònica i folk. Tot això comença a tenir prou background per interessar,… I dins del camp més proper al pop-rock o indie jo crec que estem assistint a aquest fenòmen de començar a tancar una certa etapa en la qual hi havia un cert divorci, en el que hi ha per una banda el que hem etiquetat com a rock en català o rock català. Que també és una etiqueta tant absurda com la de la world music, no? Què tenen a veure Els Pets amb els Brams o Sangtrait. Jo crec que en aquest segment es tanca una etapa. Una etapa que era molt marcada per un paràmetre que començava a finals dels vuitanta quan es moria la música disco i encara no s’havia inventat l’electrònica. Per tant la gent recuperava els camps de futbol pels concerts o el rock&roll. Es un fenòmen que naixia fora de Barcelona, amb gent que s’interessava per la llengua. Que la intelligentsia barcelonina no ha entrat mai en donar-li carta de naturalitat, sempre ha semblat un fenòmen una mica com de poble. Que en canvi ha creat un segment a Catalunya i avui en dia ells mateixos han evolucionat. Alguns han plegat i altres, com Els Pets, fan brit-pop d’excel.lent qualitat, que ara avui en dia ha reconegut la crítica. Jo recordo per exemple que els primers concerts de Radio Futura eren un desastre. Desafinaven. I és una de les bandes que mes em va arribar a interessant en el seu dia. Doncs al fenòmen del rock en català l’hi ha passat una mica el mateix. I ara és el moment que tots ells, tots els participants al moviment han començat a veure que hi ha mes música. I per altra banda hi ha tota aquesta música indie. Per reacció, en anglès o en castellà que estaven com divorciats d’aquest segment del rock en català. I ara jo crec que estem en un moment en que per fí, al desaparèixer una mica o al diluirse una mica mes aquesta presència del rock català, ha permès que hi hagi permeabilitat entre els dos sectors. I ara comencen a aparèixer fenòmens com Refree, que canta en català, o com Mishima, o Glissando que canten en català, per què ho senten així, però que els pots catalogar de música indie. Jo crec que el rock català ha de començar a ser substituit per etiquetes estilístiques. Aquest senyor fa brit-pop, aquest heavy metal, aquest fa música indie,… i a partir d’aquí tractar la llengua d’una altra manera. Per què és possible que la gent jove, aquesta percepció que teniem els vuitant de que calia fer un esforç per la llengua, avui en dia en un pais que no està normalitzat però que en alguns aspectes s’acosta a una certa normalitat, quan l’ensenyament és en català, quan hi ha una televisió en català que funciona la gent jove comença a no percebre l’esforç d’haver de cantar en català per recolzar la llengua. Això ja s’ha fet, no està tot fet ni molt menys, però crec que potser hauriem d’escapar d’aquest discurs de la música com salvadora de la llengua. Altres n’hi hauran que es dedicaran a salvar la llengua amb bon criteri. Però potser hem de començar a fer música de qualitat i acceptar que un la canti d’acord amb el que li surti de dintre. I en aquest sentit en el pop-rock, jo crec que aquesta permeabilitat entre els dos sectors està donant coses realment interessants.
Apunto: igual això ens permet recuperar una visió normalitzada de que hem de dir coses dins d’una cançó. A l’entorn d’això s’ha creat una manera d’entendre la música en que el contingut tenia una importància relativa. Era més important com es dèia que el que es dèia.
Comença a tenir importància llò que es diu. Que la gent ho entengui. Jo estic assistint a lletres amb bastanta mes substància etzètera, etzetera
Seguim essent importants al segment de la música experimental. El Carles Santos, l’Agustí Fernandez, el Maristany, el Saura, aquest segment de la música experimental mes contemporània. Tenim el Víctor Nubla, tot el moviment a l’entorn del LEM. I en el camp de l’electrònica, és un fenòmen una mica extrany per què liderem el sector amb un esdeveniment com el Sónar, però no sé si la producció que es fa en aquest pais està a l’alçada de la importància que a nivell internacional té el Sónar. Un dia en parlàvem amb l’Enric Palau i la gent del Sónar que potser –no es pot demanar tot, es clar- implicar-se en que el Sónar fós un impulsor del que es fa aquí. El Sónar és el mercat de la música electrònica del món mundial. Podriem tancar una mica aquest cercle i buscar tenir Ja que tenim una cosa com el Sónar no podriem tenir segells discogràfic i fer música des d’aquí.
Ara en general, el panorama de les músiques diguem-ne populars –també en la clàssica s’estant fent coses molt interessants- crec que estem en un moment interessant. Tenint en compte també que possiblement occident no sigui la reserva de creació del món mundial. Però potser que en aquest pais, l’aparició del fenòmen migratori està aportant molta mes riquesa al panorama musical d’aquest pais. Jo crec que a fora interessem. Ens miren. A Madrid ens miren molt. Miren molt a Barcelona, la moda de la música mestissa i tal. Estan alucinats per què no està passant a Madrid, està passant aquí. El panorama jo el veig bastant excitant. I si ajuntem això amb la crisis del sector discogràfic. Per què els hi costarà veure-ho però això va a mes. Si sóm capaços d’ocupar també aquest espai que ara està mes o menys lliure que seria el internet i la distribució on-line de la música. Si sóm capaços d’ocupar-ho abans que no ho ocupin de nou les multinacionals reconvertides en no sé què, si sóm capaços d’ocupar-ho d’una manera més en xarxa i mes d’entreteniment lliure, crec que podem assistir a una revifalla d’aquest sector, a unes noves maneres de treballar el món de la música que siguin mes enriquidores per tota la gent que realment estem creant alguna cosa amb algun sentit. Per aquest 20% finalment de la música que potser ens interessa. L’altre 80% encara està en mans de les multinacionals, però es clar aquest pastis s’els hi està quedant mes petit i els hi dona menys diners.
Què tenim i què ens falta en el món de les organitzacions de la música. Tant en el sentit mercantil i industrial com en el de les organitzacions no-lucratives.
Si acceptem que en aquest moment Catalunya i Barcelona són pols importants de creativitat. Jo diria que tenim bona creació i tenim una cosa molt important: bon clima i vivim bastant bé. Sóm una frontera. Sóm el mes al nord que un del sud pot estar sense morir de sentiment. Per què encara la vida és agradable i encara té sol…. I és el mes al sud que un del nord pot estar sense que l’epiteli crei anticosos i mori d’una infecció d’alguna cosa. Sóm una frontera i això té efectes. Aquí el que ens falta seria crear nosaltres mateixos els processos de distribució de tot el que es fa aquí o el que es vingui a fer al nostre pais. Quan tu vas a crear a París o a Londres o a Nova York, el que passa és que tenint un entorn excitant a nivell de creació, un temps de merda, una vida caríssima, avorrida,… però estaves creant al món. Allà trobaves el segell de discogràfica, els mitjans de comunicació eren cada cop més globals, i en canvi aquí això encara ens falta. Ens falta controlar els processos de distribució del que es fa aquí o del que es vingui a fer aquí per què cada cop el pais és mes obert. Si sóm capaços de liderar la creació de nous sistemes de distribució que cada cop de forma alternativa s’estan treballant. Com que el model de distribució a l’ús no va, si fóssim capaços de liderar nous sistemes de distribució, tindriem tot això una mica tancat.
I anar a veure més el món. Es a dir. S’ha lograt en els últims anys i en aquest segment de les músiques del món segurament més, per què s’està donant que la gent es bellugui i acudeixi a trobades, a midems i no sé què. Però encara s’ha de fer mes. I si no ho volen fer els propis actors d’aquest sector per què val temps i diners, potser les institucions hauriem de dotar de recursos per què la gent es pugui conectar amb el que està passant fora de les nostres fronteres, a Marsella, a Buenos Aires, a Nova York. Alguns ho estan fent per què en el cas del jazz aquest pont aeri entre Barcelona i Nova York està funcionant. Sortir mes per veure que hi ha més gent amb el mateix debat que tú, amb la mateixa problemàtica que tu. Que el món està canviant però no només aquí. Està canviant a tot el món. Aquestes són les coses que quan viatges pel món com he pogut fer jo amb el Mercat de Música o com ha fet un altre activista que és en Jordi Gratacós, a qui aprofito per fer-li un homenatge des d’aquí. Doncs ens trobem quatre. En el món, donant voltes pel món, ens trobem quatre. Falta més conectar-te amb les organitzacions internacionals, sigui amb l’European forum, sigui amb xarxes de no sé què. Seria una altra de les coses que jo crec que hauriem de fer evolucionar.
I una altra una mica més consciència de grup. Mes comunicació a casa nostra mateix. Sóm un món una mica cainita i acabem criticant-nos els uns altres i segurament ha millorat tot això, els processos de col.laboració dins del segment musical a Catalunya, però s’ha d’avançar. Amb estratègies de xarxa dins del propi pais, de circulació d’artistes, agrupant-nos mes, amb estructures mes solides, per què sinó finalment tenim el Zarco fent una feina inhumana amb una sèrie de grups però rodejat d’una estructura feble. Necessitem una mica més de concentració. S’acaben d’agrupar les discogràfiques. Com pot ser que al pais on tenim mes discogràfiques de tota Espanya però que fins fa quatre dies s’hagin agrupat en una organització sectorial per treballar conjuntament?
La visió esperançadora que plantejaves a nivell artístic i ara parlant d’organitzacions no contrasta amb una vivència una mica més pobre en el consum interior?
Tenim més dèficits, eh? L’altre dia ho dèia Mingus B. Formentor en un debat, i s’ha de reclamar i jo crec que ho puc dir encara que estigui treballant a l’administració: no tenim ràdio. I segurament la televisió que tenim també s’ha d’implicar més als processos de difusió i distribució de la música que es fa aquí. No per caritat, que jo crec que és un dels errors que planteja el món de la música és anar a dir que la tele ha de fer caritat. Que ha de donar antena per fer pais sinó que jo crec que cal buscar alguna manera en que la televisió s’impliqui amb el sector musical estant d’acord en alguna cosa per què finalment l’antena, si no et veu ningú no provoca cap efecte, no? Però més enllà de la tele, que jo crec que només ensenya i accelera processos però no crea processos nous mai, el mitjà per la música és la ràdio i en aquestpais hem tingut algun tímid intent d’avançar una mica però no tenim ràdio. A Espanya en tenim una: Ràdio 3. A Catalunya no en tenim cap de musical. Quan tu has treballat, com jo, al Mercat de Música, i el 90% dels artistes que estan al Mercat, i que estan sonant a ràdios de tot el món, no sonen mes que a Ràdio 3, és desesperant, no?. Tenim l’estació Central de l’Albert Puig a Catalunya Cultura, que ocupa un espai petit, i es clar la ràdio sí que provoca efectes, no? No sé si a través d’internet podem tenir un espai de llibertat per les ràdio on-line i tot això. Tenim aquí una quantitat de gent que ha vingut a viure, no? Magrebins, llatinoamericans, etc,… que la seva música no l’escolten a la ràdio, no? Això, a França és impensable. Finalment, tot això ha d’estar recollit, no? Doncs aquí, no. Aquí tenim un dèficit important. I es clar, el consum no és igual que a França, Alemania o Anglaterra, d’aquest tipus de música. Els que solen destacar omplen sales, omplen concerts,… però les coses,… Posaré un exemple poc conegut. Tenim aquí un tio que es diu Gani Mirzo, d’orígen kurd, fent una música excel.lent, que a França estaria donant voltes com un boig per tot arreu. Aquí a tret un disc amb el Taller de Músics, i aquí on el pots sentir? Si el descobreix el José Miguel López de Radio 3, sonarà, però,… Fixat tu l’altre dia el concert de Kroke, una banda de klezmer, a l’Espai, estava a rebentar. On sona Kroque? Per què funciona? A Radio 3, que l’han matxacat. Quan hi ha qualitat i hi ha antena, la cosa funciona. El consum d’aquestes músiques és baix per què falten espais que eduquin al públic.
Parlem sobre el que comentàvem abans de l’entrevista, sobre el teu interès pel que podria ser una articulació a nivell mundial a l’entorn de la música i amb certa ideologia, explicans una mica.
Jo crec que a tot el món, i en el segment de les músiques del món que és el que està provocant mes actituds de sortir de la teva ciutat i del teu pais a veure què està passant, cada vegada hi ha més gent que aquest fenòmen de les músiques del món l’entén com una manera de treballar aquests conceptes de diversitat, de respecte, de coneixement dels altres. I que entén que això de la world music no pot ser només un segell discogràfic i no pot ser que es converteixi en una espècie de nou colonialisme. Això vol dir que a través de la música es pot cooperar amb aquelles àrees del planeta on s’està produint molta música i que la música els pot ajudar a desenvolupar-se els pot ajudar a comerciar, els pot ajudar a tenir mes coses i, per tant, crec que es necessita cada cop més que aquesta gent es vagi trobant cara a cara. No hi ha organismes que estiguin treballant això. Crec que el Mercat de Música ha fet una tasca en avançar en aquesta línea. Hi ha gent que ho entén així a Llatinoamèrica, al Canadà, a EEUU, a Europa… Assistim a un debat sobre aquestes coses. La world music no pot ser només aquest nou colonialisme, sinó que ha de ser una manera de potenciar el respecte i la cooperació amb tothom. I hem de poder treballar en xarxa, per què com que el model discogràfic s’està anant en orris, la única manera de fer emergir nou talent al món és treballar en xarxes de cooperació i col.laboració que a més treballin amb aquest concepte de respecte. Potser aquests mercats com Vic, com l’Strictly Mundial o el Mercado Cultural de Bahia,… estan permeten una manera mes homeopàtica de fer aparèixer nou talent al món. Un artista que el pots veure a Brasil, el pots portar a Vic i ensenyar-lo als programadors europeus,… Davant del model anterior que diu: sóc molt bò, faig un CD, logro que m’editi una discogràfica, sono a tot el món i tothom ho coneix,… comencem a necessitar un model de xarxa que diu que no, apareixo aquí, apareixo allà, tinc una sèrie de gent que està treballant pel mateix objectiu, potser que distribueixi la música per internet, però també he d’aconseguir la connivència d’un tio que sigui sensible i digui que això ho ha de presentar a Nova York o a Los Angeles, per què és brasiler, ho he vist a Vic i ho he de presentar a EEUU o al Canadà. Tot això ho podriem resumir dient que igual que ens plantegem que “un altre món és possible” i “una altra democràcia és possible” doncs “una altra música és possible”. Hem de treballar per instal.lar una nova ètica al món de la música, una nova manera de comerciar i una nova manera de fer aparèixer talent.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Rubén Martínez: Gracias por el comentario, Laura. No digo que sean agentes pasivos, sino que tienen una posición...
  • Laura: Tampoco podemos situar a los artistas, etc. como agentes meramente pasivos en estos procesos. En el caso de...
  • Daniel: Qué buen artículo. Ciertamente se ha hecho a veces una lectura cómoda de la situación y se ha utilizado el...
  • De gismana y que.: Si subes la colla, te oyen hasta los cantos de la barrica.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )