Fòrum 2008. Roser Mendoza.
Cap d’unitat del centre d’informació i documentació del CERC (Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona)
LA MÚSICA NO SONA
“Al nostre centre tenim informació i documentació sobre polítiques culturals i, per tant, informes i estudis sobre els diferents sectors artístics. Però fent un repàs a les quasi 10.000 publicacions registrades, he de dir que la música no sona, no trobem estudis específics del sector a casa nostra. (…) Repassant el catàleg del gavinet tècnic de la Generalitat, està igual.(…) En jornades i seminaris es parla sempre dels mateixos temes, dels mateixos dèficits, de les mateixes reivindicacions any rere any, i sembla que no es resolen, no es troben ni es donen noves aportacions. (…) Hi ha un autisme total de tots els agents implicats, públics i privats, per la recerca, per impulsar estudis que aportin sobretot solucions i recomanacions i portar-les a la pràctica. Institucions públiques i altres agents públics o privats que organitzen jornades o seminaris no demanen ni fan estudis que ajudin a prendre decisions, que solucionin el problema detectat o que donin, com a mínim, propostes de millora.(…) Tots els festivals ajuden al desenvolupament econòmic? I l’impacte social, on el deixem? Crec que la legitimitat de les polítiques públiques per a la cultura en si ha de venir dels impactes sobre la societat i les persones, des d’un punt de vista de la cultura, no de l’economia(…) No calen estudis globals, sovint aquests macroestudis només assenyalen evidències per tothom conegudes amb una gran despesa de recursos. Un exemple el tenim en el Llibre Blanc de la música de 1999 amb dades de 1997. Un estudi on no trobem conclusions ni recomanacions ni propostes clares. Només l’apartat sobre el règim legal de les condicions de treball i seguretat social dels músics marca unes possibles actuacions, així les anomenen. No són com els informes presentats al senat francès on sí trobem clarament aquestes actuacions, o de les consultores angleses. Tots els estudis són dades estadístiques, Però, i què? I desprès de pagar el compte, què? (…) Què fem amb tanta estadística? Algú ha pres una decisió? Progressem adequadament o no? I si progressem adequadament, sabem sobre què? Les estadístiques són només un sistema primari de dades que compleixen una funció bàsicament descriptiva, són simples comptadors. Si aquestes dades no són transformades en indicadors, no aportaran la informació necessària per desenvolupar noves estratègies d’actuació i millora. En el millors dels casos seran un titular en els mitjans el dia següent de la seva publicació i… Fins l’any que ve. Per acabar, una última reflexió: Al CERC fem també una tasca d’assessorament, i de totes les intervencions fetes des d’aquest programa de 1999 al 2007 cap, repeteixo, cap ha tingut com a àmbit d’actuació el sector de la música.(…). Jo, personalment, he donat informació a pocs clients interessats, puc contar-los amb els dits d’una mà, entre ells a la gent d’Indigestió. Només una petita i única excepció, un estudi que va fer el 2006 la Núria Santpere i coordinat pel Santi Martinez sobre l’educació musical i l’acció cultural a les escoles municipals, té propostes i recomanacions concretes. Penseu bé, la música no sona i el sector, tant el públic com el privat, és responsable d’aquesta realitat, i s’han de fer els deures.”
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.